Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

La senyora que llegia a l'ombra d'un roure immens

Aquest estiu, en algunes llibreries, he comprovat una mica perplex que l’edició de llibres s’atura més que en altres estacions i en altres temps, com el bosc davant de la sequera. I els llibres es mantenen quiets, exposats al sol més temps del que caldria, en una època en la qual la lectura esdevé plaer, sobretot sota l’ombra d’un roure immens.
En un aparador, m’ha cridat l’atenció un llibre il·lustrat, impregnat pel color verd de l’herba de la seva coberta, en la qual una dona llegeix un llibre asseguda en un banc i embolcallada per un arbre monumental. Es diu El Roure de la Senyora, un títol que descriu, sense sortir de la ratlla, el que hom veu a la coberta. En realitat, és el nom que rep un roure monumental que hi ha a tocar de Sant Boi de Lluçanès, a resultes que la senyora Lotgarda de Perdals, d’una casa pairal del poble anomenada el Vilar, s’hi acostava molt sovint i hi passava llargues estones llegint, o bé, fent ganxet.

El llibre el signen en Pere Selva, en Subi i l’AnnaObiols. El primer és un avi de més de vuitanta anys, el ferrer del poble, i els altres dos, una parella artística formada per un il·lustrador i una escriptora, que a l’hora són parella sentimental, i que han posat cara i veu a un munt de personatges d’innombrables contes i col·leccions de la nostra literatura per a infants. 

El Roure de la Senyora

Tot i que l’arbre i el seu nom són reals, la història que s’hi explica és inventada per en Pere Selva -un d’aquests personatges que coneix i manté vives les tradicions d’un poble- per donar resposta a les inquietuds d’un nét: la història d’una nena que es perd al bosc. Arribada la nit, l’arbre, amb les seves branques descomunals la protegeix de la foscor i d’un perill tan enorme com és un llop. 
El Roure de la Senyora podria ser com tantes altres històries i llegendes locals que, amb la voluntat de transmetre-les, són editades per ajuntaments i institucions. Per ignorància, i sovint amb bona fe, són escrites i dibuixades per gent amateur, perquè sovint es creu que això d’escriure i dibuixar per a la canalla és pa sucat amb oli i tothom n’és capaç. A vegades, amb aquestes iniciatives es perd una ocasió immillorable per elaborar un producte que traspassi l’àmbit local i doni a conèixer el seu patrimoni arreu.  
El llibre d’El Roure de la Senyora trenca una llança en contra d’aquesta dinàmica. A mitges, l’Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès i l’editorial berguedana L’Albí, de llarga i contrastada trajectòria, n’editen un llibre de qualitat, elaborat amb tota la cura del món, amb el text d’un gran coneixedor dels valors locals que és adaptat i il·lustrat per dos autors professionals de la literatura per a infants i que habiten al poble, l’Anna Obiols i en Subi. La cura s’observa en cada element del llibre, des de les guardes, passant per una pàgina d’informació sobre l’arbre en qüestió, i fins a una coberta que, com l’arbre, crida l’atenció a tot lector que hi passa pel davant.
A vegades, ens enamorem de les tradicions que venen de nord enllà, siguin víkings, gal·leses, o bé, frisones, i oblidem que el patrimoni català és ric en personatges, fets i paisatges. Tan sols és qüestió de creure-s’ho de bo de bo i treure’l a relluir amb dignitat.


En El roure de la senyora, en Subi i l’Anna porten la llegenda del roure al seu terreny, com tants altres temes que han abordat, amb un text sintètic i clar, que crea expectativa a cada pàgina. La il·lustració d’en Subi, en general, jo diria que té l’essència del món infantil. Els seus colors bàsics, les cares arrodonides i les expressions amables fan propers els personatges, però també uns paisatges que tot i que reconeixem com a reals, els copsem com a infantils.

Com a curiositat, explica en Joan Subirana –Subi-, que el dia en concret que l’autor, en Pere Selva, donava resposta al seu nét davant del Roure de la Senyora, sense saber-ho, ells dos i els seus tres fills es trobaven ben a prop, observant i dibuixant un camp de colza groc tan esplèndid com el mateix arbre.

L’Anna Obiols i en Subi
L’Anna i en Subi creuen que, en els temps que corren, viure a comarques no és cap impediment per exercir la seva feina i seguir creant i editant llibres.

