Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

“Els petits canvis són poderosos”, proclamava el capità Enciam fa ja força anys a la televisió. Sota el paraigua del seu lema, hi podríem aixoplugar un munt de personatges de la literatura que, amb canvis minsos, reverteixen una situació. En alguns casos, amb petits gestos, provoquen canvis que són íntims i intangibles; en d’altres, amb gestes increïbles, provoquen canvis que són visibles i acaben sent col·lectius.

La setmana passada, a Llibres al replà, el veí del 3r 2a comentava l'àlbum D’aquí no passa ningú!, en el qual, a partir d’un petit gest, s’originava una revolució que no sols transformava un entorn, sinó també el disseny del llibre i la disposició dels elements a cada pàgina. Era un exemple paradigmàtic del poder dels petits gestos, de la importància dels petits canvis.
Aquesta setmana, he triat tres àlbums més, alguns d’ells acabats d’arribar als aparadors, que complementen aquell primer. Amb ben poca cosa, els protagonistes transformen el seu context, però també el color, el dibuix i la composició de la pàgina.

Són vertaders representants del concepte Àlbum il·lustrat, en el qual, no només la parella formada per text –o guió- i il·lustració ballen compassats al so d’una mateixa melodia, sinó que també s’hi afegeixen els altres elements del llibre.

LAWSON, Jon Arno. Un camí de flors. Il·lustr. Sydney Smith. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2017

Aquesta obra, que prové d’EUA, fou seleccionada entre els millors llibres il·lustrats de 2015 en aquest país. La veritat és que no sabria dir si es tracta d’un còmic, o bé, d’un àlbum il·lustrat. El tel que separa una cosa de l’altra, en aquest cas, és molt prim, i només el fet que alguna pàgina estigui seqüenciada en vinyetes l’acosta més al còmic.
La història està narrada sense paraules. El context és el d’una ciutat gris. Al bell mig, un pare que camina, acompanyat per la seva filla que porta una caputxa vermella. En les primeres pàgines, aquesta és l’única taca de color que  figura entre el gris del paisatge. A mida que caminen, la nena es distreu collint flors a cada racó que, més tard, anirà deixant al costat d’animals i de persones més aviat tristes i desvalgudes. A mida que ho fa, els personatges i el context adquireixen color, vida, i també, amplitud. Una obra clara, directa i exquisida, per a il·lustrar un lema tan potent.

DAUTREMER, Rébecca. El poble dorment. Trad. Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Baula, 2017
De tant veure els llibres que es van publicant periòdicament de Rébecca Dautremer, la il·lustradora francesa que ens va sorprendre amb aquella obra ja llunyana de les Princeses oblidades o desconegudes (Baula, 2008), les seves novetats ens passen pel davant cridant-nos l’atenció cap a la seva bellesa, però sovint no ens hi aturem a fons perquè ens sembla que ja els hem vist abans.  
Si el lector s’hi atura, però, les seves obres esdevenen un recorregut pausat per una sala d’exposicions on les imatges ens són ben familiars, i s’adona, amb grata sorpresa, que, a cada entrega, l’autora busca reptes nous on desplegar l’enginy i fer gala del seu virtuosisme en el dibuix.

És el cas d’El poble dorment on combina les grans làmines acolorides i totalment definides pel seu delicat estil, amb dues petites figures tan sols esbossades a llapis que habiten el full en blanc i que fan de fil conductor de la història que és narrada amb les il·lustracions a color: la d’un poble encantat, on tothom dorm des de fa cent anys.

L’alternança del full en blanc, amb les dues figures a llapis, i les làmines a color, i el diàleg final que s’estableix entre ambdós, on es visualitza el petit gest que arrodoneix i capgira la història, ofereix un enorme incentiu al lector a passar pàgina, endavant i enrere, per captar i admirar cada detall d’un llibre esplèndid amb un enginyós final. 




ALEMAGNA, Beatrice. Un gran dia de res. Trad. Bel Olid. Barcelona: Combel, 2016

Dels tres llibres escollits, segurament aquest és on el canvi, en el continent blanc de les pàgines, és menys visible, però també el que la il·lustració mostra més diversitat de punts de vista.

