Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

A tenir en compte!

D'esquerra a dreta: Neus Real, Daniel Cassany i Mireia Manresa 
Dibuix de coberta d'Arnal Ballester
El passat dimecres dia 24 de febrer va tenir lloc, en el marc de la llibreria barcelonina Laie, la presentació del llibre Digital Literature for Children (Brusseles: P.I.E. Peter Lang, 2015). El llibre recull els dos eixos principals sobre els que treballa el grup GRETEL de la Universitat Autònoma de Barcelona: la literatura infantil i juvenil i l'educació literària. 
El volum posa a disposició de tothom les recerques efectuades pel grup des de 2012 fins a 2015 a l'entorn de la literatura digital per a infants i joves, feina recollida per les doctores Mireia Manresa i Neus Real. En total més d'una desena d'articles de caràcter divers. La tasca, no sempre fàcil, posa negre sobre blanc un seguit d'estudis, alguns d'ells basats en interessants observacions de l'ús de la literatura digital a l'aula i a casa, que permeten fer-se una bona perspectiva del passat i present d'aquesta literatura, i intuir el seu futur. En la presentació ambdues editores del document van remarcar la necessitat que l'escola es plantegi d'una vegada per totes com, quan i on començar a fer didàctica i orientació de la e-lij, una necessitat urgent ja que la digital ha vingut per quedar-se. 
Conscients d'aquesta mancança, però, GRETEL des de fa alguns anys ja posa a disposició de tots els usuaris una selecció de llibres electrònics per a infants i joves, espai que, coordinat pel Lucas Ramada, ens permet estar al dia de les obres de qualitat que s'editen en aquest format. Una tasca que té continuïtat per part de les dues investigadores de l'equip de la UAB, la Neus Real i Cristina Correro, a la revista Faristol del ClijCAT, com la recent publicació Un món de poesia que posa l'obra de la poetessa Joana Raspall a l'abast de tothom. 
Com deia la meva mare, que per molts anys pugueu fer aitals bones obres! 
L'edició és en anglès i és per això que preguntem: per quan en català? 

Un fill, una mare i un gos

Al principi: Un fill

Un dia, un autor escriu un llibre. És una obra un pèl diferent a les que ha escrit fins aquell precís moment. El presenta a un premi de narrativa per a joves i el guanya. En aquest àmbit, gairebé ningú el coneix. Tampoc alguns lectors-prescriptors, els quals aquí tenen un cert pes específic.
L’autor es diu Alejandro Palomas, l’obra es titula Un fill (La Galera, 2015), i esdevé un altaveu que transmet el seu registre i el seu estil als habitants de territoris literaris distints als que estava habituat. Alguns el descobreixen aviat i se senten commoguts pel que hi llegeixen i sobretot pel que transmet. Té un aire fresc, diferent al que han llegit darrerament, capaç de captar i de captivar mirades de molt diverses edats. 
L’obra no parla de joves ni de les seves afeccions ni de les seves dèries, ni fa grans castells de focs fantàstics ni viatja a mons apocalíptics. Se centra en Un fill, un pare i una escola, com tants fills, pares i escoles hi ha en aquest món. A primera vista, tots semblants. Però quan hom grata en algun d’ells, sorgeixen les particularitats de cadascun. I l’autor grata a fons en un moment clau i fràgil de la vida dels protagonistes, investiga molt endins, capgirant l’aparença i la pel·lícula que el lector s’ha construït en un principi. Tot parteix d’una pregunta típica adreçada a un infant: Què vols ser quan siguis gran?, i d’una resposta atípica: A mi, m’agradaria ser la Mary Poppins.
A partir d’aquí, una mestra i, especialment una psicòloga, talment un detectiu, comencen a buscar, a analitzar, a preguntar, a no dormir per arribar a desemmascarar allò que s’amaga rere aquesta sorprenent resposta.
Com deia la llibretera Paula Jarrín, “Un fill és una fletxa directa al cor”, que dispara les emocions fins...

