Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Lectors, al tren!!!!

Aquest dissabte vam tenir el goig de poder participar en la inaugració d'un nou espai expositiu i de dinamització lectora: Lectors, al tren! 


Feu mans i mànigues per fer-hi passada ja que és un nou concepte de llibreria, taller d'il·lustració, sala d'exposicions, lloc de trobada..., tot en un per aprofundir i conèixer més i millor la literatura infantil i juvenil. 


Al seu darrere hi ha la llibretera i experta en LIJ Montse Marcet, qui tirant dels molts anys de treballar com a llibretera i mediadora de la lectura, s'ha embolicat la manta al cap i ens proposa una nova línia, encara inexplorada, de promoció i venda de LIJ. Una autèntica pionera que ens deixa gaudir del seu coneixement amb les maletes, llibres i exposicions d'aquest espai de Rubí que està cridat a marcar la pauta de cap a on va el llibre i la lectura. 
De ben segur que en continuareu sentint a parlar! 

I és que com diu la mateixa Montse, "Lectors al tren és un espai on viuen els llibres i, a més, també on podràs trobar tallers i cursos relacionats amb la il·lustració i els llibres en general." 

Gloria Fuertes, sense embuts

Quan jo era petit, en el programa infantil per excel·lència del canal gairebé únic de la televisió, de tant en tant, apareixia una poeta anomenada Gloria Fuertes. Proclamava poemes amb veu afectada, tal com es parlava als nens en aquella època, quan els adults feien algun esforç per apropar-se a una infantesa que era lluny de ser tinguda en compte.


Per molts dels infants de la meva edat, la Fuertes era vista com una poeta ridícula, una persona amb una presència més aviat desmanegada i una veu forçadament prima. Uns anys després, quan als 22 anys, vaig acudir a un Congrés sobre biblioteques a Guadalajara, vaig sentir-la recitar poemes per a adults, amb un cigar en una mà i un whisky sobre la taula. La seva veu ronca i sincera traspassava el silenci, les seves afilades paraules et clavaven al seient i tot plegat anihilava completament aquella imatge que, de petit, et podies haver dibuixat al magí.

Just després, vaig llegir Historia de Gloria: amor, humor y desamor (Cátedra, 1999) a fons, vaig corroborar aquella nova imatge i vaig assaborir aquells jocs de paraules i aquell compromís intens amb les mil lluites per fer un món millor.

“...leyendo sus poemas con voz de osa buena fruto no de la bondad sino de la noche y del whisky. Se la coló por completo a la España más rancia. Y su poesía fue una de las cosas más increíbles y bellas que sucedieron aquí durante todo el siglo XX”.

La seva era una poesia directa, de paraules senzilles i colpidores (“necesitaba decir lo que sentía, sin preocuparme de como decirlo.”) i de jocs enginyosos, que s’adequava al que ella sovint deia i pensava sobre la poesia:

“Hay poemas técnicamente perfectos que no dicen NADA. Hay otros que parecen descuidados de forma, pero que dicen TODO. Podéis escoger a vuestro gusto. El ideal es que el poema sea perfecto en fondo y forma. Si esto no es posible, escojo siempre los poemas que nos dicen ALGO.”


El libro de Gloria Fuertes

Aquest 2017, es compleixen cent anys del seu naixement, i apareixen publicades obres d’homenatge que tornen a posar-la d’actualitat. El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida (Blackie Books, 2017) hauria d’esdevenir una obra de capçalera, fruit d’una elaboració molt acurada per part de Jorge de Cascante, a foc lent i des d’una estricta professionalitat, però també des de la passió pels versos i la personalitat de l’artista. Inclou antologia, opinions, fotografies i biografia.

El subtítol és encertadíssim ja que la seva poesia esdevé un espai on conflueixen la paraula, el compromís i la seva vida. (“Mi obra, en general, es muy autobiogràfica. Reconozco que soy muy Yoísta.  Quizá –incluso- muy Glorista.”) En els seus poemes, Fuertes parla especialment d’ella, però també aborda la guerra, la solitud, l’amor lliure, el feminisme... amb un alt grau de compromís i de lluita, jugant sempre amb les paraules i barrejant-les amb molt d’enginy en contextos que no són els habituals.

La seva no és una poesia d’alt voltatge, tot i que el que diu, sovint t’enrampa; no és una poesia d’enorme bellesa, però, tal com raja, calma la set del més assedegat i la d’un públic no habituat a la poesia i als jocs de paraules.

El libro de Gloria Fuertes serveix, entre d’altres, per descobrir aquella poeta que ens van desdibuixar, per reivindicar una poesia de denúncia, per aprofundir-hi, o bé, per estimar-la. 
I deixo que parlin alguns dels seus versos, més naturals i més directes que el discurs que us pugui fer arribar jo des del replà:


Antiguo ejercicio de redacción de Gloria

Existe un hormiguero
que tiene cinco mil millones de hormigas.
Este hormiguero se llama Tierra
y sus hormigas se llaman personas.
Muchos de estos seres
no son hormigas,
-y lo que es peor-
no son personas.
En el hormiguero,
la mitad de las hormigas trabajan
y comen mal,
para que la otra mitad no trabaje
y lo pase bien.

                      (me dieron un diez).



No quiero ser maestra
No quiero ser maestra de nada,
me conformaría
con ser una lección
de algo.



Un árbol, un libro, un hijo

¿Hijos? No, hijo.
He plantado muchos árboles,
he plantado muchos libros
y he plantado a muchos tíos.

