Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

Quan? Impressions i reflexions d'una estada


Després d'una recent estada al Japó de tres mesos de durada per conèixer el per què és el país amb l`índex de lectors més alt del món, a continuació passo a relatar-ne algunes de les impressions i reflexions que han nascut a rel d'aquesta estada. Vinga, doncs, endavant les atxes!

Segons dades de la UNESCO el 91% de la població del Japó és lectora. Això vol dir que, dels 130 milions de japonesos que viuen en aquesta illa, més de 118 milions són lectors habituals. I, tot i que no ho he preguntat a tots, però sí a uns quants, i he visitat unes quantes biblioteques, i he entrevistats uns quants editors, i he fet passada per nombroses llibreries (algunes de nou plantes!) i museus dedicats a il·lustradors, i he vist com s’organitza una biblioteca escolar, i he entrevistat a bibliotecaris i professors d’universitat estudiosos dels llibres i la lectura..., finalment he pogut intuir el perquè de tot plegat.

Hàbits lectors i lectures bàsiques
La societat japonesa no és lectora per art de màgia o per obra i gràcia de Buda. La societat japonesa és conscient que en aquesta tasca hi estan tots implicats i, molt principalment, els progenitors que tenen a l’ADN la narració oral de llibres als seus fills abans d’anar a dormir. Tothom a qui vaig entrevistar van expressar que, sigui bé la mare –especialment-, el pare o els avis, a tots ells els hi havien explicat contes de petit i ells continuaven amb aquesta tradició. Però, i si no es té temps? Doncs no us hi preocupeu, entre les tasques de les mestres de l’escola bressol i de l'escola de primària també s’assumeix la narració oral com a pròpia i principal. I si es creu que no se’n sap prou? Doncs hi ha algunes biblioteques que fan cursos per a pares per aprendre a explicar contes. 

Clàssics d'arreu en una llibreria del Tòquio
La societat japonesa assenta la promoció lectora damunt d’uns fonaments ben sòlids: una sèrie d’àlbums il·lustrats, tan nacionals com vinguts d’arreu del món –Sendak, Leonni, Lobel, Bruna..., fins a un nombre que supera el centenar- que tothom ha llegit alguna vegada i assumeix com a propis. I al dir tothom, vull dir tothom! 
Aquest cànon fonamenta un substrat que genera col·lectiu, identifica la societat i la cohesiona des dels seus inicis a l’entorn d’uns referents comuns. I nosaltres? Quan serem capaços de consensuar obres de demostrada solvència narrativa que permetin a tots els nens i nenes començar a identificar-se com a membres d’una societat que els hi és pròpia i de la qual en formen part? Això, potser pensareu, és impossible. Però algú posaria en dubte que en aquesta selecció no hi hem d’encabir, per exemple, Allà on viuen els monstres, Frederick o La lluna d’en Joan?

Els creadors 
Sala de lectura al Museu Chihiro Iwasaki
La societat japonesa admira de forma especial la feina dels creadors. Malgrat ser per nosaltres una societat d’una rigidesa extrema, preserva i promou l’originalitat dels seus artistes de forma exemplar. No és estrany, per exemple, que algun autor hagi donat tot el seu estudi –plomes, llibres, màquina d’escriure, pinzells, papers...- a la biblioteca local o a un museu on obren espais en honor seu. Així, per exemple, podem visitar el Museu de Chihiro Iwasaki, una autèntica virtuosa de l’aquarel·la en llibres per a infants a qui, quaranta anys després del seu decés, encara tot el país llegeix i venera. I nosaltres? Quan podrem començar a bastir el nostre centre de recuperació de la memòria històrica que els nostres artistes més renombrats es mereixen? I no serà perquè no hi hagi artistes o fons històric. I és que a dia d’avui tres biblioteques, l’Artur Martorell –per cert, sembla que en procés d’extinció-, la Rosa Sensat i la Xavier Benguerel disposen de fons per conformar un centre nacional d’estudi i preservació de la nostra literatura infantil ajudats, això sí, pels fons dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Respecte per l’obra del creador 
Originals en una llibreria, un element molt habitual
Una altra exposició
La societat japonesa és conscient que sense els autors ells no podrien gaudir de la bellesa de la seva obra. És per això que quan vaig preguntar, a diversa gent, si la pirateria era per ells una pràctica habitual, primer em miraven amb estupor i després es posaven a riure. I és que pensaven que els hi feia una broma ja que s’imaginaven anant pel món amb un pegat a l’ull i una cama de fusta. De debò, els hi havia d’explicar què volia dir aquest concepte en el món digital d’avui en dia! Ells, sistemàticament, tot allò que es baixen ho paguen religiosament i en gaudeixen a pleret. I nosaltres? Quan tindrem una llei que protegeixi de bo de debò l’autor i la seva obra contra la pirateria? I quan no quedarà en paper mullat?

