Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Homenatge a Truffaut


813. Truffaut per Paula Bonet. Text i il•lustracions: Paula Bonet. Bridge-La Galera, Barcelona 2015. 184 pàgines.

Proposta original aquesta que llança La Galera a través del seu segell Bridge: la il•lustradora Paula Bonet, cada cop més reconeguda i present arreu, idea un llibre il•lustrat sobre la figura del director de cinema francès François Truffaut. I què en diu o què n’explica, de Truffaut?, us preguntareu. Parla de la seva vida? Dels seus films?
Parla, sobretot, de triangles. De relacions entre tres, de l’amor i el desamor entre tres vèrtexs. I aquest aspecte, a parer de qui us escriu, és el factor més original i sorprenent. 813 són tres xifres (un número que apareix sovint a les pel•lícules de Truffaut) i acaba en 3.



L’autora divideix el discurs en quatre parts. A la primera, ens parla de la biografia de Truffaut, especialment de la relació amb el seu actor fetitxe, Jean-Pierre Léaud. El triangle de la primera part és el que s’estableix entre Truffaut, Léaud i el personatge que aquest interpreta a “Els 400 cops”(1959), Antoine Doinel, una mica alter ego de l’un i de l’altre. La segona part parla de la relació a tres bandes entre els personatges de la pel•lícula “Jules et Jim” (1962) i que parteix d’un triangle real. La tercera ens mostra els conflictes entre els tres protagonistes de “La pell suau” (1964): un home, la seva dona i la seva amant. I la quarta versa sobre la relació extra matrimonial a “La dona del costat” (1981): dues parelles són veïnes, i l’espectador va sabent que l’home de la primera parella i la dona de la segona havien estat amants i que, en retrobar-se, recuperen la relació.


Un llibre de triangles, doncs. N’hi ha més d’un amb final tràgic. Emocionalment tots són complicats, i l’autora de 813 (que agraeix als editors haver confiat “en un projecte tan personal”), trena el discurs narratiu basant-se sobretot en els llibres que s’han escrit sobre Truffaut i la seva filmografia (de tot plegat n’hi ha testimoni al final del llibre).
Em sembla més que bé recuperar Truffaut. És un cineasta potent i autèntic que, com sol passar amb tots els creadors, tenen les seves èpoques de reconeixement i d’oblit, que solen ser cícliques (i ara, malauradament, toca la d’oblit, com passa amb un munt de directors que foren imprescindibles als 70 i 80. Tothom veia les pel•lis de Wenders, de Fassbinder, d’Alain Tanner). L’intent de posar les coses al seu lloc em sembla encomiable, i fer-ho en format llibre il•lustrat, i escollint un tema en concret de la seva filmografia, em sembla interessant, especialment per als joves que no coneixen Truffaut, però sí que admiren la feina de Bonet com a il•lustradora. Ens posem al dia, gràcies a fragments de text força llargs i manuscrits per l’autora, dels arguments de les pel•lícules, de detalls de la vida dels actors i de les relacions amb el director, de curiositats dels autors de les novel•les en les quals es basen alguns guions... La lectura és àgil i força ben travada.



I la part gràfica és Bonet en estat pur. Totes les pàgines, que són moltes, contenen il•lustracions. Dibuixos efectistes, d’inspiració fotogràfica com és marca de la casa, amb llapis i taques ben posades de color, amb molts rostres de nassos vermells i aiguats de tons càlids pastel. Agradable de degustar i que s’ha d’entendre, ho anuncia Bonet a la primera pàgina, com “un homenatge il•lustrat a un breu fragment de la seva filmografia i també al realitzador mateix”.