 
Il·lustr. de Luisa Rivera a Me crece la barba (Ed. Reservoir Books)
Lo que me enerva

Lo que me enerva es,
saber que estás de paso,
y aún así,
no acariciar bastante
atardeceres cuerpos,
risas,
manos,
muslos,
senos,
hombros,
brazos.

Y no acariciar bastante
la vida en vano.



Me dijeron:
-          O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.

Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta,
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas.


De recuperar les ganes de jugar

Refugiada. L’odissea d’una família. Text: Tessa Julià. Il•lustracions: Anna Gordillo. La Galera, Barcelona 2017.
La Mariona i els seus monstres. Il•lustracions: Oriol Malet. La Galera. Barcelona 2017.






D’entrada, el fet de la publicació dels dos àlbums que avui ressenyem ja és una bona notícia: l’editorial La Galera, després d’un període de sequera en aquest camp, torna a publicar àlbums il•lustrats. La degana de les editorials catalanes aposta novament per aquest format i amplia el seu catàleg de llibres amb imatges (recordem, per exemple, les propostes innovadores i arriscades dels guanyadors del premi d’àlbum il•lustrat Hospital Sant Joan de Déu que l’editorial va publicar durant lustres).
 Les seves apostes per aquesta primavera 2017 són interessants, suggeridores i ben diferents una de l’altra. Anem a pams:



Pablo Picasso
Refugiada. L’odissea d’una família, àlbum de Tessa Julià i Anna Gordillo, parla de l’actual (i etern) drama dels refugiats. Conté molt poques paraules, una estructura a base de vinyetes de diferent forma i mida que el relacionen amb el còmic, i un color blau fosc dominant des de les guardes fins a la darrera pàgina. Un blau de desconsol, d’uniformitat, de malenconia, de cel/mar/nit. Un blau de pèrdua, misèria i tristor que intencionadament (suposo) ens remet al Picasso de l’època blava.

Refugiada parla de perdre-ho tot, de perdre’s fins i tot, i literalment, un mateix, i de recuperar-se gràcies a l’ajuda dels altres i a un procés d’adaptació a la nova realitat. Les guardes estan il•lustrades amb l’abans i el després, el que teníem i el que hem recuperat, i el tronc central del llibre abasta el que perdem (els hàbits, el poble, els amics, els veïns, la seguretat...). Amb un traç pictòric a l’estil Chagall i unes superfícies en les quals es nota l’acció directa de l’autora (ratlla, frega, difumina, raspa), l’aspecte que més ens fascina de les imatges és un punt de vista que sovinteja: el d’una nena petita que té els ulls a l’alçada de les cames dels grans i a pocs pams del terra, dels matolls i del camí.




Per una història tan desolada i fosca, agraïm la presència de les tres darreres frases que apareixen en pàgines successives: “Mare! Pare!”, “Mmm! Que bé!” i “Voleu jugar?”. Les autores cedeixen una part dels beneficis de la venda del llibre a la ONG Open Arms, que exposa els seus objectius i les realitats amb les que treballen a les pàgines que tanquen el llibre.


La Mariona i els seus monstres, d’altra banda, és un llibre ple de colors. La protagonista també és una nena i les il•lustracions també estan focalitzades des del seu punt de vista. Tampoc hi ha massa paraules: de fet, no n’hi ha ni una a part dels noms dels tres pintors que tempten la nena a deixar volar la seva imaginació en forma pictòrica i a les parets de casa seva. Miró, Rothko i Pollock. De l’obra informalista d’aquests tres mestres sorgeixen els monstres que la nena pinta a les parets i que cobren vida imaginària (i tridimensional). El poder fascinador de la creativitat i la imaginació, doncs, són la clau d’aquesta obra que Oriol Malet dedica (i de fet la fa aparèixer als crèdits com a coautora) a la seva filla Mariona. 



Malet aconsegueix crear el caos en aquella paret que el pare devia voler impol•luta gràcies a un descontrol de taques (les de la pintura) i formes (les dels monstres humanitzats amb braços, cames, ulls i boques). Són interessants les dues pàgines consecutives en les quals els monstres de la primera tornen a ser les taques de color planes a la paret de la segona: la presència del pare (de les cames del pare, insistim que tot està representat des de la perspectiva i alçada de la nena) trenca el joc imaginatiu i tornem a la realitat. 




En un text sense paraules, la lectura s’ha de basar en l’expressivitat de les formes, i Malet ho broda en les reaccions dels monstres trapelles, que primer es meravellen d’existir, després juguen a espantar i finalment es mostren mig avergonyits i mig cohibits quan arriba el pare. Aquestes expressions ens recorden una mica els éssers alienígenes a les tires còmiques de Ricardo i Nacho. 







Jackson Pollok
L’única pega que hi troba qui això ressenya és l’elecció de Miró, i sobretot Rothko, com a generadors d’aquestes monstruositats d’altra banda tan divertides: Rothko i Miró sempre m’han semblat dos pintors poètics, amb una forta càrrega introspectiva que remet més al silenci contemplatiu que no pas als crits i ensurts. Però en fi, benvingut sigui que les seves formes entrin a formar part de l’imaginar
i del lector encara que sigui com a generadors de monstres!