La seva trajectòria i la seva bibliografia són extenses. L’Anna ha sabut estructurar, polir i embellir els projectes i les històries cada cop més i en Subi, amb un estil personal, ha sabut embolcallar-les i transmetre-les als infants i als lectors en general. Si analitzem la bibliografia, s’hi entrelluquen moltes idees que s’han fet realitat i que farceixen un munt col·leccions de llibres de trinxera, ideals per les sovint migrades lleixes de biblioteques personals i escolars.

Però també hi sobresurten obres mestres, com ara:
  •  Els colors de l’Àfrica (Beascoa, 2003) –el llibre que els va donar a conèixer, en el qual s’aborden les emocions-.
  • Charlie, nas de llautó (Destino, 2009) –premi Apel·les Mestres. Un àlbum sense paraules, minimalista, que gira a l’entorn dels populars gestos de Charlie Rivel-.
  • El petit Dalí... i el camí cap els somnis (Lumen, 2004) –Sobre l’univers dalinià. Ha esdevingut també una popular obra de teatre per a infants-.
  • La vaca cega i altres poemes (Baula, 2010) –il·lustració d’algunes de les poesies més conegudes de Joan Maragall, amb un registre il·lustratiu diferent al que en Subi utilitza habitualment-.
  • Llibre de les bèsties (Baula, 2016) –el mateix podríem dir d'aquesta adaptació de l’obra de Ramon Llull-.
  • Quina olla! Quina capsa! (Pagès, 2015) –proposta imaginativa per als més petits. Moltes de les coses que podem fer amb una capsa i una olla. Atractiva la idea, el format i l’ús de tan sols dues tintes-.



Mares i fills

L’estiu és una època convulsa quan tens infants a càrrec.
L’alegria de poder passar més temps jugant amb els petits de casa topa amb la necessitat vital de descansar, de desconnectar, d’aturar-se a pensar i de llegir tot allò que t’ha quedat pendent durant el curs.

No és estrany doncs que al 1r 1a, davant les novetats que comencen a treure el cap per les llibreries, la mare Mumin s’hagi enamorat de dos llibres que reflecteixen aquest sentiment contradictori envers els nostres fills.

Zullo, Germano; Albertine. Mi pequeño. Trad. Delfina Cabrera.
Buenos Aires: Limonero, 2016

Mi pequeño és un llibre que dura un instant però que explica tota una vida. 
Un llibre que podem llegir ràpidament, com si es tractés d’un flipbook o, pas a pas, assaborint cada un dels dibuixos d’Albertine i els petits textos de Germano Zullo

Un llibre sobre la maternitat, el vincle, la dependència, que va merèixer el Bologna Ragazzi Award 2016 de ficció.  Un passeig poètic que et remou, que encetes amb un somriure però que t’acaba provocant sensacions contradictòries. Potser Albertine ha trobat la manera de dibuixar l’amor maternal? És tan fràgil la vida i bonica i alhora tan trista! 

Aquesta petita joia és fruït d’un treball d’anys del tàndem, personal i artístic, Albertine i Germano Zullo. Dos artistes suïssos habituals al Salon du livre et de la presse jeunesse de Montreuil, que, gràcies al seu tarannà conversador i al seu bon humor, s’han convertit en una visita ineludible cada vegada que tenim la sort de visitar el saló. 

L’any 2014, mentre Albertine signava el seu darrer llibre, Bimbi (La joie de lire, 2014), va explicar que estava treballant en un nou llibre que culminava tot un procés de reflexió personal pel fet de no poder tenir fills. 
En veritat, Bimbi n’era la prèvia, perquè és una mena de llibreta d’esbossos, de moments robats del dia a dia d’un seguit d’infants. Treballant amb llapis gris sobre blanc, l’autora feia un exercici d’observació reproduint amb  intuïció i destresa els gests, els sentiments, les expressions de diferents escenes protagonitzades per infants i joves. Sense cap context ni fil narratiu. 

L’any 2015 va aparèixer Mon tout petit a Le joie de lire i el vam comprar amb molt de respecte, sabent que ens emportàvem els anhels i secrets més íntims d’una gran dibuixant.
Un any més tard, l'editorial argentina Limonero el publica en castellà.

 
Però la maternitat té moltes cares i és just que a l’altra banda de la balança trobem un llibre que l’editorial Kalandraka acaba de recuperar:

Murphy, Jill. Cinc minuts de tranquil·litat. Trad. Miquel Desclot. Pontevedra: Kalandraka, 2016




Recordo perfectament tenir a les mans l'edició en castellà d'Edhasa de l'any 1989 i jove com era jo, trobar moltes pegues al llibre: que si on era el Senyor Gros? Que si aquesta mare era l'estereotip d'una mestressa de casa, que si la bata i el casquet de bany demostrava que... 
Han passat vint anys i la família Mumin ha crescut i ara, el llibre de Jill Murphy, me'l miro amb uns altres ulls. 

