Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Recuperant Arthur Rackham

La venedora de llumins 
A voltes, passejant per biblioteques oblidades, en Dídac i jo topem amb algun volum que ens transporta a la nostra infantesa. Són títols que, com aquella olor d’escudella de l’àvia, tenen la capacitat de despertar-nos els records més amagats, portar-nos a habitacions càlides, al llit on compartia belles estones amb la mare amb el llibre com a baula. Són llibres dels que recordem fins i tot l’olor o el soroll dels fulls al passar de mà en mà. Sigui un o siguin molts, aquests títols m’han despertat sempre una especial estimació i cada vegada que en trobo algun, amagat entre la runa o a punt de morir a les mans dels fongs impecables, el rescato i el guardo en un lloc preferent de la meva biblioteca i del meu cor.
Rondalles d'Andersen. Barcelona: Joventut, 2015

I avui puc dir que he trobat un d’aquests tresors: les Rondalles d’Andersen que l’Editorial Joventut ha rescatat en una edició gairebé de luxe –llom amb lletres daurades, guardes i marc de color a les pàgines, enquadernat de roba...- que hauria de ser d’adqusició obligada per tots els amants de la literatura infantil i, més concretament, per tots aquells que d’una o altra manera se senten deutors dels il·lustradors precedents.

Joventut recupera, amb gran encert, unes rondalles que a finals del segle XIX va il·lustrar un dels artistes que ha contribuit a construir l'imaginari col·lectiu de la nostra cultura i a deixar un rastre inesborrable en els paisatges del record dels infants: Arthur Rackham (Anglaterra, 1967-1939).


De ben segur que els seguidors del blog que tinguin una certa edat els hi vindrà a la memòria alguna il·lustració d’aquest geni de l’aquarel·la i la tinta. La seva capacitat i personalitat en el dibuix és digne d’admiració, i hauria de formar part, igual que Junceda o Apel·les Mestres, del bagatge bàsic –i de la biblioteca- de qualsevol infant o adult, i d'obligat d'estudi per tots aquells que ens vinculem d'una o altra manera a la petita literatura. 

-Però si no porta res al damunt!
Recordo d'infant quan la mare, amb delicadesa, escollia un dels volums que Joventut va publicar, sempre il·lustrats per Rackham, on es recollien les rondalles de Grimm, les d’Andersen o el suggerent i sortosament previ a la versió Disney del famós Peter Pan de Barrie. Tinc vives les imatges en el meu record: aquella nena que s’atreveix a dir el que tothom veu, i és que l’emperador va despullat, la venedora de llumins mirant el somni, Peter Pan navegant a sobre d’un niu amb mirada d’infant o les humanitzades figures d’animals de El vent entre els salzes. Un rebost al que recorro de tant en tant, com aquella menja exquisita de la que sempre en servo el record.

Rackham no només va ser un geni del dibuix a color, sinó que especialment va dominar els dibuixos a tinta convertint el blanc del full en un color amb tanta o més força que el negre. I és que admirar Rackham ha de tenir dues fases: una primera en la que observem les seves magnífiques imatges bigarrades on els somnis es fan realitat a color i, abans o després, hem de ser capaços d'admirar els dibuixos a tinta, a vegades gairebé ombres xineses, que decoren ací i allà les històries més clàssiques de la contística universal occidental. I si no fixem-nos, a tall d'exemple, en l'ús combinat que fa en aquesta magnífica imatge del conte El vestit nou de l'emperador. La societat anglesa no podia acceptar la visió en un llibre infantil d'un emperador panxut despullat. Rackham va ser capaç de suggerir i, el que és millor, fer-nos volar la imaginació. 

Alguns títols del binomi Rackham-Joventut
Joventut ha tornat, una vegada més, a recuperar alguns dels títols de la contística clàssica. Malauradament, però, els temps obliguen a fer "petites" modificacions en l'edició. I dic petites entre cometes ja que per mi potser no és tant així: col·locar totes les il·lustracions a color en un plec al mig de l'edició té alguna utilitat? Entenc que combinar les imatges i el text, col·locant-les allí on correspon, és un cost important, però què millor que poder observar les imatges allà on toca?