Joan Miró
Mark Rothko

Quan el tigre toca a la porta


JUDITH KERR
El tigre que va venir a berenar
Traducció de Marta Borrás
Kalandraka, Barcelona, 2016
Des que vaig descobrir El tigre que va venir a berenar en les IV Jornades de Laboratoris de Lectura, organitzades per la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, tenia ganes de parlar-ne. No és novetat estricta, perquè aquesta edició de Kalandraka és de fa un any, però el llibre posseeix un encant especial, un ingredient que ha fascinat a molts autors —Borges entre ells: té l’encant del tigre. El felí més gran que existeix sobre la terra a la coberta, assegut a taula amb una xiqueta, amb les potes creuades educadament i un rostre estrany, somrient, entre humà i feréstec... Això, per a algú com jo, resulta irresistible, perquè entre les fantasies infantils —i no tan infantils—, hi ha la de relacionar-se amb total quotidianitat amb els animals, sobretot, amb els felins.
Conten que Judith Kerr (Berlín, 1923), ja amb nacionalitat britànica —la família, d’origen jueu, hagué de fugir d’Alemanya—, tornava de visitar el zoològic amb la filla xicoteta quan va concebre aquesta història en 1968: un dia que Sofia berena amb la mare, algú toca a la porta; la dona s’estranya ja que no són hores perquè passe el lleter ni perquè arribe el pare ni ningú que, habitualment, vinga a la casa. Així, doncs, la nena obri i s’hi troba un tigre gegantí, plantat sobre les potes del darrere, que li diu que té molta gana i li pregunta amablement si el convidarien a berenar. El tigre s’asseu a taula amb mare i filla i comença a engolir primer un entrepà, després tots els que quedaven, les magdalenes, les galetes, el té i la llet i, com encara té fam, es cruspeix el menjar de les cassoles i el que hi ha al frigorífic i al rebost... fins i tot es beu l’aigua de l’aixeta. Aleshores, ja satisfet, dóna les gràcies, s’acomiada i se’n va. L’argument continua de manera tan surrealista com ha començat, fins a un desenllaç no menys sorprenent. La mare, generosa com la filla, s’inquieta un poc quan es troba en una cuina desendreçada —l’insòlit comensal ho ha regirat tot— i sense cap aliment ni cap beguda. Hi ha un contrast encisador entre allò que fa el tigre, devorar els queviures de la família —això sí, sempre amb educació i amb un preciós somriure de gratitud— i les accions de la xiqueta: s’abraça al coll de l’animal —ara sí, a quatre potes—, i li agafa tendrament la cua mentre ell s’empassa el suc de taronja, la cervesa i tota l’aigua de la casa.
El tigre que va venir a berenar és un d’aquests àlbums en què el text i les il·lustracions —figuratives, clàssiques— no conten la mateixa història i només de la fusió dels dos elements sorgeix el sentit complet de l’obra; siga quin siga, perquè, en aquest cas, l’aparició torbadora de la fera que tan s’estima la filla, i també la mare, es presta a interpretacions diverses. Però a mi m’agrada el llibre en el sentit més literal, el més infantil segurament, perquè què no donaria jo a un tigre que tocara a la porta, s’asseguera a taula i es deixara abraçar amorosament el coll?





Distopies catalanes i altres històries

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una utopia és la "concepció imaginària d'una societat ideal". El terme d'utopia no va ser utilitzat, sembla, fins al segle XVI quan Tomás Moro va descriure una societat ideal situada a l'Amèrica del Sur. A partir d'aquest moment i fins a l'actualitat, hi ha hagut escriptors famosos o pensadors que han dissenyat sobre el paper el que per a ells podien ser societats perfectes. 

Tot i això, i probablement davant del futur que s'entreveu per aquest segle XXI, darrerament alguns escriptors han començat a escriure sobre socitats que estan a les antípodes de les utopies: les distopies. Un terme que a voltes també s'utilitza per descriure societats paral·leles que no necessàriament volen substituir la ja existent, si no més aviat oferir una alternativa on les regles de comportament són diferents per motius diversos. No cal dir que darrerament aquest concepte ha entrat amb força en el món de la literatura juvenil, juntament amb altres com crossover, booktubers o booktrailers (que sempre fan més fortuna en anglès..., sembla)

1. El clan de la lloba
Coberta de la primera part de La guerra de les Bruixes
Quan parlem de distopies a molts ens ve al cap la trilogia de Els jocs de la fam, de Suzanne Collins. Des d'aleshores molts editors han anant a la caça i captura d'una nova distopia que permeti aconseguir els 26 milions d'exemplars que ha venut l'autora, de la mà de la protabonista, la Katniss Everdeen.

Al nostre entorn, però, hi ha dues trilogies que van batejar el mot distopia al nostre país: les a Memories d'Idhun (Cruïlla), de l'autora valenciada Laura Gallego, i La guerra de les bruixes (Edebé) de Maite Carranza. Així com la prmera es desenvolupa en un espai i un temps inconcret, la segona sí que podem dir que està situada en un entorn molt nostrat: Catalunya, i molt especialment als Pirineus i a la costa catalana, localitzacions que no han estat cap dificultat perquè la Maite Carranza hagi aconseguit un gran èxit de crítica i de lectors arreu aquesta magna obra.

Però ambdues tirologies ja fa més de deu anys que van ser publicades -el 2004 i el 2005 respectivament- i començava a ser hora que algú prengués el relleu. És així com celebrem especialment l'aparició de la priemra part de La llum d'Artús, de Raimon Portell (Barcanova, 2017).