La il·lustradora italiana Beatrice Alemagna narra la història d’una nena que juga amb la seva consola en una casa al bell mig del bosc. La mare li diu que ha de dedicar el temps a altres coses, i ella decideix sortir a passejar pel bosc en un dia de pluja. Pel camí, li cau la maquineta, i no la pot recuperar. És en aquest precís moment, que comença a descobrir un món ric en detalls i en possibles activitats i aventures.
El petit canvi forma part de la història. L’autora no juga amb el continent del llibre, com les altres dues històries si que ho feien, però si que, en la segona part del llibre, l’entorn de la protagonista guanya claror i ella es mostra tan dinàmica, activa i alegre com la gavardina fluorescent que l’abriga.






La pàgina dreta és de tots!

D’AQUÍ NO PASSA NINGÚ! Text: Isabel Minhós Martins. Il•lustracions: Bernardo P Carvalho. Traducció: Pere Comellas Casanova. Takatuka 2017.


L’àlbum que publica Takatuka ha rebut diversos guardons a Portugal, entre ells el Premi Nacional de Còmic 2015 i el de millor il•lustració d’àlbum infantil, i la veritat és que ens agrada molt. Conté una proposta estructural física de la que ara en parlarem; la temàtica antibel•licista i contra l’autoritarisme és també interessant; la tècnica en la que han estat fetes les il•lustracions és particular i atractiva i, a més a més, conté infinitat de jocs visuals i referències que val la pena descobrir.


Comencem pel principi. Un militar autoritari ordena al soldat de guàrdia que no deixi passar ningú a la pàgina de la dreta. El general la necessita per “passar a la història sempre que li vingui de gust”. Una ordre absurda, una motivació megalòmana que el soldat ha d’obeir perquè el general és el seu superior. Les pàgines dretes de l’àlbum, doncs, estan en blanc, buides: no hi pot passar ningú. La història, però, tant la del llibre, com la de cada dia, com la universal, està plena (i la fan) totes les persones, no només les altives i autoritàries que donen ordres a tort i a dret. La història som tots; som els que la vivim, els que l’escrivim, els que la patim o gaudim. Aquest “tots” són els personatges que apareixen a les guardes de l’àlbum. Gent de totes les edats i condicions; gent de tots els oficis; solitaris i colles, humans, animals i personatges de ficció. “Tots” s’han de quedar, però, a la pàgina de l’esquerra de l’àlbum perquè un general injust i dèspota no els deixa passar a la de la dreta. I la gents, “tots”, tenen necessitats de passar-hi: els nens que juguen, l’astronauta que necessita aire, la mare que ha de parir o la Caputxeta vermella que ha d’anar a visitar la seva àvia.


Estructuralment és impactant veure tothom apilonat a la pàgina esquerra i absolutament res ni ningú a la dreta. Contrasta la multitud de l’esquerra amb la buidor de la dreta. Es fa palesa la injustícia i el sense sentit de deixar un espai desocupat pel simple ego d’un general egoista. El soldat de vigilància prova, sense èxit, de fer entendre la prohibició. Primer es cola a la pàgina dreta la pilota vermella dels nens que juguen. No hi ha res més que la pilota, un punt vermell, però ja hi ha alguna cosa. Podem fer-ne una lectura simbòlica: el vermell de la pilota és el vermells dels clavells que van protagonitzar, l’any 1974, la revolució antimilitarista portuguesa, “la revolució dels clavells”.



Els nens demanen permís per recuperar la pilota, i el soldat els el dona. Després deixa passar l’avi, i la família. Finalment deixa passar tothom. Nosaltres, els pobladors de la història (de totes, la de l’àlbum, la universal, la de cada dia) traspassem la prohibició injustificada i trepitgem allò que és nostre, perquè és de tots. Quan arriba el general amb el seu exèrcit, però, la cosa es complica. El general culpa el soldat, però el poble el defensa. “El guàrdia mola!”, “Aquest llibre és de tothom!”, “Quina injustícia!” “També som part d’aquesta història!” es queixen els personatges. També insulten el general:“Canalla!” “Pocavergonya!”, “Fatxenda!”. 
   La història som tots. Els soldats portuguesos es van conxorxar amb el poble durant la revolució dels clavells. És millor viure en un món de pau que no en un de guerra, terror i injustícia.