La majoria de dibuixos són la reproducció exacta de fotogrames de les pel•lícules, dels cartells promocionals, dels retrats d’actors i directors... Tot d’imatges que ha fet algú altre i que Paula Bonet redibuixa (reintrepreta?), acolora, treu de context i, sovint, abelleix. Seguint el precepte màxim del “pop art”, el d’utilitzar icones del món audiovisual i donar-los nova vida, Bonet pren la decisió de no crear noves imatges, sinó d’aprofitar les que ja existeixen. L’art és decisió, això està clar. Paula Bonet i els seus editors han decidit, i entenem que aquest és el sentit de l’homenatge, substituir els fotogrames i les fotografies originals per les seves versions dibuixades. Cadascú tindrà una opinió diferent sobre si els dibuixos milloren, enriqueixen o canvien substancialment els originals fotogràfics; si es guanya alguna cosa o si, pel contrari, es perd.


El que està clar és que es personalitza: tenen ara la marca Bonet. Hi trobem uns intents tímids de discursos gràfics diferents: una seqüència (de la pàgina 21 a la 25) del càsting que es va fer a Léaud abans de donar-li el paper a “Els 400 cops”; una altra seqüència de diàleg de “La pell suau” entre la 122 i la 127; els retrats dels personatges de les pel•lícules en cada una de les parts i la seva interrelació “triangular” marcada per unes línies blaves. Però en general les il•lustracions tindrien l’objectiu de substituir les imatges originals del film i dels seus protagonistes. Les creacions de Bonet en aquest llibre no sorgeixen del no res, sinó del que ja hi ha: el seu afany no és inventar, sinó dissenyar, opció molt lícita i, estaran d’acord amb mi, molt emprada darrerament i amb molt èxit popular i comercial. L’autora, a la primera pàgina, fa aquesta declaració de principis: “El llibre que tens a les mans neix de l’admiració cap a l’obra de François Truffaut, cap a la seva manera de veure i reflectir el món i tot allò que l’angoixava o el sobresaltava i que va saber transformar en art”. Hem de suposar que aquesta admiració de Bonet envers Truffaut l’ha dut a “transformar” les imatges en el seu estil. A mi, però, personalment, em sap greu no trobar al costat de la biografia, la bibliografia i la filmografia, cap pista dels autors de les fotografies originals amb les que ha interactuat l’autora.


Un llibre bonic, molt ben editat i que encoratja a redescobrir Truffaut i les seves històries. La imatge que tanca l’obra és la mateixa de la portada: Fanny Ardant a “La dona del costat” a punt de rebentar-se la closca d’un tret després de matar el seu amant Depardieu. L’amor tràgic a tres bandes ha donat boníssimes pàgines de literatura i magnífiques escenes de cinema. Ara, de la mà de Bonet i de Truffaut, entra també al món del llibre il•lustrat.

Pipiripip, una revista que florirà ben aviat



Pipiripip Magazine és una nova revista infantil en català que apareixerà el proper mes d’abril. Anirà adreçada a "famílies amb nens i nenes de 0 a 10 anys" i es publicarà un cop al mes en format paper, encara que tindrà dos suports complementaris: un PDF interactiu que enriquirà la versió impresa i un suplement digital quinzenal.

Dirigida per Isaac Bosch i Annabel Sardà, la revista arriba amb el lema que al darrera hi ha un grup de “creadors que editen creació” i amb l’objectiu d’editar materials de qualitat, amb valor i utilitat per als lectors. Els col·laboradors que figuren a la revista són: Susanna Ayala (il·lustradora), Enric Bastardas (blogger i guionista), Isaac Bosch (il·lustrador i escriptor), Susanna Campillo (il·lustradora), Teresa Clua (mestra i escriptora), Anna Crespo (artista i docent), Bernadette Cuxart (il·lustradora), Valentí Gubianas (il·lustrador), Pep Molist (bibliotecari i escriptor) i Annabel Sardans (bibliotecària colorista i escriptora).


Pipiripip Magazine vol "ajudar a educar a través de la lectura, la reflexió i les emocions que produeixen les històries". Els seus creadors asseguren que s'han proposat, entre d’altres, fomentar el diàleg obert amb els lectors i potenciar la lectura en família.