Les imatges tenen l'estètica dels anys vuitanta, però la història d'aquesta mare elefant que es tanca al lavabo buscant cinc minuts de pau lluny dels seus fills em sembla que no ha perdut vigència. La necessitat de gaudir de moments d'intimitat i la capacitat de fer-se respectar l'espai vital em semblen dues de les preocupacions o lluites internes més difícils de la maternitat. 

Poesia i humor, els nostres desitjos des del 1r 1a per aquesta setmana.
Ah! i cinc minuts (mínim) de tranquil·litat per a tothom!

Navegant per l'oceà de les històries


HAROUN i EL MAR DE LES HISTÒRIES. Salman Rushdie. Traducció de Marta Pera Cucurell. Bromera, Alzira 2010.

El 14 de febrer de 1989 es va fer pública la fatwa que l’aiatol•là Jomeini havia dictat per condemnar a mort l’escriptor Salman Rushdie (Bombay 1947).

“Comunico a l’orgullós poble musulmà de tot el món que l’autor del llibre Els versos satànics contra l’Islam, el Profeta i l’Alcorà, i tots aquells que hagin participat en la seva publicació, estan condemnats a mort. Prego a tots els musulmans que els executin allà on se’ls trobin”.

Uns mesos abans, el dia que feia deu anys, Zafar, el fill de Rushdie, li havia demanat al seu pare que escrivís un llibre que ell pogués llegir. Rushdie li havia suplicat paciència: acabaria el llibre que el mantenia ocupat i després acompliria el seu desig. L’infern que va viure l’autor després d’aquell 14 de febrer i que es va perllongar gairebé una dècada, està magistralment narrat a Joseph Anton: Memorias, publicat en castellà a Mondadori l’any 2012, una mena d’autobiografia dels anys que va viure sota l’amenaça de morir assassinat en qualsevol moment. Joseph Anton és el pseudònim que l’autor va utilitzar mentre vivia amagat, i l’obra és una epopeia increïble plena d’acció i reflexió sobre la vida i la literatura.

Després d’un llarg període sense escriure (la seva vida consistia en fugir d’un lloc a un altre, sempre custodiat per la policia, sense autonomia ni espai mental per a la concentració) va decidir acomplir la promesa que havia fet al seu fill. Haroun i el mar de les històries va ser la primera novel•la que va escriure i publicar després de Els versos satànics.

   Les bones obres literàries tenen valor per elles mateixes i cal gaudir-les com a artefactes creatius que abasten la seva exacta dimensió (des de la primera línia fins al punt i final), sense tenir en compte l’abans o el després. Sóc del parer que tampoc cal tenir massa en compte la història, la personalitat o el pensament d’aquell o aquella que les ha generat. Ara bé, hi ha casos singulars que criden l’atenció, i el de Haroun n’és un: resulta fascinant analitzar la novel•la (el seu contingut, la seva forma) contextualitzant-la en el moment en que fou escrita. Un escriptor potent que acaba de generar una obra mestra com és Els versos satànics, amenaçat de mort, vivint aïllat i amagat de tothom, en un estat mental alterat i convuls i lluitant contra un món editorial que, per por, es negava a continuar-lo publicant. Què en pot sorgir de tot plegat? Què dimonis ha d’escriure una persona en les circumstàncies de Rushdie?

   La novel•la, en paraules de Grahan Greene, és “un dels pocs llibres, des de l’Alícia de Carroll, la fantasia del qual arriba tant als joves com als adults”. Alison Lurie, del New York Times afirma que “és una sort per a l’autor i per als lectors grans i joves que, malgrat tot, no s’hagi silenciat. El mar de les històries del qual n’ha extret aquest llibre divertit i commovedor, no està emmetzinat, sinó que continua fluint tan clar i brillant com sempre”.

   La novel•la està dedicada al seu fill Zafar. En un principi, el protagonista s’havia de dir com ell. A Joseph Anton. Memorias, hi trobem un munt de referències sobre el procés de gestació de Haroun. Rushdie solia explicar històries al seu fill mentre el banyava. La banyera era un mar, i el pare n’agafava tasses d’aigua i les vessava damunt del seu cos. Cada tassa contenia una història, i al final totes es barrejaven en l’interior de la banyera.