D'aquesta obra, i manllevant les paraules que Paula Jarrín, de la llibreria Al·lots, utilitza al seu blog, en podem dir que "Raimon Portell ens ofereix un obra on no hi falta ni hi sobra res. Tot el contrari. Un cop acabes el llibre vols saber-ne més. Vols descobrir què passarà, de què fuig, qui és realment la Rut. A més, cal destacar el joc de topònims, ciutats per on la Rut anirà passant, en la seva fugida cap a la Marca, amb els noms canviats, com ara el castell de sal, que estic segura que fa referència a Cardona. Els camins que descriu en el llibre algú amb passió pel senderisme els reconeixerà perfectament, i aquí es pot veure la feina que va fer l’autor en els seus llibres de viatges per Catalunya. I com dèiem al principi, la literatura és mentida, no serveix per ensenyar, sinó per provocar preguntes. Desconfieu dels llibres que tenen resposta per a tot, només tenen la resposta a la pregunta concreta que volen que et facis. I, amics, això no és literatura. La ficció té preguntes, mai respostes. Comences el llibre primer pensant que està situat durant la Guerra Civil, en la fugida fa referència al timbaler del Bruc -Raimon això m’ho has de confirmar-; després creus tenir la resposta i penses que et situa a la Guerra de Secessió i la resistència dels pobles -no només Barcelona va patir un setge ferotge-, i al final creus que parla de l’època medieval. I en tancar el llibre tant és en quina època passi l’acció, passa dins d’una ficció que no és res més (ni res menys) que invenció."


Després de la lectura de l'obra i de les paraules de la Paula Jarrín, a un se li presenten alguns dubtes. I és així com res millor que entrevistar el propi autor, que em queda prou a prop, qui ens comenta que: "e​ls meus referents en quant a distopies, hi ha La matèria fosca, la trioligia de Philip Pullman (Enpúries, 2001)*, els coneguts Els jocs de la fam, El conte de la criada de Margaret Atwood (Ediciones B, 2001)... Però això és solament un recurs escenogràfic. Perquè sobretot és un llibre d'aventures, i aquí podem començar amb els grans viatges d'aventures que comencen amb L'odissea d'Homer (on és el fill qui busca el pare), passar pel Mil i una nits i arribar al Hòbbit de Tolkien, Carta al rei de Tonke Dragt (Cruïlla, 2009) i més enllà. Després hi ha els llibres amb protagonista infantil a qui han pres els pares, com al Dahl de Les bruixes (Estrella Polar, 2013) i James i el préssec gegant (La Magrana, 2012) o Harry Potter. També, amb protagonista nen, hi ha, és clar, L'illa del tresor d'Stevenson (Barcanova, 2006). Però no oblido ingredients de thriller, amb una missió que no sabem quina és i algú a qui persegueixen, però que no sap per què, com el Hitchcock de Con la muerte en los talones, per exemple. Les referències donen per a una enciclopèdia. Però el bàsic és que el món de la Rut sigui coherent i que el llibre enganxi." 

Una trilogia a afegir a l'olla de les distopies que celebrem que estigui situada a espais i indrets tan propers. Un fet insòlit pel que us proposaria el repte d'agafar un mapa de Catalunya i d'Occitània i anar endevinant què deu ser la Marca, la Penya Forca o intentar recórrer el camí fins a Montsegur. Un joc que l'autor ens facilita en part mercès a dos mapes finals que complementen una narració de la que ja n'esperem la segona part. 

Algun dia, però, que algú m'expliqui per què hem de caure tantes vegades en trilogies? D'aquí se'n podria derivar una bona tesi doctoral que hauria d'estudiar si té, apunto, alguna relació amb els tres actes del món del teatre o de l'ópera o encara que sigui amb la Santíssima Trinitat. 

*Les cites de l'editorial i l'any són de l'autor d'aquesta entrada, no les recitava de memòria l'autor de la trilogia, per suposat! 

Dos dies a la Fira de Bolonya

Just acabem de passar la festa de Sant Jordi i encara està molt present la 54 edició de la Fira del llibre infantil i juvenil de Bolonya, on aquest any Catalunya i les Illes Balears han estat convidades d’honor.


Una experiència molt especial que hem pogut viure moltíssims il·lustradors de Catalunya amb la il·lusió de mostrar el nostre treball a editors de països molt llunyans, aprofitant que el nom del nostre país ressonava de manera destacada a la Fira del llibre infantil i juvenil més important del món.


Gràcies a l’Institut Ramon Llull i a tot un equip de professionals, es van organitzar dues mostres d’il·lustradors catalans. La primera es presentava al centre de la ciutat italiana, a l’Archiginnasio, i estava formada pel treball de 17 professionals que, en paraules de la comissària Paula Jarrin, “han obert camí, mestres i referents que continuen treballant i han donat entitat i prestigi a la literatura infantil i juvenil en llengua catalana”. A la segona mostra, present al mateix recinte de la fira, vam poder gaudir del treball de 42 il·lustradors que representaven, també en paraules de la Paula, “el present i el futur de la nostra literatura infantil i juvenil”.


En un principi hi va haver un cert desconcert, i no tothom va estar d’acord amb la tria dels il·lustradors proposats per a ambdues mostres. Personalment, vaig formar part de l’exposició a l’Archiginnasio i vaig agrair personalment la meva inclusió en aquesta mostra, malgrat manifestar que hi mancaven altres companys professionals capdavanters en el panorama de la il·lustració catalana, com ara la Maria Rius, per exemple.

Vaig desplaçar-me amb avió des de Barcelona en companyia d’un dels veïns de l’escala, l’escriptor Àngel Burgas, i amb la sorpresa afegida de trobar, al mateix vol d’una companyia de baix cost, a molts companys de professió, a moltíssims alumnes de l’Escola de la Dona on coordino els estudis d’il·lustració, i fins i tot al President de la Generalitat acompanyat d’alguns consellers i altres representants de les institucions catalanes.
Durant els dies de la Bologna Children’s Book Fair, els carrers de la ciutat estaven plens de gent de casa nostra. Per tot arreu escoltaves parlar en català i, més a més, coincidies amb companys a les inauguracions, visites culturals i fins i tot als restaurants.