Per esdevenir una realitat, Pipiripip Magazine busca finançament a través de la plataforma de micromecenatge Verkami. El termini per aconseguir recaptar 6.000 euros finalitza el 15 de març.

Des de Llibres al replà, us animem a donar embranzida a una iniciativa tan valenta i necessària.  

Històries d'animals i de llibres

MUÑOZ PUELLES, Vicente
La voz del árbol
Il.lustracions d'Adolfo Serra
Anaya, Barcelona, 2014
ISBN: 978-84-678-6137-2
124 pàgs. 9,90€
«La vida en la casa de la colina no habría sido la misma sin la compañía de algunos animales extraordinarios»; probablement, l’obra de Vicente Muñoz Puelles (València, 1948), tampoc: Òscar i el lleó de Correus —premi Nacional de literatura infantil i juvenil 1999— , Laura i el ratolí, Ricard i el dinosaure roig, La granota Roc-i-Roc són només alguns dels títols d’un escriptor que ha abordat gairebé tots els gèneres. En La voz del árbol, que publicà l’any passat i que guanyà l’XI Premio Anaya de Literatura Infantil y Juvenil —i més recentment, el Fundación Cuatrogatos 2015—, es troben molts dels animals i bestioles que han conviscut amb l’autor: des de la gossa i el gat fins a una fura, un ratpenat que es cola insistentment en la casa o una granota juganera a qui agrada camuflar-se.

Històries d’animals, doncs, però també —i sobretot— de llibres: Orlando, Robinson Crusoe, El món perdut, El llibre de la selva són alguns dels títols que llig Virginia, la protagonista, amb el seus germans en l’interior d’una cabana de fusta que han descobert dalt d’un garrofer. Aquesta novel·la de ritme pausat —tempo andante— sedueix per l’atmosfera —fa olor de bosc i de paper— i pels personatges entranyables: el pare, escriptor insomne, dispers i enginyós que sovint utilitza termes mariners i que se sent fascinat per l’evolució de les espècies; la mare, d’origen rus, que dorm amb Plató —el gat— i que té un do especial per a les emergències; Lucas, més jove que Virginia, a qui atrauen els esports més que no la lectura; i els bessons Jorge i Gerardo que no s’apropen a un llibre ni per equivocació: «Estudiaban lo justo para aprobar las asignaturas, lo que, bien mirado, también tenía su mérito porque, como papá decía, “es tan difícil tener siempre de nota un cinco como un diez”».

Algunes de les il·lustracions d'Adolfo Serra







En La voz del árbol, els elements apareixen i evolucionen amb sorprenent naturalitat: personatges i anècdotes, però també els vincles amb els animals i amb els llibres; el pare, per exemple, conjura la mort escrivint perquè imagina que no morirà mentre porte una obra entre mans, un poc a la manera de Sherezade; aleshores, conta a la filla l’argument de Les mil i una nits. Una combinació equilibrada de tendresa i ironia en què l’autor critica, per exemple, una mestra de Lucas que es queixà perquè el nen haguera llegit L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde: «No sé por qué hay tanta gente que se cree que los niños son tontos, y que hay que darles todo masticado»; a més de reflexions sobre els textos per a xiquets —«Para mí, la literatura infantil no es más fácil sino más difícil, porque has de contar algo interesante con menos palabras»—, Muñoz Puelles parla d'altres aspectes del seu ofici: «...me decía que uno escribía como respiraba, y que cada uno tenía una manera de respirar y una capacidad de aguante. —La respiración, eso es el estilo —resumía». Allà on molts fracassen perquè confeccionen una tosca peça de retalls amb gruixudes i molestes costures, Muñoz Puelles ha teixit amb precisió de gran narrador una bona història sobre la naturalesa, la infància i la literatura.