La biblioteca escolar
Biblioteca escolar al barri de Sugamo
L’any 1953 el Japó va desenvolupar una llei de biblioteques escolars. I la va complir. És per això que totes les escoles amb tenen una magnífica biblioteca escolar dotada d’un espai propi on no s’hi envien els nens castigats. I en aquesta llei també s’especificava que per escoles de més de dotze aules era imprescindible la presència d’un mestre-bibliotecari o mestra-bibliotecària –el més habitual- que en fos el responsable. I us puc ben assegurar que així es compleix. A més, aquesta persona està perfectament implicada en l’activitat del centre, forma part del claustre i aporta el seu coneixement a fi que la lectura, tant en el seu vessant més plaent com en la recerca d’informació per fer treballs, esdevé un dels pals de paller de la tasca escolar. I nosaltres? Quan disposarem de les biblioteques escolars necessàries per tirar endavant la reforma educativa tan anunciada? I quan disposaran aquestes del personal que es mereixen?

La biblioteca pública
Biblioteca, llibreria, bar, restaurant...
La biblioteca pública i els seus bibliotecaris són de les instal·lacions i professionals més ben considerades al país. Estan ben valorats i ben pagats, com correspon a una societat que sap que aquesta és una baula essencial pel seu correcte desenvolupament. És per això que, per contra, els bibliotecaris, conscients d’aquesta feina que se’ls ha encomanat, retornen amb escreix la confiança rebuda. Les biblioteques s’adapten perfectament a les necessitats de la societat japonesa i, per exemple, conscients que els japonesos poden compartir poca estona amb els seus fills i que aquesta habitualment correspon als diumenges, les biblioteques estan obertes tots els diumenges de l’any i, per comentaris i experiència pròpia, puc ben assegurar que és quan estan més plenes. I és que els diumenges els pares i mares no només van a un centre comercial a comprar, que també, sinó que se'l passen amb els fills a la biblioteca gaudint de l’hora del conte, compartint i acostant la lectura als fills en espais exclusius i dissenyats per aquesta fi. I nosaltres? Quan reflexionarem i posarem damunt la taula la necessitat d’adaptar les biblioteques a una societat moderna que demana que aquestes no siguin només magatzems de llibres? Sé que aquí hi ha propostes i professionals que així ho fan, però sense recolzament polític i econòmic només fem que cremar bibliotecaris i bibliotecàries en la foguera de la bona voluntat. 

Biblioteques del segle XXI 
Exterior de la Musashino Library
I del darrer punt en derivo a aquest.
En una societat tan estructurada com la japonesa qualsevol canvi en la tradició és molt i molt difícil. He pogut comprovar que moltes biblioteques del país encara esdevenen el que han estat tot el segle XX: magatzems de llibres on el silenci és allò que hi regna, un fet que a casa nostra semblaria superat. Tot i això, i en poso dos exemples, hi ha algunes excepcions que confirmen la regla. A la biblioteca del petit barri de Musashino –petit per les dimensions d’una ciutat de 33 milions d’habitants- han estrenat una nova biblioteca que seria d’obligada visita. 
Sala Teen de la Musashino Library
Seguint directrius que als Estats Units sembla que van guanyant terreny, han preservat tota la planta -2 als adolescents, als nois i noies d’entre tretze i dinou anys –un espai batejat com a Teen en referència a les terminacions en anglès dels números tretze a dinou. L’espai, on hi és prohibida l’entrada a persones que no siguin d’aquesta franja d’edat, té singularitats com una taula de tenis taula, un futbolí, taules i sofàs còmodes per a estar en grup o llegint individualment, una sala de ball amb miralls, etc. És, sense cap mena de dubte, la baula que ha fet tornar els adolescents a la biblioteca. Quelcom similar passa també a la biblioteca d’Itabashi on al seu interior hi ha un bar, llibreria i biblioteca, perfectament complementats. I nosaltres? Després dels evidents descensos de lectors a les biblioteques d’aquests darrers anys, malgrat que les dades no es posin al descobert, potser que comencem a pensar amb propostes innovadores a mig i llarg termini que ajudin a solucionar la pèrdua de lectors a l’adolescència, no? Hem de mirar, com ja han fet a la biblioteca Tabakalera de Sant Sebastián, la biblioteca com a espai dinamitzador, no només de lectura, si no com a baula essencial per una societat que necessita socialitzar-se més enllà del botellón. Quan comencem? Les administracions hi apostarien? O continuem obrint biblioteques repletes de llibres però buides de lectors? Per quan biblioteques del segle XXI per a lectors del segle XXI? No teniu la impressió que amb la renovació de l’escola que s’està esdevenint al país, amb el moviment de l’Escola Nova 21, la biblioteca ha estat bandejada i oblidada?