...més enllà: Una mare

El lector-prescriptor sempre que descobreix una nova veu que el captiva i el desafia, el que fa és gratar a fons, talment un detectiu, preguntar-se sobre els antecedents de l‘autor, i buscar i llegir altres obres que li aportin sensacions similars a les que li ha provocat aquell llibre, i constatar si aquell to, aquella veu, anaven de veres.
Després de consultar informació diversa, constata que Un fill és una obra única dins la trajectòria de l’autor, però que l’estil, les formes d’arribar al lector i de desvetllar les emocions es repeteixen en d’altres. És per això que entoma dues obres que acaben d’aparèixer en català. De tota la seva bibliografia, la primera és possiblement la que ha tingut més repercussió, té el títol d’Una mare (Columna, 2016) –publicada el 2014 en castellà per Siruela-, però tot i el pes de la mare, una família sencera n’és la protagonista. I poc temps després, entoma Un gos (Columna, 2016), acabada de sortir del forn, una novel·la en la qual hi troba el mateix món, la mateixa família, la mateixa mare i tot de petits detalls i de grans moments que el fan immensament feliç:
Ens agrada l’estretor, el contacte, la molèstia, els silencis que acaben esclatant i que després recordem bé.
I sobretot ens agrada la companyia.
Sense la companyia, fa temps que la barca que habitem hauria deixat de surar i no ens podríem enfrontar al que aquesta nit ens té reservat.
Sense companyia, no. No podríem.” 

I encara més enllà: Un gos

La llegeix d’una revolada, en un dia de festa. Un cop acabada, mira el cel que el vent ha escombrat i es para a pensar sobre un estil i unes característiques que ja s’han convertit en familiars i que ha retrobat en aquestes dues novetats. Les resumeix en cinc que acaben casualment en la síl·laba tat!, símbol de sorpresa en el món dels més petits:

1.    L’accessibilitat. Potser és una obvietat, però en les obres d’Alejandro Palomas es fa fàcil allò que és tremendament difícil: cosir mons i personatges sense que es vegin les costures, amb un llenguatge planer i una manera d’explicar sovint propera a l’oralitat, però també a la confidència.
  2.    La temporalitat. Tant una mare com un gos giren a l’entorn d’un moment molt concret –un sopar de cap d’any, en la primera, i una escena d’una tarda en un bar, en la segona-. El període de temps és molt breu, però l’autor en té prou per retratar en profunditat el tarannà i la història personal de cadascun dels integrants de la família. El temps esdevé una goma a les seves mans i el governa amb una destresa increïble.
  3.    La profunditat. Palomas és un mestre en l’art d’anar al fons de les relacions personals, dels sentiments, de les emocions, de la psicologia i de les actituds dels personatges.
4   4.    La proximitat. En llegir, el lector es troba en molts moments buscant similituds i paral·lelismes amb el seu món més proper, amb la seva quotidianitat  i amb la seva família.
5   5.    La sensibilitat... i el sentit de l’humor en la manera de tractar els innombrables temes que apareixen al llarg dels llibres.


Un cop ha llegit i ha reflexionat, el lector-prescriptor no para de recomanar-les, mentre ja va per abordar una altra obra que l’autor, en una trobada recent en un club de lectura a Manresa, va considerar el millor regal que ha ofert als seus seguidors: El tiempo que nos une (Suma de Letras, 2011).

La Mimi, la Duna, l'Hèlène i jo

La Mimi, La Duna i l'Hèlène podrien ser bones amigues. I segur que acceptarien una invitació de la família Mumin per venir a berenar al 1r 1a.

La Mimi potser vindria amb la gossa, la Bengala, i ens explicaria els acudits de la seva amiga Orla, que mai no entén. La Duna vindria amb els seus auriculars i qui sap, potser ens els deixaria una estona per a escoltar el silenci. I l'Hèlène, ben segur que portaria el seu exemplar de Jane Eyre

Heus aquí tres noies de ficció que acabo de conèixer, tres personatges de poc més de deu anys que han vingut per quedar-se en la meva memòria, en el racó de les coses importants.