Cobertes i descobertes

Qui no ha comprat mai un llibre per la seva coberta? Com deia aquell, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra. I és que des d'uns anys ençà algunes editorials han fet un autèntic reciclatge -o estan en procés- per fer els llibres cada vegada més atractius, més llaminers, que només d'observar-ne la seva coberta ja t'agafen ganes de comprar-lo i llegir-lo.

I un dels "culpables" d'aquest canvi radical, i que des d'aquesta modesta finestra voldríem honorar, és en Miquel Puig, qui des de la plataforma de l'editorial Bambú, ens mostra volum a volum com de bonic pot esdevenir l'art del màrqueting en el món del llibre.

Neu de primavera, a la col·lecció Bambú viscut, de Combel. 
La seva feina de disseny, exposada en cada un dels títols del segell editorial, pren la màxima expressió en dues col·leccions: Bambú viscut i Clàssics Universals. Si analitzeu cada una de les cobertes d'ambdues col·leccions observareu que moltes vegades és necessari obrir tot el llibre per gaudir també de la contracoberta, aquell element que massa vegades havia estat menystingut i que a poc a poc es reivindica com a part essencial del disseny global del llibre. Si a més observem la cura amb la que en Puig escull les tipografies, la distribució dels elements que componen la coberta -menys el maleït codi de barres!!!-, les solapes, etc., l'equilibri és sorprenent, agosarat i al mateix temps atractiu per a la vista. Valgui, doncs, aquest petit homenatge al Miquel Puig i, per extensió, als centenars de professionals del món del llibre que fan possible el seu gaudi.


Puig, crec, va obrir una porta a l'esperança de dignificar, com correspon, la literatura juvenil més enllà dels lluentons, de les fotografies distorsionades d'amants o joves incompresos o dels colors identificatius de les edats de les lectures. I a la seva estela van anar apareixent altres professionals que es van atrevir a trencar una llança en favor de la intel·ligència i l'educació visual dels joves lectors. I com a mostra dos botons recents. 

A l'esquerra teniu la primera obra de Miquel Duran, autor del que ja en vam parlar en l'anterior entrada del 2n 2a en aquest blog. 

L'atreviment del dissenyador per una coberta diferent, pel tractament del títol del llibre transgredint les normes de les majúscules o l'ús del blanc de forma tan accentuada, és una situació innovadora que també expressa allò que trobarem en el seu interior. 

Aquesta tendència també ha afectat a la literatura d'adults, tot i que col·leccions com la mitificada i enyorada La cua de palla ja va posar la primera pedra l'any 1963. Fixem-nos, a la dreta, en el darrer títol d'en Jordi Cervera publicat per Bromera, obra de Carles Barrios, on se'ns mostra com a voltes el més senzill també acaba sent el més efectiu. 
No us venen les ganes d'obrir el llibre? De començar a descobrir què ha portat a apostar per un títol tan suggerent? Quina música fan els camaleons? Doncs a mi aquest afany de respostes m'ho provoca aquesta coberta..., ho sento..., m'emborratxa el disseny. 

Versió americana 
Però tot plegat a què es deu?, us preguntareu alguns. Si l'Alba i el Dídac eren inquilins que ens proposaven sempre fer passejades per la literatura juvenil? 

Versió catalana d'Editorial Everest
Doncs que la coberta, ni més ni menys, va ser la culpable que llegís el darrer llibre de Lois Lowry. I delerós de conèixer de quin mal havia de morir, per què em cridava tant l'atenció la imatge i disseny de la coberta, he fet una recerca d'aquesta novel·la que en anglès seria, certament, El donador, traduida com a El Dador de records en la primera edició d'Everest/Cadí (1996) i L'home dels records en l'edició de 2014 de Cruïlla. 
Versió catalan d'Editorial Cruïlla 
Autoretrat. Leonardo da Vinci