La formació dels bibliotecaris
International Library of Children's Literature
I tots aquestes professionals on es formen? Doncs les facultats de biblioteconomia tenen carreres paral·leles a la de bibliotecari i documentalista dissenyades ad hoc a la professionalització de bibliotecaris escolars o infantils. L’especialització apareix des del primer any com a complement a la carrera troncal, unes assignatures que fan del bibliotecari escolar o del bibliotecari de la secció infantil de la biblioteca un autèntic professional del tema. I nosaltres? Quan posarem fil a l’agulla de la formació integral de professionals que estan cridats a esdevenir claus per a la transformació social que s’esdevé? O és que els bibliotecaris no necessiten formar-se i reciclar-se a imatge i semblança dels metres i professors del segle XXI? I és que, per exemple, en el treball per projectes -quants sabem de debò què és treballar per projectes?- que tant s’està implantant a les escoles la biblioteca pública i escolar haurien de ser el pal de paller. Per això també s’hauria d’apostar per llibres de coneixements de gran qualitat -que a Japó els tenen i els venen- i, com bé em van comentar alguns mestres, que els infants sàpiguen que “sí, a internet hi és tot, però que cal contrastar-ho amb els llibres impresos a fi de poder-ho endreçar i saber el què és essencial”.

Pacte Nacional del Llibre i la Lectura
Tothom ha de tenir accés als llibres
En definitiva, i per anar tancant, potser que ens comencem a plantejar quin país volem i si la lectura i la biblioteca han de formar part de forma clara i diàfana de la seva estructura. Si la resposta és afirmativa, cosa que per la meva part així ho crec, seria necessària la vinculació de tothom: ajuntaments, sanitat, FAPAC, biblioteques, universitats, Departament de Cultura, Departament d’Educació -tot i que s'anomeni d'Ensenyament-, ClijCAT, llibreters, editors, etc. L’objectiu hauria de ser el de crear un compromís col·lectiu -amb lleis i pressupostos inclosos- pel llibre i la lectura i una finestreta única on trobar aquest espai de promoció i intercanvi d’experiències. La taula on seure ja la tenim -el ClijCAT- tot i que hi manquen algunes cadires. I així potser ens estalviaríem campanyes de promoció lectora més pròpies del segle XX, basades en entregar llibres com aquell qui regala menjar als pobres, que semblen subvencions encobertes a determinats gremis, i enfocar la necessitat lectora com a un dels elements d’una nova societat en la que aquesta en sigui part essencial. 

I fins aquí algunes de les reflexions que tres mesos d'estada al llunyà orient m’han desvetllat. I nosaltres? Doncs des de Llibres al Replà continuarem vivint en aquesta casa virtual amb una cartellera oberta a tothom. Us hi esperem!

Berenar amb la Pilarin

Aquest darrer Nadal he tingut la possibilitat de tornar una visita que em van fer fa més de 30 anys, just quan jo acabava d’arribar a Barcelona.

Amb la companyia de l’editora Mònica Estruch vam anar a passar la tarda a casa de la il·lustradora Pilarin Bayés. Amb la Pilarin ens hem anat trobant a diversos llocs, presentacions, fires.
El darrer cop fou a la Marató de Tv3 d’enguany. Aquesta vegada, però, anant al cotxe de la Mònica, era com si em retrobés amb el moment i l’emoció d’aquella visita que la Pilarín em va fer quan jo començava el meu itinerari a la gran ciutat. Era una sensació molt especial, de nervis i molta il·lusió al mateix temps.

Visitàvem la il·lustradora catalana que més petjada ha deixat en moltes generacions de nens i nenes del nostre país. A la petita ciutat on vaig néixer i créixer, amb prou feines hi arribaven libres il·lustrats. Sí que tingué a les mans alguns còmics americans de la casa Marvel i altres de la col·lecció Joyas Literarias Juveniles de l’editorial Bruguera. Pilarin va obrir tot un univers de personatges de traç aparentment espontani, de caràcter molt amable i que es movien per carrers d’altres ciutats i pobles de Catalunya semblants al meu.

Poc a poc van aparèixer llibres per a l’aprenentatge del català, com ara “Faristol” (estic parlant de fa molts anys lògicament) i d’altres com el catecisme de la primera comunió o algunes auques per a les escoles. Paral·lelament, gràcies a la revista Cavall Fort i a una publicació de contes d’una entitat financera, vaig poder gaudir del treball d’altres il·lustradors catalans, com la Maria Rius, la Fina Rifà i el Llucià Navarro.
Una generació que ens va obrir la porta, ens va ensenyar la professió i ens va facilitar l’entrada al món editorial quan encara no hi havia escoles d’il·lustració al nostre país.

Tot això va formar part de la conversa amb la Mònica cap a Vic. Vam arribar a casa de la Pilarin just quan ella estava reunida al seu estudi amb dos amics de tota la vida; dos senyors de la seva edat, carregats d’energia i d’alguns projectes artístics que li mostraven amb entusiasme. La il·lustradora té un estudi molt gran i amb molta llum, ple de llibres a banda i banda escrupolosament ordenats. A sobre de la taula on mirem el projecte d’un dels seus amics de la infantesa, veig algunes figuretes de Nadal a partir dels seus personatges. També hi ha un dibuix de gran format, a mig pintar, que representa una família celebrant l’11 de setembre. “L’he d’acabar aviat”, comenta.