També em dol especialment la desaparició dels fulls de seda translúcids que protegien les imatges. Recordo especialment quan, en arribar a una d'aquestes il·lustracions, la imatge es veia desnefocada i una frase et reptava a mirar-le amb atenció. A poc a poc, amb molta cura i acompanyat pel fru-fru del passar el full, el petit infant descobria la il·lustració amb la mateixa il·lusió que es té en obrir un regal. Doncs aquest full també s'ha eliminat. 
El meu avi, que descansi en pau, sovint utilitzava una frase que il·lustra aquesta situació: "a cada bugada es perd un llençol". 
És una pena que la nova edició, i entenc que els costos potser són difícils d'assumir, no sigui fidel al meu record, però no per això deixaré de gaudir d'aquesta petita joia de la història de la literatura infantil. 

Una taula rodona molt il·lustrada!

Un any més Liberisliber ens porta bones propostes per gaudir de l'àlbum il·lustrat. El proper dia 2 d'octubre, d'11 a 12:30h hi ha una interessant taula rodona en la que esteu tots convidats. Hi intervindran els editors de Takatuka i Piscina un Petit Ocèa, la llibretera Irene Tortós de l'Altell, l'organitzador de la fira Liberis Liber. L'acte el moderarà la Karo Kunde, una doctorand que acaba de començar la tesi sobre l'àlbum il·lustrat a la Universitat de Girona. Per més informació podeu enllaçar amb Activitats Liberisliber

Eva a Lisboa


Hi ha ciutats que quan les descobreixes et preguntes per què no hi havies anat abans. Vaig tenir aquesta sensació la primera vegada que vaig trepitjar Venècia, i aquest estiu s’ha repetit a Lisboa.

Són les ciutats descobertes en els viatges les que poc a poc van teixint els paisatges de la nostra memòria. Això em passa amb Berlín, amb Saarbrücken, amb París i també amb d’altres més properes com València, Alcanyís o Càceres per exemple.

Aquest estiu he estat a Lisboa i m’hagués agradat quedar-m’hi molt més temps, potser viure-hi uns quants mesos. La ciutat m’ha seduït: els carrers plens de llibreries, de pastisseries, de botigues que semblen renegar del disseny modern i globalitzat. M’ha sorprès el tracte tan amable de la gent i passejar per racons especials al barri d’Alfama o de Chiado.

Però sobretot vaig tenir la possibilitat d’un retrobament amb la il·lustradora, ex alumna i amiga Eva Sánchez, guanyadora del premi d’àlbum il·lustrat Edelvives 2015.

Abans de l’estiu, vaig entrevistar-la en aquest mateix bloc, parlant del premi, del seu treball i de la manera com ella viu aquesta professió. Avui tinc ganes d’explicar la nostra trobada a Lisboa, on l’Eva hi viu des de fa uns mesos, i algunes coses més d’aquesta jove il·lustradora que no para de sorprendre’m en cada nou treball. L’Eva té una capacitat innata pel dibuix, cosa que la converteix en una de les joves il·lustradores més interessants del nostre país, i amb un treball de qualitat, ple de contingut, narrativament excel·lent, lluny de modes i fora de cap tendència imposada pel mercat editorial actual.


A Lisboa vam quedar a la plaça Camoes. L’ Eva va arribar amb bicicleta i semblava que feia anys que vivia a la ciutat. Em va emocionar poder retrobar-la en aquesta ciutat plena de poesia i de bellesa a cada racó. Vam passejar fins la plaça del Rossio per sopar al restaurant Casa Alentejo. Me’l va recomanar la farmacèutica del carrer on visc a Barcelona, que em va passar una llista de restaurants i llocs que no m’havia de perdre.