Fixem-nos en la coberta de les tres edicions esmentades. Totes elles coincideixen en la fotografia d'aquest home gran, més propi d'un retrat de Leonardo de Vinci, amb una clara voluntat d'expressar la saviesa que atresorava el més gran representant del Renaixement. Fixem-nos com el disseny ens convida a pouar en el nostre subconscient fins a suggerir-nos una imatge que moltes vegades hem vist, que forma part del nostre imaginari col·lectiu. Fixem-nos com, fins i tot, les ombres de la fotografia són gairebé iguals a les de l'autoretrat del savi italià. I tot plegat per què? Doncs per transmetre'ns el contingut del llibre a partir de la coberta. Fixem-nos que les tres edicions han utilitizat, doncs, la mateixa fotografia, i la primera edició en català fins i tot va copiar de l'anglesa, fil per randa, la imatge d'un bosc al capvespre il·luminat pel sol! Però algú -Neue- ha considerat que havia de fer una nova volta de rosca i a la darrera edició de Cruïlla hi són eliminats, per sort, els elements sobrers i ens potencien la mirada, les ombres, els blancs i negres de la fotografia del vell Dador. Tot i això crec que la tipografia d'aquesta darrera versió no s'adiu a la perfecció amb la sobrietat de la imatge. Però, com sol passar, els temes del disseny són tan personals...

I per què pujar als altars L'home dels records malgrat haver estat escrita l'any 1994 i publicada en català el 1996? Doncs perquè potser així es fa justícia a una obra que va passar sense pena ni glòria per les nostres prestatgeries pel que fa a la versió catalana i que, esperem, aquesta vegada sí puguem llegir els tres volums restants de la tetralogia que s'inicia amb aquest títol, com així va succeir en la versió castellana. 
L'home dels records -Newbery Medal a USA el 1994- inicia la tetralogia coneguda com The quartet, formada per The Giver (o L'home dels records), Gathering Blue, Messenger i Son. La història que ens proposa Lowry ens situa en un futur no molt llunyà, en el que el món s'ha aïllat creant una societat inpoluta, sense esquerdes, on no hi ha espai pels sentiments. Aquesta voluntat d'ordre, de racionalitat, porta a crear un personatge únic: el Dador, persona que recull tots aquells records que poden fer malbé la pau i fer aflorar la discòrdia a partir del record, del patiment o el temor. Tot, però, comença a torçar-se quan el Dador escull el jove Jonàs perquè esdevingui el proper tresorer dels records. I és que el que ningú pensa és que els records també provoquen dolor i que no tothom està disposat a suportar-ho, a ser mesell en una societat tan profilàctica. 
Lowry ens ofereix una mirada diferent de les que darrerament ens proposen sagues semblants. La rebeldia no es mostra en les accions trepidants d'uns protagonistes rebels, sinó que immergeix el lector a poc a poc, amb guant de seda, deixant-lo entreveure la brutalitat de la societat que ens dibuixa. És com la imatge idílica de l'harem del maharaja de Kapurtala, on belles ninfes ens entelen la raó, però que a poc a poc es va desentrellant la brutalitat del sistema sobre els que es suporta tant luxe. 
L'home dels records ens recorda, així mateix, que hi va haver un temps que la literatura no necessàriament havia d'anar a la velocitat de la llum. I és que les imatges poden ser, si les seves pinzellades han estat col·locades amb exactitud, tan ebocadores com l'acció més trepidant. 

Vols conèixer com treballa Quentin Blake?

Si vols conèixer com treballa un dels més grans il·lustradors anglesos, aquest vídeo ens descobreix alguns dels secrets de Quentin Blake, el company de viatge de la majoria d'obres de Roald Dahl.

https://www.youtube.com/watch?v=qCHoUZHcK9Q&feature=youtu.be

Montse Gisbert. Una il·lustradora ebrenca a Brussel·les

Actualment hi ha una bona cantera d’ il·lustradors del Baix Ebre, del Montsià, de Ribera d’Ebre i de la Terra Alta amb unes propostes molt personals. Algun dia hauré de fer una passejada per aquestes comarques per conèixer millor l’obra d’aquests il·lustradors del sud de Catalunya. Em refereixo a gent molt jove com Ferran Orta, Hernan en H, Miguel Bustos, Mentxu Perez-Llorca, Cinta Ramos, Júlio Aliao, Agusti Sousa, Jordi Alfonso, Lluís Chavarria o Maria Josep Ginovart, entre molts d’altres...