Cada tarda la Pilarin surt a caminar. Aquesta vegada vam tenir la sort de poder compartir la passejada fins a un riuet que passa molt a la vora de casa seva. Li vaig recordar la visita que em va fer al meu pis d’estudiants fa més de trenta anys. Jo volia ser il·lustrador i em vaig atrevir a convidar a dinar a la il·lustradora al pis d’estudiants que compartíem tots els germans al barri de Gràcia. Com fa habitualment, aquella vegada també ens va obsequiar amb una exquisida botifarra de Vic que portava dins de la bossa de mà.

Pilarin recordava el dinar al meu pis, i em comenta que abans visitava més sovint Barcelona, fins que va haver d’abaixar la freqüència per dedicar-se a qüestions familiars i ajudar el Joan, el seu marit. Ara te ganes de tornar a sortir i anar més a la capital. Recordo un editor que m’explicava que la Pilarin sempre ha visitat qualsevol escola de Catalunya que l’hagi convidada. Per lluny que fos, sempre hi acudia per sorprendre a nens i nenes amb el seu traç immediat i parlar-los de la màgia del dibuix i de la importància de llegir.

Quan arribem a casa després del passeig, ens ensenya les pintures i els dibuixos que té penjats al passadís de casa seva. Li agrada tenir-los a la vista i recorda els bons amics artistes que la van obsequiar en el seu moment.
No triguem ni cinc minuts en seure a taula per berenar. Pilarin ens ha preparat una selecció d’embotits de Vic i pa amb tomàquet. Mentre en gaudim, no me’n puc estar de fer-li preguntes. Parlem dels seus inicis, quan estudiava Belles Arts. Pilarin recorda la visita a la facultat de la pedagoga Marta Mata.
La Marta es va fixar en els dibuixos de tres noies molt joves , la Maria Rius, la Fina Rifà i la Pilarin Bayés. Gràcies a la Marta Mata van conèixer el senyor Dòria, que just iniciava l’editorial La Galera. Em vénen al cap els primers llibres de la col·lecció Desplega Vela, amb uns dibuixos de la Pilarin plens de pinzellades fresques, colors molt vius aplicats en aquarel·la i un traç solt, molt expressiu i immediat, en la concepció dels personatges. Em vénen al cap els títols "Dijous a Vila" i "Voleu sortir en una pel·lícula?"

D’aquesta primera etapa de la Pilarin, un veí de “Llibres al replà” va recollir la noticia de l’edició en facsímil dels tres títols emblemàtics, "Les aventures d’en Flor i la Mosqueta", "Els tres cavallers alts" i "La fabulosa Història d’Eixerit 1er i la seva carrossa", que l’editorial La Galera va reeditar en motiu del seu 50è aniversari.

De mica en mica, la Pilarin va anar treballant i rebent cada vegada més i més encàrrecs, fins arribar als gairebé 1000 llibres actuals. N’hi falten pocs per arribar a aquesta xifra i comenta que li faria molta il·lusió aconseguir-ho.

Recordem també l’escriptor Sebastià Sorribas i el seu llibre "El Zoo d’en Pitus", il·lustrat per ella. Ha estat traduït a moltes llengües i n’hi ha moltíssimes edicions. Quan l’editorial La Galera va commemorar el 50è aniversari de la seva edició, la Pilarin i en Sorribas van coincidir per celebrar-ho. Aquell mateix dia, vam inaugurar una exposició d’il·lustracions de El Zoo d’en Pitus fetes per estudiants d’il·lustració de l’Escola de la Dona.
Potser ara El Zoo queda molt lluny dels hàbits dels nens i nenes d’avui, comenta la Pilarin. El clero té molt de protagonisme al llibre i ara ja no és així. D’altra banda, però, el tema de la solidaritat envers un amic malalt, sempre hauria d’estar d’actualitat.
Al final del berenar tastem uns torrons artesans de Taradell. Xerrem sobre les diverses possibilitats tècniques a l’hora d’il·lustrar. Pilarin explica que no ha experimentat gaire amb les tècniques; que fa el que sap fer, i utilitza plometa amb tinta, llapis de colors i aquarel·la. Jo li pregunto si quan dibuixa recorda la seva infantesa i em respon que ho veu necessari i lògic. A més a més, va tenir la sort de tenir uns pares que li van suggerir estudiar Belles Arts. El seu marit, el Joan, va facilitar que es pogués dedicar a la il·lustració la major part del temps. “Abans, quan jo era jove” comenta, “no era com ara i per les dones no era gens fàcil dedicar-se a una feina artística. Jo vaig tenir molt de suport, especialment del Joan” insisteix.