El restaurant és realment molt especial. Sembla un petit palau, amb una escala de fusta que mena als menjadors decorats amb rajoles de dibuixos de color blau. Encuriosit, li vaig proposar a la Eva fer una volta per les diverses sales, algunes amb aparença de petits teatres amb escenari per als músics inclòs, i d’altres empaperades amb reproduccions de dibuixos costumistes de molts colors, representant imatges de la vida a la ciutat potser d’un segle abans.

Ja asseguts ens van portar la carta i, lògicament, vaig demanar bacallà, com gairebé cada dia que vaig ser a la ciutat. L’Eva va demanar sardines a la brasa.
Fou un plaer compartir aquell sopar amb l’Eva. Primer vam parlar de la seva arribada a la ciutat , de com es va interessar per aprendre el portuguès. Em vaig sorprendre de la fluïdesa amb la que es comunicava amb el cambrer. Vam brindar amb vi blanc, contents de poder compartir aquella vetllada i parlar amb la confiança de sempre.

Il·lustració de Beatrix Potter
Li vaig preguntar per la seva infantesa, pels records de quan era petita, per les imatges que li arribaven i les primeres il·lustracions que li van cridar l’atenció. L’Eva recordava una sèrie de televisió protagonitzada per animals, amb dibuixos de la Beatrix Potter. Li agradava molt pel treball de detalls amb aquarel·la; la representació de boscos, camps, granges, i la delicadesa amb la qual Beatrix Potter tractava als personatges.
També va comentar-me que recordava les il·lustracions del Francesc Rovira als llibres de text i alguns de lectura de l’escola, quan era molt petita. Va dir que se les mirava i remirava per no perdre cap detall. Més tard, tot llegint Princep de la Boira de Carlos Ruíz Zafón, va descobrir Tino Gatacán i les seves il·lustracions fetes a llapis.

Jo li vaig parlar dels records de la infantesa, de com ens marquen per sempre, i de la importància que tenen per a la nostra feina d’il·lustradors. Li vaig demanar si recordava a què jugava de petita, si recordava alguna joguina en concret, alguna roba d’un vestit, un espai... Em va explicar que jugava sovint a inventar històries, sola o amb els seus amics.

Il·lustració de l'Eva Sánchez
“De vegades, va dir, partíem d’alguna pel·lícula que havíem vist o d’alguna història que coneixíem i seguíem el fil interpretant diferents personatges”. També deia que recordava moltes estones en les que jugava sola i les joguines feien d’ actors. Els podia construïa una casa. Una tauleta, cadira o sofà de casa seva, servia d’escenari.
Per a L’Eva els records d’infància també tenen un pes important quan il·lustra. Hi ha detalls de les seves il·lustracions (l’estampat d’un sofà o d’una catifa on jugava de petita, unes sabates velles de la seva mare, els arbres i camins on sortia a jugar...) que poden fer que la il·lustració sigui més creïble i també més emocionant.

Mentrestant ens servien el bacallà i les sardines. El cambrer ens va fer esperar una bona estona però veient el segon plat tots dos vam pensar que l’espera havia valgut la pena.
Just iniciant aquest segon plat li vaig demanar si els seus personatges se li assemblen. “Jo crec que sí, que a molts il·lustradors ens passa”, em va dir l’Eva. M’explicava que es representa a ella mateixa quan dibuixa, i a gent que coneix.
“Potser de manera inconscient o involuntària, dibuixem allò o aquelles persones que coneixem millor o que tenim més a prop”. Tots dos acudim a les persones del nostre entorn i sovint apareixen en el nostres treballs.

Il·lustració de l'Eva Sánchez
També va sortir els tema dels viatges. Tots dos viatgem sovint i estem d’acord que viatjar ajuda a ser més creatiu, o si més no ajuda a conèixer una diversitat de realitats que faciliten el pensament creatiu. L’Eva va comentar que en els darrers dos anys havia tingut l’oportunitat de visitar llocs increïbles: recórrer amb cotxe Costa Rica, estar en un petit campament de biòlegs al mig de la selva amazònica o admirar les aurores boreals a Tromso (Noruega).
Descobrir aquests llocs tan diferents i allunyats del que coneix, la fa estar més desperta i atenta. “En tornar de nou a casa, amb noves experiències i referents visuals nous, s’amplia el ventall d’elements amb els que pots jugar a l’hora de dibuixar o de pensar una il·lustració”.
I van arribar les postres. Tots dos som llépols i ens encanta la xocolata, així que vam demanar alguna cosa de xocolata, però malauradament no va poder ser. Vam prendre arròs amb llet i canella. Una delícia que també ens agrada molt a tots dos!