Fa poc m’he retrobat de manera casual amb la Montse Gisbert.

Una ebrenca que va néixer a Sant Jaume d’Enveja, un petit poble de la comarca del Montsià, i que viu des de fa uns quants anys a Brussel·les.
La vaig conèixer l’any 2003 quan va publicar el seu llibre “Salvador dalí, pinta’m un somni” editat per edicions Serres i en motiu de l’any Dalí que es va celebrar l’any següent.
Montse és una il·lustradora apassionada, treballadora i amb un registre gràfic molt personal. El seu traç sembla espontani i improvisat, però té molta cura dels espais i de l’estructura de la imatge que representa.
Ratlla, pinta, enganxa papers, fotografies i crea tot un imaginari a base de tècnica mixta, malgrat segueix preferint el gouache per treballar. Un univers proper als lectors més petits, que se senten molt identificats amb uns personatges plens d’ingenuïtat i de formes estilitzades i dinàmiques.


Llicenciada en Belles Arts a València, va acabar els estudis a la ciutat belga i és il·lustradora de llibres infantils i d’altres d’autoedició, creats per ella mateixa i un col·lectiu d’il·lustradores amb qui col·labora molt sovint.

També dedica part del seu temps a donar classes de dibuix a l’escola l’EPS de l’institut Saint Luc de Brussel·les, i imparteix tallers i xerrades a diversos països d’Europa.
Ha obtingut molts premis, com ara el Llibreter 2000 d’Àlbum il·lustrat pel llibre El segle més nou del món , editat per Tàndem; el Skipping Stones Honor Award, el premi al millor llibre il·lustrat de la Comunitat Valenciana i el premi Institut de les Lletres Catalanes a la millor obra de literatura infantil publicada pel llibre El bebé més dolç del món, (Tàndem 1999), i el Primer Premi Nacional d’il·lustració l’any 1997 i el Serra d’Or del mateix any per Les endevinalles de Llorenç, també de Tàndem.

Xerrem una bona estona i compartim l’opinió de la importància que té l’indret on has crescut i on has jugat de petit. Tots dos som ebrencs, del sud de Catalunya, i això ens fa gràcia!

-Hi ha un temperament especial, una mirada particular de la gent de les Terres de l'Ebre?

La gent de les Terres de l’Ebre naix, creix, viu, marxa, torna, torna a marxar, torna a venir…entre terra d’arròs, un cel d’un blau intens i un mar serè. Com tu amic Ignasi, com jo, som uns quants els que vivim amb un peu aquí i l’altre allà. Els que vam marxar de casa deixant la porta mig oberta per si de cas, i encara ara no la sabríem tancar. Terra de fang, el fang que s’apega, visquem on visquem, estem per sempre enganxats!
Tenim els nostres referents per sempre, la terra, el cel i el mar.

-Recordes sovint els espais de la teva infantesa, els llocs on jugaves, els amics?

Sí, ho recordo cada vegada amb més força. Recordo l’hort del pare on jugava mentre ell regava o collia verdures i fruita. Recordo els banys a la sèquia, als canalets i el gust d’un préssec acabat de collir. Recordo els llocs prohibits com ara els terrats de les cases... m’encantava pujar als terrats assolellats, a l’hora de la migdiada, quan tothom dormia i jo no. La vora del riu, llocs on la vegetació ens cobria i ningú ens podia veure. Amb la colla de nens i nenes del meu carrer, anàvem a buscar canyes, a veure qui la trobava més llarga, i entre canyes i mosquits inventàvem històries fins que se’ns feia de nit i les mares començaven a sortir a les portes de les cases a cridar-nos.
I els estius a la mar… A la platja d'Aluet, acampades lliures entre les dues mars. Ni portes ni finestres, jugant en completa llibertat, això sí, sempre respectant les regles de la mar.