La primera trobada interessant va ser a l’Ajuntament, on s’inaugurava una tercera exposició vinculada a la fira i a Catalunya com a convidada d’Honor. Es tractava d’una mostra de la feina de Pilarin Bayes sobre les seves publicacions amb Edicions 62 de la història de Catalunya. Una proposta conjunta de l’ajuntament de Vic i del de la ciutat italiana que va fer possible poder gaudir del treball de la nostra il·lustradora referent i propiciar un intercanvi amable entre les dues ciutats. L’acte inaugural comptà amb la presència de Puigdemont, el conseller Vila i el president del Ramon Llull, Manel Forcano, entre molts d’altres.


A continuació, i amb tota la comitiva de polítics, vam anar a l’Archiginnasio per inaugurar la mostra dels 17 il·lustradors “referents”. Allà ens vam trobar uns quants il·lustradors exposats, com ara Pilarin Bayes, Tàssies, Carme Solé Vendrell, Montse Tobella o Valentí Gubianes, i jo, a més a més, vaig gaudir de la companyia de molts joves il·lustradors, alumnes i antics alumnes. L’exposició estava al pati interior de l’edifici i cada il·lustrador participant teníem una il·lustració reproduïda en una banderola de gran format que penjava del sostre. Jo vaig escollir una de les del llibre “Alícia i el País de Meravelles” amb text de l’Àngel Burgas.


Al vespre vam festejar-ho amb la festa d’inauguració a un Palazzo bellíssim del centre de la ciutat, on fins tard vam xerrar, menjar, beure i ballar gràcies a l’acció d’una DJ.

L’endemà vaig arribar d’hora a la Fira per participar en una taula rodona amb Pilarin Bayés i Jan Barceló. Havíem de parlar de l’Ensenyament d’Il·lustració a Catalunya. Tres generacions i tres maneres diferents d’enfocar la professió.


Pilarin va parlar del seu pas per la Facultat de Belles Arts, i en això vam coincidir. Ella, però va ser una de les il·lustradores capdavanteres, conjuntament amb la Maria Rius i la Fina Rifà, en publicar a l’editorial La Galera i a la revista Cavall Fort, gràcies a la pedagoga Marta Mata que les va a anar a buscar a la mateixa Facultat.
En el meu cas, i com a representant d’una generació entre la Pilarin i el Jan, vaig parlar de la sort de poder marxar a l’estranger a finals dels vuitanta, i decidir el meu futur professional a la ciutat de Berlín. Aquesta estada a l’estranger “ha dirigit el meu itinerari com a il·lustrador i, sobretot, la meva vinculació amb Alemanya”, vaig afirmar.


En Jan va parlar del seu pas per escoles diverses d’il·lustració i d’haver rebut una formació més dirigida cap al món professional amb una diversitat de disciplines que li ha servit per a crear dos projectes alternatius, el taller La Roda on s’autoediten els seus propis llibres amb serigrafia, i l’editorial Queixal Edicions, que ja vam presentar fa temps en aquest blog, i on la Karo, el Ferran i ell mateix creen llibres fets artesanalment, fabriquen el paper, les tintes d’impressió, i els enquadernen un per un a mà.
Tots tres vam estar d’acord en afirmar que un dels països recomanables per estudiar il·lustració és, sens dubte, Catalunya, i vam mostrar alguns dels nostres darrers treballs. Pilarin ens va fer gaudir de la seva simpatia habitual i de la seva generositat.


Seguint passejant per la Fira vaig trobar-me amb la il·lustradora croata Andrea Petrlik Huseinovic i el seu marit, l’editor Kasmir Huseinovic. Andrea em va mostrar el seu proper llibre que està a punt de publicar al seu país, i em va explicar el seu darrer viatge a la xina on té milers de seguidors. Andrea és la il·lustradora croata amb més ressò internacional, i a Bolonya tenia la seva obra en un estand de grans proporcions.


Després vaig quedar amb l’amiga i il·lustradora alemanya Jutta Bauer. Jutta visita Bolonya gairebé tots els anys i aquesta vegada presentava el seu nou llibre ¿Te acuerdas? de l’autor Zoran Drvenkar i editat en castellà per l’editorial Lóguez de Salamanca. Al vespre vam anar a sopar plegats amb un grup d’il·lustradores de Suïssa, dues alemanyes i una del Japó. Tots i, sobretot els més joves, coincidien en la dificultat que tenien a l’hora de mostrar el seu treball a les editorials estrangeres. Vam acabar dibuixant a sobre de les estovalles de paper!

També vaig poder coincidir amb la il·lustradora d’Estònia Viive Noor. Viive procura viatjar a moltes Fires per a crear projectes interculturals, i durant el seu pas per Bologna va aprofitar per organitzar la Triennal dels Països Bàltics. Li vaig passar en mà les il·lustracions originals que presentaré en aquesta propera ocasió a la ciutat de Tallinn.


La Fira de Bolonya ofereix la possibilitat d’intercanvi d’idees i opinions amb gent d’indrets molt distants. Tot i això, una de les qüestions més comentades pels il·lustradors joves, era la relació ambigua amb els editors. Hi havia editors que es limitaven a parlar de la possibilitat de treballar conjuntament o no, i d’altres que feien un judici molt crític del book que l’il·lustrador presentava amb il·lusió i esperança. Per als il·lustradors que volen iniciar-se en el món editorial, depèn del caire de la trobada, tot plegat era motiu d’alegria o de desencís.


La majoria d’editors, però, es mostraven accessibles i atents, com gairebé tots els que representaven a Catalunya.