En acabar de sopar vam passejar una estona fins on l’Eva tenia la bicicleta aparcada i ens vam acomiadar amb la proposta de tornar a quedar l’endemà. Li vaig demanar la possibilitat de conèixer el lloc on viu i on feineja. També tenia ganes de veure alguns dels seus darrers originals i, sobretot, la seva taula de treball. Així que l’endemà vam quedar al seu barri.


Hi vaig arribar en metro a la zona anomenada Entrecampos (entre Campo Grande i Alvalade). L’Eva ja m’esperava a la sortida de l’estació i vam caminar fins al seu estudi, quatre carrers més amunt. Des de l’interior d’un bar es podia sentir la veu de la cantant portuguesa Amália Rodrigues.
L’Eva té un estudi petit, però amb una gran finestra que dóna a una galeria plena de plantes i un minúscul hortet.
Ve a ser el menjador-cuina de casa seva i té una taula ordenadíssima i molta llum. Em va recordar la manera de treballar de l’Elena Odriozola. Una espai petit, però molt acollidor, lluminós, amb una caixa d’aquarel·les, pinzells de diferents mides i molt d’ordre.
A l’estudi vam parlar de les seves aficions. A l’Eva, tot i haver nascut en un poble de muntanya, li atreu molt el mar. De fet, fa poc va fer un curs de busseig i va aconseguir la llicència per poder bussejar. Em va comentar que li agrada el cinema. Quan era petita, el seu avi treballava al cinema del poble i això facilitava que tota la família poguessin veure més d’un cop moltes pel·lícules. També dedica part del temps lliure a la lectura i a passejar per la ciutat.
Li vaig demanar que m’ensenyés alguns esbossos del seu nou llibre “DIP”, guanyador del premi internacional d’àlbum il·lustrat Edelvives.
“La idea de“Dip” va sorgir a partir d’una llegenda que mantenen viva encara al poble de Pratdip a Tarragona.
Il·lustració de l'Eva Sánchez
Els Dips són una mena de llops vampir que xuclen la sang del bestiar i atemoreixen la comarca. Curiosament aquesta llegenda és anterior a Dràcula”. Eva m’explicava que la va fer servir com a context per parlar de la por, l’autèntica protagonista del llibre.
En aquest projecte ha volgut donar protagonisme al traç i mantenir al màxim l’expressivitat dels esbossos, així que s’ha permès una mica més de llibertat en les formes i un traç molt més solt i ple de força. La gamma de colors és reduïda i ha utilitzat el vermell com un altre element narratiu, ple de significat, en dos moments concrets del llibre. El color vermell s’insinua com un senyal d’alerta fins a imposar-se, de cop, en el moment de màxima tensió del llibre.
Il·lustració de l'Eva Sánchez
“Tot el procés ha estat un repte molt gratificant”, em va explicar, “i l’ haver pogut fer per primera vegada el text i l’ il·lustració m’ha permès entendre millor com es poden complementar un i l’ altre”.
Mentre mirava les il·lustracions, em va mostrar l’edició en català del llibre “L’espera”,editat per Thule, que acaba de sortir. Eva parla d’aquesta creació amb molta estima. Al llibre de “l’Espera” el protagonista espera a algú a qui estima (podria ser qualsevol, un familiar, una parella,...). I espera tant, que acaba per trobar plaer en aquest sentiment, es recrea en la il·lusió del possible retorn i viu en aquest estat fins a tal punt que acaba per perdre la seva pròpia identitat. Sense voler caure en la desesperació, és un llibre que descriu l’ impacte que pot tenir en nosaltres la pèrdua d’ algú estimat.