Mimi ens arriba amb la doble garantia de ser un Jardí secret de Viena –mai em decep la col·lecció- i per les bones crítiques de l’edició castellana (Mimi. Siruela, 2013).
El llibre comença així: “Dilluns. 149 dies des que va morir la mama”. Ras i curt. No hi haurà sorpreses ni misteris. En tot cas només un desig: que la família de la Mimi, a poc a poc, superi l’absurda mort de la mare i sigui capaç de posar en marxa de nou la maquinària del dia a dia.
No serà fàcil: el pare ha llençat la tovallola i no és conscient que la casa i els seus tres fills van a la deriva. Per sort té al voltant un gruix important de familiars disposats a donar-li un cop de mà. I per sobre de tot té la Mimi. A l’escola és la “xini pudenta”, a casa sopa cada dia pizza recremada, els seus germans no paren de fer bestieses. Però ella no està disposada a rendir-se.

John Newman. Mimi. Trad. Maria Rossich. Il·lustració de la coberta Del Thorpe.  Barcelona: Viena, 2015. (El jardí de Viena; 12)

La Duna està a punt de viure un estiu d’aquells que no s’obliden. Un estiu de “primeres vegades”.
Per sort, el mestre li ha posat com a deures escriure un diari i tots els descobriments de la Duna se’ns revelaran com un regal.
És l’estiu abans de començar l’institut, però també és l’estiu que descobreix el secret de l’avi, de l’enamorament de la mare, de la primera regla, i, sobretot, l’estiu que coneix el Max, el misteriós noi de l’ocarina.
Babulinka ha tornat a editar una petita joia, un llibre d’aquells que darrere d’una aparent senzillesa amaguen els grans temes de la literatura universal.
L'autora no només aconsegueix traslladar-nos en un poble al costat del mar, fer-nos viure l'ambient de vacances d'estiu, encomanar-nos les ganes de trobar-se amb tota la colla, sinó que a més a més, ens encoratja a anar per la vida amb els ulls ben oberts i sense prejudicis.

Muriel Villanueva. Duna. Il·lustr. Ferran Orta. Barcelona: Babulinka, 2015 (Petites joies per a grans lectors)

I de l'Hèlène, què dir-vos? Potser és la que més m'ha fet patir. Així com la Mimi i la Duna, malgrat problemes de base, pors o dubtes, tenen un entorn familiar ric i prou força interna i caràcter per tirar endavant, l'Hèlène no se n'acaba de sortir.
Si la Mimi finalment planta cara a la Sarah, l'abusanenes del pati, l'Hèlène, per contra, es refugia dins els llibres: la història de Jane Eyre li fa de mirall.
Caldrà que aparegui una mà amiga, un nou personatge, que ben bé podria ser la Mimi o la Duna, que ajudi a l'Hèlène a estimar-se de nou per sortir del seu aïllament.

Malgrat que jo l'acabo de conèixer, aquest còmic va ser publicat l'any 2012 per l'editorial La Pastèque i ha estat mereixedor de diversos premis de prestigi a Angoulême, Montreuil, Québec...
Les imatges d'Isabelle Arsenault, que coneixia de l'enigmàtic llibre Virginia Wolf de Kyo Maclear (Jaguar, 2013), donen l'atmosfera trista i alhora pòetica que demana la història.Una meravella.
Isabelle Arsenault. Jane, le renard & moi. Il·lustr. Fanny Britt. Montréal: La Pastèque, 2012. [còmic]

Si al final la Mimi, la Duna i l'Hèlène vénen a berenar al 1r 1a no patiu que us ho faré saber. I aprofitaré per fer-los algunes preguntes: 
Podria ser que Viena edités Tao, la continuació de la història de la Mimi
Podria ser que Muriel Villanueva escrigui la continuació de Duna, per saber com ha estat aquest primer any d'institut?
Podria ser que alguna editorial del país ens traduís el llibre de Jane, le renard & moi?  

El mite de la llibertat

Dip. Más allà de la oscuridad. Text i il•lustracions: Eva Sánchez. Edelvives. Saragossa 2015.