Vam marxar de la fira de Bologna molt contents. Ens vam retrobar amb amics, vam compartir experiències, vam encetar futures relacions laborals i vam gaudir de la ciutat. Catalunya, amb els seus il·lustradors, les seves institucions i els representants del sector del llibre, va fer la feina molt ben feta!











Sant Jordi al Replà!

Aquest Sant Jordi els veïns i veïnes del Replà hem recollit alguns llibres que creiem que mereixen compartir les nostres taules i ser regalats als nostres amors. N'hi ha per a tots els gustos, com els veïns i veïnes del Replà. És per això que tu mateix o mateixa: selecciona, tasta, prova i si trobes alguna cosa que t'agradi, compra-la!

1r 2a

HALL, Michael. Vermell. Barcelona: Takatuka, 2017


Quan, per primera vegada, vaig fullejar aquest àlbum eren els dies de la polèmica del bus taronja que tenia la dèria de posar totes les persones en un mateix sac. Vaig pensar que aquest esdevindria una resposta excel·lent i clara al seu missatge. Vermell utilitza ceres de colors com a personatges per fer més evident allò que ens vol explicar: el d'una cera que per fora té una etiqueta clara i concreta del què és -vermell- però que actua i pinta de manera diferent -blau- al que marca l'etiqueta, cosa que li provoca força maldecaps. Acceptar-ho li costa a ell i, especialment als del seu voltant, fins que troba algú que l'entèn i li ofereix ales per desenvolupar la seva identitat i volar. Un àlbum ideal per a explicar gràficament la transsexualitat, però també el fet de ser i sentir-se diferent als que t'envolten.

CANOSA, Oriol. L'illa de Paidonèsia. Barcelona. La Galera, 2017


Com feia Roald Dahl en algunes de les seves obres més emblemàtiques, a L'illa de Paidonèsia, Oriol Canosa es posa al costat dels infants i ridiculitza els adults. Aquesta és una novel·la epistolar, narrada a través de les cartes que s’envien els protagonistes.En Nicolau, el protagonista de nou anys, fuig del creuer que comparteix amb els seus pares, fart de suportar les seves discussions, i s’instal·la en una petita illa deserta del Carib. Des d’allà, fa crides als infants del món per tal que l’acompanyin en la creació d’un país en la mateixa, on només els nens hi tindran cabuda. De mica en mica, l’illa s’anirà omplint d’infants i fundaran Paidonèsia, un estat que bastiran amb peticions ben agosarades i aviat serà reconegut per les Nacions Unides.

El que hi destaca, per sobre de tot, és el to desinhibit, una mica carallot, dels infants, que recrea moltes de les corrupteles entre els adults a l’hora de negociar. També la síntesi amb que es plantegen els fets, i l’agilitat amb la que avancen i s’incorporen nous personatges. 















Exposició Torné Esquius. Poètica quotidiana. MNAC, del 7 d'abril al 9 de juliol de 2017

Del il·lustradors de principis del s. XX sempre he admirat les obres de Pere Torné Esquius: alguns contes tradicionals, les Cançons de la Narcisa Freixes, o bé, Els dolços indrets de Catalunya. Però, de la seva persona i la seva trajectòria, malgrat intentar-ho, sempre m’havia costat trobar informació. Torné Esquius era un misteri. Va marxar a Paris el 1905 i tot i que seguí fent col·laboracions al nostre país, poc més se’n va saber. Ara, el MNAC, presenta, fins a principis de juliol, la primera exposició monogràfica en un espai públic, on admirar els seus dolços i delicats paisatges sense persones, les seves composicions tan netes i equilibrades, els seus infants tant essencials i on treure l'entrellat de la seva evolució artística i personal. No us la perdeu!

HARDINGE, F. L'arbre de les mentides. Barcelona: Bambú, 2017


L’arbre de les mentides arriba a Catalunya havent rebut abans el premi Costa al millor llibre de l’any. Que el guardó fos per a una obra infantil/juvenil no es produïa des del 2001, quan se li atorgà a El llargavistes d’ambre de Phillip Pullman.

L’arbre de les mentides és una obra embolcallada per una atmosfera gòtica i hereva dels grans clàssics de la tradició anglesa. Ambientada a la segona meitat del XIX, és una novel·la per a joves i adults, complexa, però alhora trepidant, carregada de misteri, crims i fantasmes.

Tot gira al voltant d’un arbre secret que la Faith, la protagonista inquieta i perseverant, descobreix després de la mort del seu pare. Per esbrinar-ne les causes, se servirà d’aquest arbre que, per créixer, necessita que el seu cuidador escampi mentides. Aquest fet contamina l’actitud dels personatges i de la societat de l’illa on succeeixen els fets ja, de per si, molt viciada. I aquesta guspira incendiària és un dels grans atractius de l’obra, a més a més, dels fets, d’un entramat de personatges que l’autora gestiona amb habilitat i d’una atmosfera que envolta un tèrbol camp de batalla.


2n 1a


Des del 2n 1a us proposem dues novetats que ens agraden molt i que estem segurs que seran un regal molt especial per a la festa de Sant Jordi.

APARICIO, Anna. Aigua. Babulinka Books. Barcelona, 2017 

Un plaer gaudir d’un dels nous llibre del 2017 de la jove il·lustradora d’Osona, Anna Aparicio.
L’Anna ens fa una proposta entorn al valor de l’amistat i la solidaritat, i amb la qual s’estrena com a autora-il·lustradora.
Un poble petit on una pluja insistent neguiteja els seus habitants. Una bona colla d’amics volen descobrir quin és el motiu d’aquella pluja estranya i, tots junts, inicien un viatge per descobrir l’origen de tanta aigua.