Les il·lustracions, en aquest cas, van servir de punt de partida per al text. Es tractava d’una sèrie que l’Eva havia pensat per a una exposició. A partir d’elles, la Mercè Hernández va generar un text. “El protagonista”, diu l’Eva, “es deixa emportar per aquesta sensació fins a tal punt que oblida qui és i a qui espera”.


Vam passar un parell d’hores a l’estudi mirant les seves il·lustracions i amb la seguretat que ens retrobarem molt aviat en alguna altra ciutat, ja sigui Barcelona, Manchester o Sao Pablo.
Al carrer, ja sense l’Eva, des del mateix bar on abans se sentia una cançó de l’Amália Rodrigues, arribava la veu de la jove cantant Gisela Joao cantant “Vieste do fim do mondo”.

Queixal Edicions ens fa un regal!





En Jan Barceló, de Queixal Edicions, ens ha fet un regal fantàstic! Han enquadernat els treballs que vàreu fer vosaltres, els seguidors del bloc que assistíreu a la segona festa de Llibres al Replà el maig passat i que vàreu participar al taller d'impressió muntat per l'editorial.
Un exemplar xulíssim que es desplega en acordió i que han titulat "Què llegeixen els monstres".Us en deixem unes quantes fotos. Gràcies per la complicitat, amics de Queixal!!!!!!!



3 Salvatjades

La primera: Babar

Tornar a editar la Història de Babar, el petit elefant, publicada originalment a França el 1931, i en mida gran, podria semblar una vertadera salvatjada el 2015.

Però, no ho és gens. Es tracta d’un dels grans referents de la història de la literatura infantil, d’una obra que va significar una petita revolució en la concepció del llibre il·lustrat. A més a més, la seva reedició és un regal del cel, pel fet que quant a drets d’autor és un llibre de complicada publicació, després que l’editorial que en tenia l’exclusiva en català ja no existeix.

Jean de Brunhoff (1899-1937), el seu autor, va agafar la idea a partir dels contes que la seva dona narrava als seus fills, abans d’anar a dormir, i la va convertir en el primer d’una sèrie de sis llibres que tenien a Babar com a protagonista. L’èxit va ser imminent, però, també la crítica. Entre d’altres, i en un moment en que es volia presentar als animals tal com són i tal com es mouen, se li criticava l’allunyament del personatge de la salvatgia i l’excessiu apropament al món dels humans: per a alguns, Babar era un elefant que esdevenia un petit burgés en una gran ciutat.

En realitat, Babar és un petit elefant que es queda sense mare a les primeres de canvi i fuig a ciutat, on és adoptat per una àvia adinerada. Després de la desgràcia, té una infantesa instruïda que el converteix en un adult culte i assenyat i el fa tornar amb els seus i ser reconegut com a rei del seu món.

Observada amb els ulls del segle XXI, l'obra té algunes imatges i accions un pèl obsoletes, però segueix mantenint els mecanismes literaris que captiven amb força els ulls i les orelles dels infants d’ara.

Val a dir també que, a mi, el seu inici em segueix atraient com un iman: una escena plàcida de petits elefants jugant a la selva, i de sobte, un caçador assassina la mare d’en Babar. Tota una salvatjada, sobretot en un llibre infantil, que he comprovat que segueix captant les mirades i les oïdes dels infants i segueix convidant-los a girar pàgines. Considero que una història actual amb un inici semblant seria difícil que un editor l’entomés. Per sort, sempre n’hi ha que creuen en salvatjades i que aposten per impulsos que giren al revés del món.


D’altres imatges m’atrauen, com el descobriment dels ascensors d’un centre comercial per part del protagonista, o la foscor de la nit que cau damunt l’esquena de Babar i Celest, dos elefants reials acabats de casar.

La segona: Salvatge

Malgrat la gran salvatjada inicial, la Història de Babar discorre tranquil·la, sense gaires sotracs fins al final. Res a veure amb la de la protagonista de Salvatge d’Emily Hughes, el darrer premi Llibreter d’Àlbum Il·lustrat i òpera prima d’aquesta autora hawaiana.