La catalana Eva Sánchez, de qui en més d’una ocasió hem parlat a Llibres al Replà, és la flamant guanyadora del IV Premio Internacional Álbum Ilustrado Edelvives amb aquest Dip que avui ressenyem i que ens encanta. Una puntualització abans de començar: els d’Edelvives es marquen un punt merescudíssim amb l’edició d’aquest àlbum que lloa i dóna més visibilitat a la feina de la il•lustradora (en aquest cas també autora del text) en un premi d’àlbum il•lustrat. El llibre du una sobrecoberta que, desplegada, resulta ser una làmina o pòster per penjar, de 61 x 52 centímetres, amb un dibuix de l’autora. Al revers de la làmina, hi trobem la portada i una altra portada alternativa. Comptant, a més a més, la portada del llibre en cartoné, resulta que disposem de tres portades diferents per escollir. És una bona idea que, com diem, ressalta el treball de l'artista. També observem que, en part motivat per aquesta generositat d’imatges, el nom dels membres del jurat del premi els trobem escrits quatre vegades en el volum...





L’Eva Sánchez explicava en aquest mateix bloc que els dips, els éssers protagonistes d’aquest àlbum, provenen de la mitologia d’una terra concreta, Pratdip, un poblet tarragonès de la comarca del Baix Camp, i dels quals ja havia parlat Joan Perucho en les seves narracions. Els dips serien una mena de bèsties ferotges i vampíriques que s’alimenten de la sang del bestiar i fins i tot dels humans que el custodien. Éssers de llegenda, doncs, que pertanyen a l’imaginari col•lectiu d’un poble i que infonen terror a petits i grans. L’Eva Sánchez escull la figura d’un caçador i la seva filla com a personatges que s’hi enfrontaran, i el bosc com l’hàbitat natural de tots ells. Elegeix, podem dir, un espai literal per a encabir-hi la llegenda.





També decideix una gamma cromàtica per representar-la, i és la dels tons sèpia i els negres. Capvespre, nit, llops, terres llaurades, vestimenta, escopetes, tardor... tots aquests elements s’avenen amb la gamma triada i només un d’ells, un vermell que esclata en les darreres pàgines, té càrrega simbòlica. Expliquem aquesta paleta cromàtica per insistir en el fet que l’autora no abandona la literalitat de la història mentre narra, com tampoc ho fa amb els elements que usa per donar-li forma: capçades i troncs d’arbres, casalot, armes, habitació, llar de foc... Tot remet a una realitat i a una versemblança.



   I és a partir d’aquí que la feina de Sánchez arranca el vol i ens sorprèn: com és que l’àlbum té, malgrat tot el que hem exposat fins ara, les traces d’una faula gòtica, una textura de malson, una hipnòtica aparença de fantasia moral? La resposta, a parer de qui això ressenya, és l’estructura formalment el•líptica de la major part de les il•lustracions del llibre. D’alguna manera, aquest drama tan de “terra” beu dels altres elements de la natura per explicar-se. Beu de l’aire i del vent; beu de l’aigua i dels seus remolins, beu del foc i les seves flames. Si la terra la pensem com horitzontal i estàtica, els altres elements tendeixen al moviment, a les corbes, les el•lipsis i les espirals. El traç i la pinzellada sinuosos de Sánchez ajuden a percebre l’univers visual de Dip com una amenaça constant per a aquells que s’hi mouen. El bosc és un huracà o un tifó al centre del qual hi ha un personatge sol i perdut. És també el giravoltar de l’aigua que està a punt de ser engolida pel clavegueró o l’embornal. Les ombres de les figures i dels objectes esdevenen elements que els embolcallen, els emboliquen, els arrelen, els nuen i, finalment, els escanyen.

En això rau el poder d’aquests dibuixos: ofeguen a aquells que s’hi endinsen. Seria com si tot donés voltes sense parar fins que l’ull d’aquest huracà visual acabés per eliminar fins la darrera molècula d’oxigen.