Un llibre que ens parla del valor de l’amistat i la importància de la solidaritat per poder resoldre problemes. L’Anna Aparicio dibuixa a llapis i posa el color amb ordinador en aquest llibre on els paisatges tenen molt  protagonisme i on els personatges principals tenen a veure amb l’univers personal de l’autora-il·lustradora que els presenta dibuixats amb molta expressivitat i mides irreals, com ara l’eriçó gegant, per agradar a un públic molt ampli.

SALA I VILA, Carles. Il·lustracions: CANZI, Nerina. Em pica el nas de la veïna. Editorial Takatuka. Barcelona, 2017 
L’editorial Takatuka acaba d’editar aquesta nova història del gironí Carles Sala, il·lustrada per l’argentina Nerina Canzi. 

El nen protagonista, l’Ernest, acaba de conèixer la Rosó, una nena que s’ha posat a viure amb els seus pares al mateix edifici. L’Ernest pateix una sensació molt especial: li pica el nas de la Rosó, cosa que el fa estar neguitós i evita trobar-se amb ella. Finalment, per les circumstàncies, els dos nens s’hauran de conèixer. Una història que ens fa recordar les pessigolles del primer amor i que la il·lustradora Nerina Canzi presenta amb una proposta d’il·lustració digital i una molt bona seqüenciació d’imatges que ens fa gaudir d’aquesta història plena d’emoció i de tendresa en evocar el primer amor.

ALTES, Marta. Petita a la jungla. Editorial Blackie Books. Barcelona, 2017

Marta Altes, autora-il·lustradora d’aquest nou àlbum, ens sorprèn amb tota una representació fantàstica de la selva on la petita protagonista haurà d’aconseguir allò que es proposa.

Marta Altes va marxar a Anglaterra per  estudiar il·lustració i va iniciar-se de seguida en el món editorial amb alguns títols que han estat referents també a Catalunya, com EL MEU AVI i SÓC UN ARTISTA.

En aquest nou títol la il·lustradora mostra el seu interès per la natura i ho fa amb unes il·lustracions plenes de detalls, de traç molt solt i amb composicions excel·lents. Actualment hi ha una tendència en dibuixar quantitat d’arbres, de flors i plantes de totes les variants possibles, i la Marta ho fa amb un traç ple de força i sensibilitat al mateix temps.

La protagonista del llibre és la més petita de la colla i haurà de ser valenta en un món immens, salvatge i ple de diversitat. Un altra proposta brillant de la Marta Altes per a fer més interessant la nostra biblioteca personal.


2n 2a 

RUIZ GARZÓN, Ricard. La Immortal. Il·lustr. Maite Gurrutxaga. Barcelona: Edebé, 2017

La Judit té el cor dividit entre els dibuix i els escacs. Aquesta segona afició la portarà a enfrontar-se al senyor Aliyat, un estrany mestre d'escacs iraquí refugiat a Suïssa. Tot s'embolica quan el senyor Aliyat, que sempre juga al parc dels Bastions de Ginebra, guanya una partida a qui potser no ho paeix massa bé. És aleshores quan la Judit comença la seva pròpia partida d'escacs per treure de l'atzucac en el que el senyor Aliyat i tots els seus amics es veuen submergits.

Amb aquest bell relat Ricard Ruiz Garzón ens ofereix una interessant història d'amistat i lluita per la igualtat de les persones. I això sense caure en els tòpics aquells de: "lector, asseu-te que ara t'explico de què va la vida" que massa escriptors utilitzen. Ruiz Garzón ens embolcalla en els escacs amb els que ens mostra com potser sí que val la pena lluitar pels principis bàsics de la humanitat. Des del meu punt de vista, sense cap mena de dubte, aquesta és la millor narració d'aquest autor que un dia va decidir saltar a l'altra cantó de la tanca, deixar la crítica literària i agafar la ploma. Ep, i tot explicat des d'un singular punt de vista narratiu que li confegeix dificultat però que ens mostra un autor amb recursos que de ben segur ens depara moltes i interessants històries. No us la perdeu!

DE DÉU PRATS, Joan. El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya. Il·lustr. Maria Padilla. Barcelona: Comanegra, 2017

La petita editorial Comanegra ens ofereix una autèntica joia del folklorisme català. Feia temps que el nostre imaginari necessitava un recull  extens,. exaustiu i complet geogràficament parlant com el que en Joan De Déu Prats ens convida a descobrir.

L'edició, generosament il·lustrada per Maria Padilla, ens relata les històries dels nostres éssers fantàstics més enllà dels semprepresents minairons. I és que aquests diminuts éssers, després de passar a la fama gràcies a la ingent tasca de Pep Coll, havien esdevingut massa famosos, massa suats com dirien alguns. És per això que agraïm sincerament poder redescubrir la Pesanta, la Molsosa o el Bufarut, criatures fantàstiques que viuen entre nosaltres i que ara els podem conèixer en totes i cada una de les seves facetes. Una obra necessària a totes les biblioteques escolars i públiques de Catalunya i a totes les prestatgeries dels enamorats de la nostra terra.

PORTELL, Raimon. Camins de nit. Barcelona: Barcanova (La llum d'Artús, 1)

Primera història de la trilogía La llum d'Artús en la que la Rut i en Marc l'Anxova ens acompanyaran per unes terres de noms imaginaris -tot i que ben conegudes pels referents que dona l'autor- amb personatges tan altisonants com el capità Dragut, la Companyia Esquiva o la Penya Forca.