Carvalho, il•lustrador i dissenyador gràfic, aposta pel retolador de color com a tècnica. L’ús dels retoladors remet d’alguna manera a la fascinació que sentim de nens davant d’un estoig ple a vessar. Amb una senzillesa de ninotaire, Carvalho crea un munt de personatges amb personalitat i molta expressivitat malgrat la simplicitat de les faccions (ulls grossos fets amb un punt negre dins d’una circumferència de color; nas llarg color albergínia...) i els acoloreix sense contenció amb tots els retoladors que té a mà. L’esclat de color de cada pàgina esquerra té el seu contrapunt en la blancor/buidor de cada pàgina dreta. La multitud colorista transmet dinamisme, moviment i agitació, especialment a partir del moment que els personatges poden passar a l’altra pàgina. El text té sempre forma de diàleg, i apareix dins d’uns globus de còmic, també pintats amb retolador.



Finalment destacar tots els jocs visuals i aclucades d’ull que proposen els autors: des del personatge a llapis a l’extraterrestre amb pinta d’ET que ha de creuar la pàgina i fer una trucada per què el vinguin a buscar. Un goig de proposta que no ens cansarem de recomanar!

Llits extravagants per a viatjar




SYLVIA PLATH
El libro de las camas
Il·lustracions de Quentin Blake
Traducció de Marcial Souto
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2014

Solem vincular —amb raó— el nom de Sylvia Plath amb alguns dels versos més tràgics que mai s’hagen escrit: «Morir/ és un art, com qualsevol cosa./ Jo ho faig excepcionalment bé.// Tan bé, que sembla un infern,/ tan bé, que sembla real./ Podríem dir que en tinc vocació»; i, malauradament era cert, en tenia vocació: la poeta nord-americana se suïcidà als trenta anys, deixant dos fills xicotets —de tres anys i tretze mesos— i una llegenda negra que planà inexorablement —i injustament també— sobre Ted Hughes, el marit. Per això sorprèn aquest llibret alegre, fresc, amb tocs surrealistes i del nonsense —jocs fonètics i de sentit— que recrea algunes de les possibilitats que, sobre els llits, probablement hagen imaginat xiquets —i també adults— d’arreu del món: llits per a pescar, llits per a gats, llits per a trapezistes; un llit com un submarí «que atraviesa el agua / verde y cristalina / ondeando plateada / como una sardina»; «O una Cama con Cohetes / y mosquiteros voraces / para visitar Marte / y cazar estrellas fugaces». M’engresca especialment el llit on es pot menjar —amb coixí de pa— i un altre concebut per ser embrutat sense que ningú s’espante: «Mantas con manchones, / perfectas para un chiquero, / donde nadie nota nada / si volcamos un tintero. // O si el perro y el gato / y el loro, apasionados, / bailan encima / con los pies embarrados». Llits-tanc, llits de butxaca —per si de cas— i llits lleugers que pengen dels arbres per a observar i dibuixar els ocells.
Els traços de tinta a mà alçada que han caracteritzat l’obra del britànic Quentin Blake —famós, sobretot, per haver il·lustrat els títols per a nens de Roald Dahl— plasmen gràficament l’esperit lúdic, juganer, d’aquests textos que mostren una faceta gairebé desconeguda de Sylvia Plath.

Kamishibais, de quan el conte va tornar a viure al carrer


Que el conte oral es perd en la memòria dels temps ho sap tothom i es profecia. Igual que totes les cultures han ballat i cantat, totes les cultures també han explicat contes en rogle. És, doncs, el conte popular un dels trets identitaris de la cultura universal i mateix temps cada conte és propi de cada una de les cultures. La narració popular està en el subconscient col·lectiu de cada societat i l'identifiquen com a tal.

Imatge d'un kamishibai antic
És així que, potser, perquè estava gravat en aquests fonaments culturals de la societat japonesa, durant la gran crisi econòmica del país nipó de la dècada dels anys trenta del segle XX, al Japó van reaparèixer els narradors orals al carrer. I és que a imatge i semblança dels nostres auques de cec, durant algunes dècades el Japó va poder gaudir novament de narradors professionals de contes, especialment homes, que anaven de poble en poble explicant històries d’herois nacionals als més petits.