Recordem també l’exposició antològica que es va fer a Vic l’any 2011. Hi vaig anar amb un grup d’alumnes i hi vam passar tot un dia. A la mostra hi havia uns quants dibuixos de gran format on reproduïa edificis emblemàtics amb una secció que permetia veure’n l’interior amb tots els detalls. Això té a veure amb les nocions de perspectiva que va adquirir a la Facultat de Belles arts i que li han quedat per sempre. Li agrada dibuixar edificis i que es puguin reconèixer fàcilment.



Em pregunta quants llibres he il·lustrat jo, i li responc que uns quants més dels que li queden a ella per arribar als mil. Tots dos hem il·lustrat una Bíblia, com també ho van fer en el seu dia la Maria Rius, la Carme Solé Vendrell i el Perico Pastor. Un projecte li ronda pel cap des de fa temps: una exposició conjunta de tots els il·lustradors catalans de la Bíblia. A veure si algun dia posem fil a l’agulla.


Abans de marxar ens obsequia amb una làmina signada i un parell dels seus darrers llibres dedicats a les ciutats de Càceres i Segovia.

Vam sortir de casa Pilarin amb el fred de l’hivern i el sentiment d’haver reviscut uns anys importants de la nostra vida representats en el món colorista i entusiasta dels seus dibuixos.






Stop tu pots, a Igualada

«Stop tu pots» és el nom de la campanya d’activitats que tenen lloc a la ciutat d'Igualada (Anoia) amb l’objectiu de contribuir a la reflexió sobre l'assetjament a les escoles. 
Dins dels actes de la campanya, del 12 de gener a l’11 de febrer, la Biblioteca Central d'Igualada acull dues exposicions que giren a l'entorn de dos llibres que tracten l’assetjament: Juul, de Gregie de Maeyer (Lóguez, 2016) i Noms robats, de Tàssies (Cruïlla, 2010). 
La primera mostra les escultures de fusta que apareixen al relat Juul, en què el nen de fusta protagonista de la història, es va arrencant les parts del cos que són objecte de burla per part dels companys (l'origen d'aquest àlbum fou una notícia al diari on es parlava del suïcidi d'un noi que havia patit assetjament). Un llibre que va colpir enormement als lectors i prescriptors quan va aparèixer a finals dels noranta. 
Per la seva part, a Noms robats, es poden veure les il·lustracions originals de Josep Antoni Tàssies i algunes edicions en altres idiomes. Un àlbum elaborat amb molta cura i gran subtilesa, ideal per a treballar-lo als instituts. 

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Al voltant dels llibres de coneixements

LEMNISCATES. El jardí màgic. Ekaré, 2016
El meu pare pirata sempre em diu que jo, Pippi Langstrump, sóc una preguntaire, una tastaolletes i que tot m’encurioseix. Potser per això, aquest Nadal, m’ha portat un reguitzell de llibres de coneixements sorprenents, procedents dels mars del món i pescats els darrers temps. Aquest és un dels tipus de llibres que més s’ha vist afectat per l’ús generalitzat d’Internet, ja que la majoria de persones saciem la nostra necessitat d’informació a través de la xarxa.

El món editorial que hi ha al darrere, però, s’entesta a persistir, a seguir cridant l’atenció dels lectors cap a aquest tipus de llibre, tot reinventant-los de forma continuada. Us presento alguns d’aquests exemplars que modelen els seus continguts i els doten d’unes formes que abans no tenien, amb algunes valoracions al respecte:

1. Cada vegada més, a les escoles, és habitual fer cercar i portar informació als més petits. Per aquest motiu cada vegada més hi ha llibres d’informació adreçats a infants més petits, com ara la col·lecció Petit món d’editorial Baula, o bé, Descobreixo d'Animallibres.
COTTON, K. Comptant lleons. Flamboyant, 2016
També podria ser el cas de Comptant lleons. Retrats d’animals en llibertat de Katie Cotton i il·lustracions d’Stephen Walton (Flamboyant, 2016), un llibre que a primera vista va adreçat als més petits per, com tants d’altres, proposar-los de comptar els primers números. Cadascun d’aquests números s’il·lustra amb el dibuix, gairebé fotogràfic i en blanc i negre, d’un o un conjunt d’animals i una descripció de cadascun d’ells que, atenció, informa sobre la seva situació al món i alerta sobre el perill d’extinció. Un llibre per als més caganius, amb lectures i missatges per a diversos tipus de públics i amb una estètica que sorprèn fins i tot als adults.

2. En alguns d'aquests llibres per a primers lectors, i per tal que la informació no arribi de forma directa, es barregen elements de ficció i de no ficció. És el cas d’El jardí màgic de Lemniscates –pseudònim de dissenyadora catalana- (ed. Ekaré, 2016) que presenta la història d’una nena que passeja per un jardí ple de bestioles, amb unes pàgines finals que donen resposta a preguntes bàsiques sobre alguns animals, com ara Per què l’eruga es converteix en papallona?      