-Com és que et vas desplaçar a Brussel·les?

Estava estudiant quart de Belles arts a la Universitat de València i vaig demanar la beca Erasmus. Era l'única possibilitat que tenia de treure el nas fora, d’anar a veure qui hi havia més enllà. Ho veia com una aventura que de segur que m’aportaria moltes coses bones a escala professional, però també en l'àmbit humà. Sabia d’alguna manera que si em quedava a la Universitat per finalitzar la carrera, era probable que en acabar trobés una feina i llavors hagués estat més difícil marxar. La solució era que em donessin la beca. I és quan l’atzar va decidir que seria Brussel·les la ciutat on anava a fer cap.
El que passa que jo no m’hi vaig estar un any només, m’hi vaig quedar a viure-hi…

-Era realment una nova mirada per a una noia del Montsià?

Caram i tant! Culturalment i humanament, tot i sent un país no tan allunyat, un país europeu, amb una cultura no tan diferent, una llengua no molt difícil… allí hi vaig descobrir la diferència i la convivència multicultural. Per a mi va ser un enriquiment personal, la descoberta de noves cultures, de nova gent. Així varen néixer amistats i lligams sòlids. Bèlgica és una terra d'acollida i els seus habitants m'ho van fer sentir des del primer any.

-I ara vivint a un altre país els teus referents són més propers al país que t'acull, Bèlgica?

És una barreja de referents, perquè ja saps que visc amb un peu aquí i l’altre allà. Que no em desenganxo del que passa per Catalunya, València i la resta de l’estat. Que m’agrada estar al dia d’allò que es fa en il·lustració, dels nous creadors, de l'evolució del món editorial en general.
És clar també que el que m'entra pels ulls en primer lloc és el que passa per d'aquí, quan visito llibreries, exposicions, salons, i en general l'actualitat editorial belga i francesa.
Brussel·les té una situació geogràfica privilegiada, visc al centre d’Europa! Sí, vivint aquí la mirada s’amplia gràcies als referents que t’arriben de tot arreu. Però s’amplia més que res cap a França degut a que l’edició belga va agafada de la ma de l’edició francesa.
A més a més, Bèlgica és un país tan petitet que et fa mirar ràpidament el que passa més enllà de les seves fronteres. Geogràficament, França està tan a prop, i els països nòrdics també.
No obstant, si ens limitem a l'edició belga (en francès i en neerlandès) i a l'edició francesa, tenim un panorama ric, productiu, de qualitat i amb sòlida tradició.


-Viatges molt Montse?

Bàsicament per Europa. Vaig sovint a França. He fet trobades, tallers i exposicions per escoles, biblioteques, salons del llibre. A França hi han molts salons del llibre, on l’il·lustrador està reconegut i molt valorat si ho comparem a altres països... Algun d’aquests salons són cites gairebé indispensables per al professional, com ara el saló del llibre de Montreuil.
Alguna vegada hi vaig per plaer i d’altres he estat invitada.

-Treballes també amb autoedició?

Actualment tinc projectes preparats per a l'autoedició, són projectes personals i projectes conjunts amb un escriptor, aquests últims per a adults.
Alguna vegada he participat en salons d’autoedició, amb llibres «fets à mà» i il·lustracions.
També animo molt els meus alumnes per què provin aquest vessant. És una forma d’expressió que et permet compartir les teves creacions sense intermediaris. Té un matís "artesanal" i preciós, són sovint enquadernacions fetes a mà, o acabats manuals, fins i tot de vegades les obres són úniques. La participació als salons de la micro o auto edició permet fer vendes directes, intercanvis i compartir aquest món, una mica a part de l’edició tradicional, de vegades massa submisa a les lleis editorials i comercials. L’autoedició obre les portes a tota creació, sigui per a nens, joves, adults… amb text, sense text, il·lustració, grafisme, tèxtil, objectes… No es necessiten etiquetes. La venda es fa directament si et ve de gust: del creador a qui li agradi i prou!
Aquests salons solen anar acompanyats d’exposicions, activitats entorn del llibre il·lustrat, el llibre objecte i tallers per a nens i per a grans. Són trobades festives i altament creatives, perquè no es posen fronteres entre les diferents disciplines.