No se sap ben bé l’origen, però els kamishibais, el suport d'imatges que utilitzaven aquests narradors, van esdevenir tot un fenomen nacional. Se sap que l’origen dels narradors de carrer eren generalment de classe mitja baixa i que van florir com bolets davant la perspectiva de pobresa que en aquell moment patia tot el país.

Text situat a la part posterior de cada imatge del kamishibai
Les històries eren narrades a peu dret, mercès als kamishibais -un conjunt d'imatges d’una mida aproximada de 20 x 30 centímetres amb les que al narrador anava presentant les principals escenes de cada acte. El nombre d’imatges podia variar d’entre sis i vint segons la història. Aquestes imatges s’encaixaven a l’interior d’un petit teatrí, dotat de dos finestrons que, en obrir-se, permetien observar la primera imatge del conte. El narrador podia explicar la història mercès al text que hi havia a la imatge precedent ja que el marc en el que s’introduïen els kamishibais eren foradats per la part posterior.



Narrador dels anys seixanta del segle XX
El procés era molt senzill: quan un narrador de contes arribava al poble o al barri es situava en un indret ben visible, especialment per la canalla. Aquesta s’acostava interessada per l’única distracció del moment i adquiria les llaminadures que venia el narrador, autèntic sostenc de la feina d’aquest. Els nens que no tenien ni un ien per gastar en llaminadures eren apartats i se’ls prohibia assistir a la funció. Un cop el narrador considerava que havia venut prou llaminadures, iniciava la narració de contes recolzat pel kamishibai. 

L’ofici de narrador encara va tenir més requesta en acabar la Segona Guerra Mundial. S’han arribat a comptabilitzar més de 25.000 narradors en el moment més àlgid que, en un sol dia, podien explicar contes a més de set milions d’infants del país. A més, aquests narradors, mancats d’històries, van arribar a fer florir més de seixanta editorials dedicades exclusivament a la feina d'editar kamishibais.

Però, a poc a poc, amb l’anomenat “miracle” japonès de les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, l’ofici de narrador va anar morint a mesura que la gent trobava feines més ben remunerades i segures. A més, una certa mala fama d'aquests narradors -es deia que s'emportaven nens- va contribuir que la narració oral al carrer entrés en crisi. Tot i això la seva fama ha arribat fins avui en dia, i no són pocs els avis que encara recorden aquells homes que, carregats amb el teatrí al darrere de la bicicleta, venien llaminadures a canvi de contes. 


Kamishibais moderns 
Kamishibais en una biblioteca pública




La tradició, tot i que limitada a les biblioteques públiques i a les escoles, ha sobreviscut fins avui en dia i els kamishibais encara estan vius. No és estrany utilitzar com a recurs didàctic aquestes grans làmines de colors vius, amb el tors pintat per la narració, per dinamitzar l'hora del conte. 



Unes narracions orals que, si hom ho desitja, fins i tot pot agafar en préstec, així com també el teatrí, per convertir-se en un autèntic narrador oral de contes. Us hi atreviu?

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

He passat una tarda amb una de les il·lustradores més actives del panorama català actual. Amb la Rocío Bonilla hem estat xerrant i revisant el seu itinerari amb molts de records compartits des de fa una bona pila d’anys.


Ens hem trobat al barri de Gràcia, just enfront de l’Ajuntament. La Rocío ha vingut carregada de llibres i d’il·lustracions dels seus darrers treballs. Hem buscat un bar on poder xerrar amb tranquil·litat i veure les il·lustracions amb calma. Les que duia eren de gran format i les havia encabit dins d’una carpeta. Finalment ens hem ben situat en un racó molt agradable i amb bona llum d’una cafeteria de Travessera de Gràcia.

Hem començat la conversa alegrant-nos de la trobada i posant-nos al dia de les nostres ocupacions actuals, nous llibres, classes, viatges, fira de Bolonya... La Rocío m’ha comentat que sovint sent que necessita descansar, tenir temps per pensar, per decidir coses. És conscient que viu una etapa carregada de projectes bonics, de moltes idees i de molta il·lusió mentre espera la sortida de nous llibres.