SANTAMANS, Joana. Vida. Bridge, 2016
3.  L’actual llibre de coneixements posa en valor la il·lustració de caire científic, per sobre de la fotografia. Molts dels exemplars, que podem trobar actualment als aparadors, tenen l’aparença del quadern d’apunts d’un naturalista, amb una enorme precisió, bellesa i claredat en el dibuix. Un exemple en seria l’Inventari il·lustrat dels ocells de Virginie Aladjidi (Kalandraka, 2016), que, com d’altres de la mateixa sèrie, conviden al lector a passejar per les pàgines, com si ho fes per les sales d’un museu, tot admirant els dibuixos i seleccionant-ne la informació. És el cas també, amb més espectacularitat, de Botànicum de Katie Scott i Kathy Willis (Símbol, 2016), o bé, de Vida: bestiari il·lustrat de Joana Santamans (Bridge, 2016).

BROOM, J. El jardí de les meravelles. Flamboyant, 2016
4. Sovint, aquestes obres, en lloc dels habituals llargs paràgrafs informatius i definicions enciclopèdiques, ofereixen respostes breus a curiositats sobre el tema que tots ens hem plantejat en alguna ocasió. No pretenen donar lliçons sinó que es posen al servei del visitant per alimentar la seva curiositat. Es el cas d’El jardí de les meravelles de Jenny Broom i K. S. Williams (Flamboyant, 2016), una exposició que ens convida a passejar per entremig de cinc ecosistemes, farcits d’animals i plantes exuberants.
TUCKERMANN, a. Tota la gent del món. 
Takatuka, 2016

5. Hi ha altres exemplars que aposten per una presentació dinàmica i un to més d’humor, tant en el text com en la il·lustració, aparentment sense tant ordre ni concert, però amb un contingut precís i contrastat, com El gran llibre de les cuques de Yuval Zommer (Joventut, 2016), o bé, Tota la gent del món d’Anja Tuckermann i Tine Schulz (Takatuka, 2016). 

6. Molts d’aquests llibres tenen present també l’evolució dels mètodes escolars. Alguns responen al treball per projectes que cada cop més s’implanta a les escoles i instituts, en detriment del treball per assignatures. Un mètode que es mou per una curiositat innata que a mida que grata sobre un tema, enllaça amb un altre, alhora que va aprofundint cada vegada més en tot allò que aborda. Un llibre que respondria a aquest paràmetre seria Món natural, compendi visual de meravelles de la naturalesa d’Amanda Wood i Mike Jolley (Flamboyant, 2016).

Qualsevol d’aquests llibres citats, en els sis apartats precedents, pretén, amb la seva forma o el seu contingut, o amb ambdues coses alhora, cridar l’atenció, però sobretot saciar la nostra set de curiositat i de coneixements.  


STRADY, S. La memoria del elefante. Barbara Fiore, 2015
7. Com a colofó, voldria citar el regal que més m’ha entusiasmat, un llibre que passarà setmanes a la meva tauleta de nit i que aglutina les diverses característiques que he anat anomenant. És el paradigma del nou llibre de coneixements: La memoria del elefante, una enciclopedia tipo cajón de sastre de Sophie Strady i Jean François Martin (Barbara Fiore, 2015). Barreja de ficció i no-ficció, dibuix de caire científic, passeig aleatori per diversos àmbits del coneixement humà, paràgrafs breus de curiositats, presentació per projectes seguint un interès instintiu, to humorístic a voltes i presentació dinàmica... Una invitació a remenar en l’immens calaix de sastre d’un elefant i a trobar-hi un munt de coneixements i de curiositats.


      

Montreuil 2016

Un cop més la família Mumin ha tingut la sort de visitar el Salon du livre et de la presse jeunesse Seine-Saint-Denis de Montreuil (París). Anava molt ben acompanyada amb un grup de bibliotecàries, professores, llibreteres... enamorades de la lij, disposades a tot, fins i tot a donar un gir de 180 graus a la professió. 


No és el primer any que us parlem d'aquest saló al replà. El veí del 2n 1a ja va fer-vos una crònica del slpj 2013 . I des del 1r 1a vam publicar un llistat de llibres comprats al saló no traduïts a casa nostra.
De fet, sé del cert que aquest any no era l'única replanera a la fira.

 

Des de l'any 2000 hem visitat el Saló una quinzena de vegades i, malgrat que les transformacions que va patint no sempre ens agraden, s'ha convertit en una visita imprescindible: una injecció anímica i moral per a sobreviure a la feina diària de la biblioteca.


Cada vegada la secció d'autoedició i llibre d'artista és més petita i grans editorials van guanyant espai. Aquest any diria que no hi havia la parada de Biblioteques ni la de l'Associació de llibreries infantils Sorcieres que sempre exposaven una tria del millor de l'any (molt pràctica quan ja estaves una mica desorientat de tant llibre!). 