Es tracta de la història d’una nena criada pels animals, enmig del racó més salvatge del bosc. Fins que un dia, una família d’humans se l’emporta a casa per educar-la. Fracassen estrepitosament en el seu intent i provoquen monumentals salvatjades de la petita protagonista.

Salvatge sintetitza en un àlbum la idea que vertebra Tarzan de les mones d’Edgar Rice Burroughs, o bé, el Llibre de la jungla de Rudyard Kipling, la del nen abandonat a la seva sort en plena natura i criat per animals. Les imatges, les expressions i els colors del rostre de la protagonista ho expliquen tot. A cada doble pàgina, hi acompanyen molts altres detalls i ingredients que fan que la salvatgia estigui tremendament ben descrita i amanida.

Per cert, allò que més em captiva, i que és crucial per atreure i hipnotitzar lectors és la coberta, amb els enormes ulls i la cara alegre de la protagonista.

La tercera: Oso

Oso de Marian Engel (Toronto, 1933-1985) és una novel·la per a adults, publicada als anys setanta, al Canada, i envoltada de polèmica pel tema tractat: la relació íntima entre una bibliotecària i un ós bru.

Malgrat la que podria semblar la tercera salvatjada del dia, aquesta esdevé una novel·la transgressora, amb un tractament delicat i tendre. La protagonista veu estroncada la seva vida gris i rutinària per l’encàrrec d’abordar una feina de catalogació de documents en un vell i solitari casalot en una illa. De mica en mica, i sense sobresalts, anirà compaginant l’encàrrec amb la cura de la casa i el descobriment d’un entorn natural força inhòspit, on habita un ós lligat a la història recent de la casa.

L’adaptació a la natura i a l’aire lliure, la relació íntima que s’estableix amb l’ós, el sentiment de confiança que va naixent i creixent en la protagonista avancen tranquil·lament i pausada davant dels ulls incrèduls del lector.

Un sorprenent cant a la natura, un bell descobriment de fins on pot arribar la relació entre l’home i la salvatgia... El llibre, editat per Impedimenta, tan sols té una única i magnífica il·lustració: la de la coberta, obra d’una jove talent israeliana anomenada Gabriella Barouch, però en acabar, al lector li queden al cap un munt de belles imatges. Particularment em quedo, amb l’escena de la protagonista i l’ós davant la llar de foc, cada vegada més a prop.
Una salvatjada tranquil·la que no val a deixar passar!

3 salvatjades... per ordre d’aparició:

- BRUNHOFF, Jean de. Història de Babar, el petit elefant. Lleida: Pagès, 2015. (Àlbums Nandibú)

- HUGHES, Emily. Salvatge. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2015

- ENGEL, Marian. Oso. Trad. Magdalena Palmer. Madrid: Impedimenta, 2015


Ei, una nova llibreria infantil a Vic!


Ei, gent del barri, especialment els d'Osona, ens han dit que una nova llibreria infantil obre les portes el proper dissabte a Vic! Hi haurem de fer passada, no? Ens n'alegrem i li desitgem molts lectors, especialment petits i petites!

Quan els infants s'endrecen la vida...

"El millor és que els nens facin una vida endreçada. 
Sobretot si se la poden endreçar ells."
                                                            Fifi Brindacier

Amb aquesta cita comença l'àlbum il·lustrat que us volem presentar des del 1r 1a. 
Imagineu quina ha estat la nostra sorpresa en descobrir que Fifi Brindacier no és pas una patum de la pedagogia ni un nou valor emergent de l'educació lliure. Fifi Brindacier és el nom de la nostra estimada Pippi Långstrump en suec.