Primer m’ha mostrat els darrers llibres que ha publicat amb diverses editorials i la nova edició de “La muntanya de llibres més alta del Món” que l’editorial Ànimallibres (Bromera) ha reeditat amb més bona qualitat en la reproducció de les il·lustracions, un paper diferent i una coberta creada especialment per a aquesta nova edició. També ha portat “De quin color és un petó” i “Max i els superherois” editats tots dos per Ànimallibres.


“Max i els superherois” dibuixat a quatre mans amb l’Oriol Malet i editat pel segell en castellà Algar, també de Bromera, va ser una proposta molt gratificant, comenta la Rocío, pel fet de poder unir la mirada de dos il·lustradors molt diferents, amb universos personals també molt diversos, però amb un mateix entusiasme i un gran compromís per la professió.

Rocío està a punt de publicar nous llibres amb l’editorial amb la que treballa habitualment, Bromera, i em comenta que ha publicat per Gemser, Flamboyant, La Galera, Baula, Mediterrània i Penguin Random House entre d’altres.

Va estudiar Belles arts i durant molt de temps es va dedicar a treballar com a directora de càstings per a televisió. Poc a poc va començar a fer algunes pintures murals fins que l’editorial Gemser de Teià li va proposar il·lustrar uns contes que la mateixa editorial va aconseguir vendre als Estats Units.
A partir d’aquí va voler perfeccionar l’estil i va apuntar-se a l’Escola de la Dona on va crear el projecte “Cara de pardal” dins de l’assignatura d’àlbum il·lustrat on ens vam conèixer. Un llibre que més endavant li publicaria Bromera.

Gràcies a un concurs de l’escola va participar en la col·lecció de llibres “Contes desexplicats” de l’editorial Baula amb el títol “Sant Jordi a la cova del drac”. Una col·lecció coordinada des de l’àrea d’il·lustració de la mateixa escola i que li va obrir la porta a aquesta editorial i a la seu segell a Madrid, Edelvives.
A l’Escola de la dona també va rebre classes de l’il·lustrador Roger Olmos i això va ser definitiu per aconseguir la força de les taques atmosfèriques de color que omplen els fons de les seves il·lustracions. Això es pot apreciar en el llibre “La muntanya de llibres més alta del món”, m’ha comentat.
Rocío és molt autocrítica i s’exigeix molt a ella mateixa. Fa esbossos d’una qualitat excel·lent, i durant la trobada m’ha mostrat els que ha preparat per al nou llibre (són gairebé il·lustracions finals) amb un grau de precisió i acabat que podrien formar part del llibre editat. És, doncs, exigent i molt perfeccionista.

Li he preguntat per la seva precisió a l’hora de representar objectes del món infantil. Des d’on dibuixa, des del record de la seva infantesa o des de l’experiència de ser mare de tres fills? Ella creu que hi ha coses tretes d’algunes expressions que deia la seva mare, com ara el títol “Cara de pardal”, molt pròpia d’ella. Però sobretot la relació amb els seus fills és una font d’inspiració constant, i segur que surt en tots els seus llibres. Els objectes representats en els seus àlbums són molt actuals, i fan referència al món colorista dels seus fills.


Mentre miro les il·lustracions originals, penso que la seva proposta és realment necessària i que reafirma la qualitat de la il·lustració al nostre país. Crec que és una sort tenir a il·lustradores com ella, l’Eva Sànchez, l’Anna Aparicio i la Marta Altés que, a part de crear unes imatges potents, tenen un gran coneixement de dibuix, escriuen el text i fan reflexions sobre temes molt actuals, com ara l’art, la solidaritat o els amics...


La Rocío té un traç molt segur i la seva manera de crear personatges ens pot recordar Sempé, Quentin Blake o Tony Ross. Els seus colors creen una atmosfera molt complaent i totes les accions representades succeeixen de manera intel·ligent per a un lector amb ganes d’introduir-se a l’aventura proposada.
Rocío i jo ens hem acomiadat amb la certesa que seguirem coincidint i de fet ho farem molt aviat, a la Fira de Bolonya.

He tornat a casa content i amb un nou llibre il·lustrat i dedicat per a la meva biblioteca.

Per acabar, i amb confiança, tots dos hem parlat del sopar que faríem a les respectives famílies, i hem coincidit en la possibilitat de cuinar carxofes. En podria sortir un llibre d’aquests àpats familiars, hem pensat.