Per altra banda ha guanyat espai el còmic i des del 2015 hi ha una botiga de llibres (Livres rares) lij de segona mà per poder comprar petites joies històriques d'autors clàssics. 
També és cert que, d'uns anys cap aquí, han crescut els espais d'activitat i ara és habitual veure en directa trobades de joves amb autors, slams literaris, espais per a booktubers i zones amb les darreres novetats en lectura digital.

Aquest any l'exposició central La Règle et le Jeu, tot i que el tema dels llibres interactius amb ulleres 3D, acordions, pop-ups... prometia, ens va semblar una mica dispersa o amb poca informació.
En teoria partia de tres autors precursors que havien experimentat amb els límits del llibre: Warja Lavater, Bruno Munari i Paul Cox. I a partir d'ells s'obria a un seguit d'artistes més contemporanis. Un d'ells Isidro Ferrer, amb qui vam tenir una conversa molt i molt divertida i instructiva.

Els controls de seguretat per entrar al Saló van fer que l'accés fos més lent que altres anys però això no va impedir que hi hagués moltíssima gent. Cada any és un goig  veure piles i piles d'infants, escoles, famílies, professionals, comprant i fent cua davant d'autors i il·lustradors.


Pel que fa als autors,  vam trobar-nos coneguts com el Juanjo de Milimbo però vam trobar a faltar il·lustradors catalans habituals en les signatures, com en Xavier Salomó.
Vam comprovar que en Benjamin Lacombe i la Rebecca Dautremer continuen tenint cues llarguíssimes d'admiradors que cerquen una dedicatòria.

En Benjamin Chaud i en Gilles Bachelet van signar cada dia, matí i tarda, sense perdre el sentit de l'humor. Així com el tàndem Germano Zullo-AlbertineFred Bernard-François Roca, que celebraven els 20 anys de treball conjunt. 
Ens vam alegrar de comprovar que la Kveta Pacovksa encara està activa i vam tornar a fer el papallona davant en Timothée de Fombelle, sense atrevir-nos a dir-li res. 

Vam fer cua davant l'Anne Herbauts, la Joëlle Jolivet, la Magali Le Huche, l'Atak, en François Place, l' Anne Brouillard... i com cada any ens vam lamentar que no arribessin més llibres seus a casa nostra.
I com no, vam fer la nostra visita de rigor a la Beatrice Alemagna, tot i que Un grand jour de rien ja es pot trobar en català gràcies a Combel.

Dos dels convidats estrella d'aquest any eren en Chris Haughton i l'Oliver Jeffers, que diria que s'estrenaven al Saló. Cal dir però, que aquest últim no es va complicar l'existència i en deu minuts es va polir la cua de dedicatòries.

Personalment em va fer molta il·lusió veure dos autors:  en Gregoire Solotareff a L'école des loisirs, perquè Loulou va ser el primer àlbum que vaig comprar-me de gran i amb el que vaig ser conscient que volia dedicar-me a la literatura infantil.

I la canadenca Isabelle Arsenault, a qui devem dos dels llibres més bonics editats a casa nostra al 2016: Cançó de tela i Jane, el zorro & yo.

I si parlem de novetats editorials, és cert que cada vegada són més els llibres que s'acaben traduint al català o castellà. I potser també és cert que cada any trobem menys novetats d'abecedaris, llibres de fotografia per a infants, àlbums trencadors... Però bé, cal dir que és un plaer apropar-nos a estands i reconèixer els autors de la casa i la línia editorial: MeMo, Rouerge, Seuil, Hélium, La Masion est en carton, Kaleidoscope...
I que al costat d'autors consagrats, continuem trobant sempre nous talents, noves versions de clàssics, llibres de fons, d'art, de música, per a nadons... que ens meravellen.

Alguns dels llibres que he descobert aquest any al saló

Ara bé, us enganyaria si no reconegués que el millor d'aquests viatges és l'estona de tertúlia nocturna on compartim els llibres que ens hem comprat i les dedicatòries que hem aconseguit. 
Bé, i que París sempre et té preparada alguna sorpresa: aquest any dues exposicions de luxe: Magritte al Pompidou i Hergé al Grand Palais!


[fotos gentilesa de @librosfera]


El Chihiro Art-Museum d'Azumino...

... O com els japonesos tenen cura dels seus il·lustradors de referència

Imagineu-vos el país més lector del món, amb una població d’uns cent trenta milions d’habitants, que, en el subconscient col·lectiu, hi ha l’obligació de narrar contes als més petits de la casa abans d’anar a dormir. I això des de la dècada dels cinquanta del segle XX. Imagineu-vos, doncs, què pot suposar de bagatge, coneixement i devoció que els japonesos tenen per tots, siguin o no japonesos, els il·lustradors que han il·luminat la seva infantesa generació darrere generació. Doncs d’aquí neix, en part, el respecte que els lectors nipons tenen pels seus il·lustradors, persones que han estat capaces de transportar-los al món de la imaginació totes les nits de la seva infància. I com a mostra un botó: del llibre Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, l’editorial que en té els drets en porta venuts més de tres milions d’exemplars, o sis milions de llibres venuts d’una col·lecció que mai ha arribat al nostre país de dos ratolins amics i que ha esdevingut tot un clàssic al país.