Alemagna, Beatrice. El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu. Traducció de Bel Olid. Barcelona: Combel, 2015. 42 p. ISBN. 978-84-9101-018-0

A cinc anys els infants volen ser grans i prenen consciència de les moltes coses que no saben fer. Res de res. I aquest fet, és clar, els angoixa d’allò més. 
Per això, quan l’Eddie sent sa germana parlant de l’aniversari de la mare i d’un regal “peludiu-renudiu-xiquitiu” surt corrents de casa a buscar un obsequi que pugui estar a l’altura d’aquests estranys adjectius. 
L’Eddie, que es pensa que no sap fer res, comença una petita aventura al voltant del seu barri: visitant les botigues, parlant amb cadascun dels comerciants, aconseguint petits tresors, fent intercanvis, fins a trobar el regal perfecte. 

La història gira entorn d'un objecte que no sabem si existeix, però en tot cas té un nom molt prometedor (que la traducció encara ha fet créixer més!) i ens fa somiar en quelcom meravellós que ben segur ens farà la vida una mica més fàcil. Tenim tota la confiança amb l’Eddie: des del moment que surt de casa i es posa la seva jaqueta rosa fluorescent, del mateix color de la guarda del llibre, sabem que aconseguirà tot allò que es proposi. 

Els llibres de Beatrice Alemagna (Bologna, 1973) que més m'agraden tenen en comú un punt de misteri en el seu plantejament, un interrogant obert, alguna cosa que desconcerta. 
A vegades és la identitat del protagonista, com  a Un León en París (SM, 2007)
Altres cops és un final ambivalent que permet una doble lectura de la història, com en el cas d’Omega y la osa amb text de Guillaume Guéraud (Kókinos, cop. 2008).
(Encara que em sembla recordar que la traducció al castellà deixa molt menys marge que l’original francès...)
I en altres ocasions, com en Esa gigantesca pequeña cosa (SM, 2012) l’interrogant, el misteri, és justament el propi fil narratiu. 


Potser en el que avui us presentem, així com ja passava en l'anterior, Los cinco desastres. (A buen paso, 2014) s'hi troba una voluntat de crear obres més rodones narrativament, amb estructura de conte, amb uns arguments més agraïts d’explicar als infants. 

D’El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu en destacaria tres aspectes que el fan altament recomanable:
- El bany de confiança que representa per al petit lector veure totes les coses que pot arribar a fer una nena de 5 anys i mig. 

- El joc d'intercanvi que es crea entre els comerciants i l'Eddie, a partir de petits objectes curiosos, petits tresors que semblen poc importants, però que acaben sent de gran valor. 

-La visió d'un barri ple de petit comerç, de botigues de proximitat, de botiguers especialistes integrats a la zona, que coneixen el nom dels nens del barri.

Un barri que Beatrice Alemagna dibuixa amb tots els detalls, seguint la seva tècnica habitual, creant diferents textures a partir del collage i amb l'única novetat d'una cera de color rosa fluorescent que es converteix en el punt d'unió entre l'Eddie i el meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu.  



I per si us quedeu amb més ganes de Beatrice Alemagna, estigueu alerta, perquè la setmana vinent arriba a les llibreries un altre dels seus llibres, aquesta vegada gràcies a l'editorial A buen paso.

Es tracta de la traducció de Bon voyage bébé. (Hélium, 2013), un llibre sobre el moment màgic d'anar a dormir, que va néixer a França com un encàrrec del Conseil Général de l’Ardèche, per a regalar a tots els infants nascuts l’any 2014-2015 dins d'aquest departament. 

Alemagna, Beatrice. Bon viatge, petitó. A buen paso, 2015. 30 p.
ISBN: 978-84-942854-9-3
Nosaltres encara no l'hem pogut veure, tot i que en coneixem la versió original. El que sí que ens ha explicat l'editora Arianna Squilloni és que han optat per una edició en cartró, més apte per a petits lectors.

I per avui res més, només recordar-vos el consell de la Fifi: deixeu que els vostres infants s'endrecin la vida al seu gust.
Bones lectures.

Aviat tornem!

Benvolguts i benvolgudes,
Després d'un estiu curull de llibres i lectures, de novetats que estem delerosos per donar-vos a conèixer, us anunciem que els veïns i veïnes del Replà el proper dimarts tornem!!!
No us perdeu les novetats que trobareu al blog!