Tot comença quan la Rut, després de treballar algunes dies a la biblioteca Artús d'una suposada ciutat amb moltes similituds amb Barcelona, viu en pròpia pell l'inici d'una persecució que no sap ni per què ni on la portarà. Només sap que ha de confiar en aquells que la valoren com una autèntica joia, encara que ella no n'identifiqui el per què. Una història que enganxa des de la primera línia i que, pels que hem trepitjat el país, reconeixerem els topants per on passa malgrat que els noms no siguin coincidents.

Des de El clan de la lloba de Maite Carranza la nostra literatura no ens havia ofert una obra tan extensa i màgica com aquesta primera part de La llum d'Artús. Ja esperem amb ganes les entregues següents!

3r 1a

CHAUD, Benjamin. Arte a la carta. Traducció de Palmira Freixas. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2017

Des de René Magritte, que, evidentment, fuma inoportunament una pipa davant d’un plat amb una rònega poma verda, fins a Botticelli, que mossega el cul de la seua Venus quan es menja la més gran vieira del món, trobem a Monet amb la barba tota plena de coloraines —després d’una bona ensalada de carlotes ratllades—; a Edward Munch que llança foc per la boca, ja que és sensible al picant; a Louise Bourgeoise amb una curiosa —i gegantina— bestiola a la sopa; a un Picasso entremaliat, que llança una tapeta a la galta d’una dona; a Frida Kahlo menjant un cor; a Roy Lichtenstein, afectat per una granellada —segurament desconeixia que era al·lèrgic al marisc—; a un Andy Warhol avorrit de tanta salsa de tomata... Aquests són alguns dels més de trenta artistes que Benjamin Chaud retrata a taula en un original i divertit joc d’il·lustració que trenca la postura transcendent, habitual en la mirada de l’art.

CANO, Carles. El secret de l’avi. Il·lustr. Federico Delicado. Barcelona: Anaya, 2017

Flamant Premi Lazarillo de Creació Literària 2016, Carles Cano aplega en El secret de l’avi cinc contes que van des d’una estructura més tradicional, que remet a les històries meravelloses de la literatura popular, fins a altres amb plantejaments més moderns i amb finals oberts, com «París, el peix i el cadenat». La relació entre uns i altres és el iaio Nicolau i els néts Miquel i Maria, els quals s’inventen els relats a partir d’elements que sorgeixen espontàniament en les diverses situacions que viuen; per exemple, en la caixa de les joguines, troben tres coses que no haurien de ser-hi —una pinta, un naip i una pedra— de manera que, amb la intenció de vincular-les, creen una trama en què aquests tres objectes siguen rellevants i el resultat és «El rei pelat», una de les millors històries del llibre.

3r 2a

RASPALL, Joana. Podries. I·lustr. Ignasi Blanch. Barcelona: Takatuka, 2017

Bona inciativa de Takatuka aquesta de recuperar el poema clàssic de la Joana Raspall, tan senzill i rotund, tan malauradament actual malgrat els anys que fa que va ser escrit... De fet, actual i contemporani ho serà sempre pel mateix concepte sobre el qual versa (la diferència, el sentit aleatori de la vida, la sort que hem tingut els uns contra la dissort de molts altres), però en el moment actual, el dels camps de refugiats i la desídia dels estats en no acceptar en territori privilegiat aquells que vaguen sense llar, el fa fins i tot necessari. 

El replanero Ignasi Blanch hi posa la imatge en un nou registre: utilitzant tècniques de serigrafia, els pobladors dels versos de la Raspall se’ns presenten emergint de taques de tinta plana de colors vius, contenint no només el volum sinó també les llums i les ombres, els esclats i les tenebres. La rotunda simplicitat dels versos tenen la seva millor traducció en el traç dels personatges i les formes de Blanch. Versos i imatges convençuts de poder canviar el condicional del títol per un definitiu futur simple.




ROCA, Ma. Carme. La noia del club. Alzira: Bromera, 2017.

L’autora, sempre eficient i desbordant d’ofici, ens presenta un crossover força atípic: centrada en els temps de la Segona República a Barcelona, la novel·la parla de política, feminisme i lluita de classes socials. 

La Flora, una jove nedadora del Club Natació Barcelona, viu en la seva pell els avatars d’una època de la qual n’és metàfora vivent. L’efervescència cultural, periodística i esportiva de la República conviu amb els prejudicis socials existents. La figura de la dona i el seu paper en la societat condicionen el futur de la Flora. Roca utilitza (i recupera) personatges reals (Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, Mercè Rodoreda, Tísner...) que interactuen amb els de ficció. 

Una trama amorosa vertebra el relat que acaba el juliol del 36, quan esclata la Guerra Civil. Cada capítol, breu i condensat d’acció, ve precedit per una cita literària o periodística de l’època que contextualitza els fets que en ell s’hi tracten. 

Books in catalan. Share a future: Catàleg dels il·lustradors catalans a la Fira de Bologna 2017 dedicada a Catalunya. Exposicions organitzades per l’Institut Ramon Llull. Textos en català, italià i anglès. Barcelona: Nova Era, 2017.

La plana major de la il·lustració catalana va desembarcar aquest abril a Bologna. Dues exposicions, una a la Fira i l’altre a l’Archiginnassio al centre de la ciutat, van acollir l’obra dels 59 il·lustradors que apareixen en aquest complet catàleg que testimonia l’esdeveniment. A continuació d’uns texts introductoris de presentació, trobem una obra de cada autor/a a pàgina completa; tot seguit, una il·lustració dels 17 artistes que van ser a l’Archiginnassio (amb biografia i selecció de llibres); i després imatges dels 42 de la Fira acompanyats d’un breu text escrit per altres 42 autors de LIJ que ens els presenten. La portada és de Max i la qualitat de l’edició és molt bona. Sempre ens quedarà el catàleg de Bologna...