   I és gràcies a això que el lector supera la lectura literal proposada (el caçador que pretén protegir la filla del dip) i planteja una interpretació molt més oberta. Deixem de veure el caçador atemorit i furiós per descobrir un pare superprotector i autoritari. I descobrim també una filla que anhela la llibertat; una filla que renega de la presó que imposa el seu pare, desobeeix les seves normes aleatòries i surt amb l’ànsia de recuperar la individualitat que hom li nega. Quan fem aquesta lectura i revisem l’àlbum des del principi, percebem un munt de detalls que ens havien passat desapercebuts: l’aïllament de la casa, les portes tancades, les finestres diminutes, els trofeus de caça a la paret, els corbs, les gàrgoles de la xemeneia, fins i tot el jou que fa de perxa on desar la roba. També el text el té doble lectura. I ens preguntem si realment era al dip (que no existeix) a qui volia matar el pare, o bé a la seva pròpia filla díscola. “¿Que quienes somos?”, diu la darrera frase de l’àlbum, “El miedo”. Por a la llibertat, a la independència, a prendre la iniciativa. Por a la diferència, a l’alteritat. Aquests dips que són ombres enormes en forma de llop perden la càrrega negativa i ferotge que en una primera lectura els havíem atorgat i es converteixen en aliats dels menystinguts. En la veu de la seva consciència reprimida.

   Un dibuix molt físic que, gràcies als escorços, les el•lipsis i les corbes, abandona la terra i passa de ser representació a ser metàfora. La, en un principi, inhòspita i amenaçadora natura (que deliciós el llapis de l’Eva Sánchez, els seus arbres fantasmagòrics, el bosc laberíntic, els seus monstres d’ombra) és a la ment del caçador. La llibertat, per a la filla, només és un mite o una llegenda. Com un dip.

Ós, Guineu, Gripau, Formiga i... Elefant!

NICOLA GROSSI
Ós, un cau
Traducció de Laura Vaqué
Thule Edicions, Barcelona, 2016
ISBN: 978-84-15357-89-6; 48 pàg.
Tot i que amb una tonalitat diferent, hi ha en Ós, un cau! alguna cosa d’El petit Blau i el petit Groc, el clàssic de Leo Lionni (Kalandraka), pel joc de formes i colors, perquè els personatges són també rodones i els territoris són línies o segments de diversos tons. En Ós, un cau! —bona troballa de la traductora que manté des del títol mateix els sentits de forat, de refugi i de caure—, l’Ós, una bola marró que busca el seu amagatall, cau per una obertura que resulta ser el cau de la Guineu, el cercle taronja, i tots dos mamífers segueixen junts la recerca fins que cauen en una altra cavitat. La seqüència és repeteix quatre vegades, fins que Ós, Guineu, Gripau i Formiga topen amb una immensa bola gris que s’ofereix a portar-los al damunt pel desert, pel riu i pel bosc, fins que, finalment, es resol el conflicte del principi i l’Ós troba el seu habitatge; però, aleshores, què passa amb l’Elefant?

Sense posseir una originalitat absoluta —es podria parlar quasi d’una certa tradició de llibres protagonitzats per figures geomètriques entre els quals es troben, per exemple, Quatre petites cantonades de no res, de Jérôme Ruillier (Joventut) o, més recentment, Dues rodones idèntiques?, de Neus Moscada (SD)—, el llibre de Nicola Grossi (Urbino, 1982) té gràcia per la simplicitat del que conta perfectament acord amb la representació gràfica, ratlles i cercles de grandàries i grossors diferents i un text mínim que també juga amb els colors, els significats i les onomatopeies. Una obra que ha merescut en 2014 el Premi Orbil que atorga l'Associazione delle librerie indipendenti per ragazzi i el Premi Nacional Nati per Leggere en la secció d'àlbums il·lustrats per a xiquets de dos i tres anys «perquè juntament amb ritmes i sons, formes i colors, l'autora ofereix a cada nen la llibertat d'imaginar, investigar i interpretar el que està en la història i més enllà».