-Ets il·lustradora i autora de la majoria dels teus llibres?

Tinc sis llibres dels quals sóc autora del text i de les il·lustracions, i un setè que sortirà per a la fira del llibre de Bolonya. Aquests han estat editats per diverses editorials, de València, Barcelona, Màlaga i aquí a Brussel·les.
Després en tinc vuit dels quals no sóc l’autora del text i també algun llibre de text, antologia de textos, e-books…
I a punt de sortir, tres títols més destinats a ser autoeditats!

-El registre propi es troba a poc a poc o apareix un dia havent treballat molt?


Es troba a poc a poc, però també havent treballat molt. Però també crec que és una cosa que no s’acaba mai de trobar, que sempre està en evolució i ebullició… És no deixar mai de descobrir, d’experimentar, de trobar noves solucions on el teu propi registre s’haurà d’adaptar. És continuar aprenent, en definitiva. És una cosa que es nodreix de les teves vivències, de les grans i petites experiències i emocions de la vida. D’allò que t’interessa i que t’entra pels ulls. Ja sigui un dibuix d’un nen, una foto de vacances, la darrera retrospectiva d’un gran artista, un espectacle, una foto d’un diari, un llibre o… És cosa inevitable, imparable, no ho pots controlar, és malgrat tu. I millor que sigui així!

-Pertanys a un col·lectiu amb el qual tens un projecte en comú. Com va sorgir?

Fa uns anys va néixer un grup d’ il·lustradores: les Imagicienes , un grup d’alumnes que em van convèncer per organitzar trobades-tallers a fora de les marques i maneres de treballar de la escola. Ens trobem a les golfes de casa meva concretament!
Hem fet exposicions conjuntament, algunes d’aquestes noies han editat llibres, guanyat concursos i actualment organitzen salons d’autoedició… Mantenim un lligam fort en l'àmbit professional i humà.
Un projecte en comú que actualment intentem editar és un recull d’il·lustracions a partir de paraules d’infants. Es diu Enfantimots.

-Quan dibuixes penses en els futurs lectors dels teus llibres?

Al principi, a la primera etapa de creació, sí. Sempre busquem complicitats amb el lector i em pregunto sovint si ho entendrà o no, allò que vull comunicar.
Passada aquesta etapa inicial, no queda bé dir-ho, treballo d’una manera egoista, no penso en res ! M’ho vull passar bé. Crec que ens passa a tots això… En la realització d’un llibre, una vegada ja està tot encaixat i tots els paràmetres estan controlats, passem a l’etapa de realització, i allí és quan el cap només pensa amb el llapis i el pinzell.

-Quin és el llibre que t'agradaria il·lustrar?

En aquests moments… Un llibre que transmeti valors nobles i universals… de tolerància, d’acceptació, de no violència, de convivència, d’humanitat i llibertat…
Un llibre que no tingui fronteres, que s’adreci tant a petits com a grans.
Que faci riure, que faci plorar, que a mesura que vas passant les pàgines el cor comenci a fer bum-bum, bum-bum! Que posi la carn de gallina, vaja.
Un llibre ple de vida, que al llegir-lo ens diguéssim, caram ! sí que val la pena continuar a dibuixar.
Ah! i que la història es desenvolupi al cel, a la terra i al mar!

Espero retrobar-nos un altra vegada Montse, però a la vora del riu per a recordar els nens que vam ser per aquestes terres de fang que tu comentes i que ens porten tants records.