I per fer memòria del pas d’algun il·lustrador i retornar-li el que ha representat per la història i la cultura del país els japonesos tenen un rosari de museus repartits per tot el país. Pel que hem pogut contrastar, sense cap mena de dubte, una de les artistes més recordades és Chihiro Iwasaki (1918- 1974) (http://www.chihiro.jp/global/en/) la qual podeu conèixer al Chihiro Art Museum.

Des de Catalunya poca cosa podem saber d’aquesta il·lustradora –com de la majoria d’il·lustradors nipons que es poden comptar amb els dits d’una mà els que són editats a casa nostra-, tan sols alguna imatge escadussera de les seves aquarel·les, i els més vells potser recordaran que se li va atorgar el premi de Bolònia per un famós llibre anomenat El bonic ocell.

La tècnica de la Chihiro Iwasaki evolucionà de forma constant, passant d’unes il·lustracions carregades de color i formes a unes vaporoses aquarel·les on intueixes més que veus allò que volen expressar. Convertida en una autèntica icona, no és estrany trobar actualment, més de quaranta anys després de la seva mort, segells o objectes decoratius de tota mena, a més de la bibliografia sencera en plena edició en totes les llibreries del país i biblioteques.

El Chihiro Art Musem està situat a Azumino, un petit poble al bell mig dels Alps japonesos, en un entorn idíl·lic que respira natura pels quatre costats. El perquè d’aquest indret és que l’artista passava els llargs estius en aquest petit poble de muntanya, allunyada de la calor insuportable de Tokyo on, també cal dir-ho, hi ha un altre museu dedicat a ella (http://www.chihiro.jp/global/en/tokyo/index.html).
Però no és un museu a l’estil mausoleu, ans al contrari. La fundació que el dirigeix, actualment presidida pel seu fill, té diverses i interessants funcions, i l’edifici on s’ubica així ens ho presenta. Les diverses sales que disposa, totes d’estil molt japonès –línies clares, rectilínies, il·luminació de tons suaus i petits i acollidors espais- exposen un recull d’il·lustracions de l’autora, així com exposicions temporals d’artistes convidats. També han destinat una sala sencera a una exposició permanent on es glossa, de manera gràfica i entenedora, la història de l’àlbum il·lustrat, des de l’antiga Egipte fins a l’actualitat, passant pels rotllos japonesos i les miniatures medievals.

Entre les altres tasques destaca especialment la col·lecció d’originals d’artistes d’arreu del món: acull més de 17.000 il·lustracions d’autors de trenta-tres països (!); així com una col·lecció de llibres d’arreu entre els que vam poder trobar alguns àlbums il·lustrats per Arnal Ballester, Fina Rifà o Gusti. Aquesta col·lecció no és oberta al públic, però de ben segur que amb la sol·licitud pertinent us la posaran a l’abast.

Us podem assegurar que descobrir les catacumbes del museu, trobar-se en mig de tanta riquesa gràfica, observar la cura amb la que guarden aquests documents únics –sales preparades per suportar terratrèmols, temperatura i humitat constant, armaris fabricants amb una fusta especial en la que no sobreviuen insectes...- ens explica com es mima el seu contingut. També es té especial cura de difondre i infondre l’obra a les escoles de l’entorn tot organitzant jornades de contacontes cada dissabte, o visites comentades a les exposicions.

També sorprèn la capacitat de pagar estades a artistes de renom que, generosament, deixen part de la seva obra al museu. Així, per exemple, literalment podem introduir-nos a l’obra que l’artista txeca Keta Pacovská, la qual deixà en els jardins un seguit d’escultures il·lustrades.


Recentment el Museu ha introduït altres elements com són el vagó biblioteca i el vagó escola en record de les escoles que utilitzaren aquestes instal·lacions durant la postguerra, o els jardins i horts on els nens i nenes de les escoles de l’entorn poden descobrir i gaudir de l’agricultura pròpia de la zona.

I com es suporta tot això? Doncs aquí hi ha un dels elements més significatius de tot plegat: amb les entrades al museu i les donacions, és a dir, no reben ni un sol yen de l’Estat. 
Imagineu-vos el que suposa suportar els sous de dues desenes de persones, les activitats, l’adquisició constant d’obra, etc., tot amb suport privat? Això diu molt del país. Quan podrem dir nosaltres quelcom semblant? Potser encara ens queda molt camí per recórrer, però no defallirem mai de seguir caminant. Ara, al menys, el Museu Chihiro ens mostra un horitzó assolible.