Haroun explica la màgica experiència d’un nano el pare del qual és un narrador d’històries per a la gent dels pobles. Un dia el pare es queda sense res a dir. Coincideix que la mare els abandona (Rushdie i la seva dona es van separar en aquella època) i Haroun pretén restaurar la facultat inventiva i oratòria del seu pare. “En un principi”, escriu Rushdie a la seva autobiografia, “pensava que havia de ser un llibre “modern” en el que la família trencada continuaria trencada i el nen s’acostumaria a la nova situació (...) però vaig decidir que havia de trobar un final feliç. Darrerament havia desenvolupat un gran interès pels finals feliços”.

Un ocell real que havia caigut per la xemeneia i havia alarmat tant l’autor com els policies que el custodiaven, deixa petja en el relat. També la idea d’una ciutat trista (“Vet aquí una vegada, en el país d’Alifbay, una ciutat trista, la més trista de totes les ciutats, una ciutat tan miserablement trista que fins i tot havia oblidat el seu nom. Estava situada a la vora d’un mar lúgubre ple de peixos taciturns que tenien un sabor tan insípid que et feien eructar de malenconia encara que el cel fos ben blau”, així comença la novel•la). “El llibre no va començar a fluir immediatament “, reconeix Rushdie, “el soroll de la tempesta a l’altre costat de les finestres de casa era massa estrepitós”. (Vull deixar constància que les traduccions al català són meves: l’edició que tinc de Haroun és la publicada el 1991 per Seix Barral i traduïda al castellà per F Roldán; i la de Joseph Anton. Memorias, com ja he esmentat, només existeix en castellà traduïda per Carlos Milla Soler)


Haroun és una al•legoria plena de jocs de paraules, de dobles sentits, d’onomatopeies i múltiples experiments lingüístics i argumentals. Hi trobem referències a autors i a gèneres de la literatura. “Rimes, acudits, un jardiner flotant fet d’arrels nuoses i verdures com un quadre d’Archimboldo (...) i un guerrer amb mal de coll la tos del qual sonava a nom de novel•lista, Kafkafka!, Gogogol!, i d’altres que no van arribar a la versió final com ara Gogh! o Waugh!”, escriu l’autor a Joseph Anton. Memorias. Alifbay prové de l’indi i vol dir alfabet. Molts dels noms dels personatges tenen significat en indi o en anglès (és una veritable proesa la traducció d’una novel•la així a altres llengües!). Interaccionen dotzenes de personatges que, marca de la casa de l’autor, tenen una part de realitat i una part de fantasia, i en general es mouen frenèticament per mons imaginaris que, d’altra banda, tenen molt de reconeixibles. L’ésser mes malèfic, Khattam-Shud, és qui pretén enverinar totes les corrents que es dirigeixen a l’Oceà de les històries, de manera que no en quedi ni una, o que totes siguin tristes i plenes de misèria. Haroun i el seu exèrcit de persones, animals i artefactes hauran de lluitar per evitar-ho a la Nau Fosca, un lloc on no hi ha llum (els treballadors duen una llanterna de foscor, o sigui, que per moure-s’hi utilitzen una llum encara més negra que la foscor), ni sorolls, ni veus (els seus habitants duen la boca cosida).

   La imaginació que conté Haroun és desbordant i incontrolable, i s’hi parla de llegir, d’escoltar, d’inventar. El seu gran tema és la literatura i la ficció. “Les històries comporten disgustos”, diu Khattam-Shud a Haroun, “un oceà d’històries és un oceà de disgustos. Respon a una pregunta: Quina utilitat tenen unes històries que ni tan sols són veritat? (...) He descobert que per a cada història hi ha una antihistòria. Vull dir que cada història té la seva ombra, i si afegeixes aquesta antihistòria a la història, s’anul•len recíprocament, i bingo! Final de la història!”

Il·lustració de Roger Olmos per a la coberta de Bromera
   “Per què odies tant les històries?”, pregunta Haroun a Khattan-Shud, “les històries són divertides...”. “No és Diversió allò que convé al món”, li respon el malvat, “sinó Submissió. Tots els móns existeixen per a ser dominats. I dins de cada història, dins de cada corrent de l’oceà de les històries, hi ha un món, un món imaginari que jo puc dominar”.


   De Haroun se’n poden fer moltes lectures, així com hi ha molts nivells de lectura per a gaudir-la. I passen els anys, i el món canvia, i la novel•la i les seves interpretacions continuen malauradament en vigor. El fonamentalisme, el fanatisme, la manca de llibertat d’expressió. Se’t glaça la sang quan, en un moment donat, apareix un personatge amb un cinturó d’explosius a la cintura i es fa rebentar.