Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

De quan Fernando Alonso era un escriptor de llibres infantils

En els anys en què pilots com Ayrton Senna o Alain Prost copaven els primers llocs de la graella de sortida dels grans premis de Formula 1, vaig descobrir un home de Burgos que responia al nom de Fernando Alonso (Burgos, 1941).
En aquells moments, el seu nom no tenia cap connotació automobilística, cosa que no treu que possiblement tingués el carnet de conduir i fes alguna competició d’scalextric amb els seus fills.
Era, això si, un dels autors que ocupava els llocs d’honor de la literatura infantil en castellà.


El hombrecito vestido de gris
El llibre que va desvetllar el cuc de la meva curiositat era El hombrecito vestido de gris y otros cuentos, publicat per la mítica editorial Alfaguara. Ara, Kalandraka el torna a editar, tot mantenint les delicades i precises il·lustracions d’Ulises Wensell i donant més marges, més qualitat física i més amplitud a les històries.

ALONSO, Fernando. El hombrecito vestido de gris y otros cuentos. Il·lustr. Ulises Wensell. Pontevedra: Kalandraka, 2014. (Siete leguas)

Pel que vaig saber més tard, aquell era un recull de contes publicat pocs anys després de finalitzar el franquisme, quan encara hi havia curses de cotxes a les avingudes i carrers de Montjuïc i el meu pare m'hi portava a sentir el soroll dels motors i l’olor de la benzina.

El protagonista del conte que dona títol al recull és un home amb una vida i una rutina de color gris, fins el dia que descobreix tot el món de colors que porta estancat a dins i lluita per expandir-lo i poder-lo viure en llibertat, així com la gent lluitava per engrandir el seu espai vital en aquest país.

El conte manté el mateix calibratge i força que quan el vaig conèixer fa ja uns trenta anys, i en valoro de nou l’estil sintètic, poètic i efectiu del seu autor, que és allò que més em va captivar, encara que el missatge que conté aquest relat i els contes que l’acompanyen, esdevé ara un pèl massa directe i insistent. Tots els protagonistes són personatges i objectes que lluiten per fer realitat els seus somnis.

Un altre dels aspectes que em va encuriosir del conte és el fet d’utilitzar un adult com a protagonista, cosa que a vegades veiem com a estrany en la literatura adreçada als infants. I que vaig trobar de nou en una novel·la del mateix Alonso que em va tornar a seduir, molt semblant quant a temàtica a El hombrecito vestido de gris.

ALONSO, Fernando. El misterioso influjo de la barquillera. Il·lustr. Emilio Urberuaga. Madrid: Anaya, 1999. (Sopa de libros)

Es tracta d’El misterioso influjo de la barquillera, on trobem a en Prudencio Pérez treballant de comptable i amb una vida que discorre entre fets i sons repetits, mentre els seus somnis d’infant d’arribar a ser escriptor es van pansint. Un dia, una nena li digué:”¿Contable...? Entonces, sabrás contar muchos cuentos”. Allò fou la guspira que el va decidir a no tornar més al despatx on treballava. Va sortir al carrer decidit a vendre neules i explicar contes per carrers i places.

Fernando Alonso ha continuat publicant llibres per a infants, de manera més o menys continuada. Encara que ara, en sentir pronunciar el seu nom, tothom diria que és l’home dels cotxes, i no l’home dels contes.
El darrer treball seu del qual he tingut notícia és Rumbo a Marte (Anaya, 2009), un altre recull de contes. 

Mi amigo el pintor
Ayrton Senna, Nelson Piquet, Emerson Fittipaldi eren els ídols automobilístics brasilers dels nens i afeccionats del seu país, i també del món sencer, ara ja fa uns quants anys. 




Si em demanen, però, pels ídols brasilers dels lectors infantils, només me’n ve un al cap: Lygia Bojunga Nunes, autora que, amb obres com La bossa groga (Joventut, 1986), o bé, La casa de la padrina (Joventut, 1986); amb una prosa poètica admirable i una temàtica realista propera al lector, a través del tracte dels sentiments, dels somnis i de les actituds, aconseguí que li atorguessin el premi Hans Christian Andersen.
Del conjunt de la seva obra, jo em quedaria amb Mi amigo el pintor.

NUNES, Lygia Bojunga. Mi amigo el pintor. Madrid: SM, 2010


En gairebé tota novel·la d’aprenentatge, hi ha un adult que guia i emmiralla a l’infant en la seva cursa cap a l’edat adulta. En aquest cas, es veu com les converses i la relació que han bastit un veí pintor i un nen marquen la concepció del món que aquest darrer té i les preguntes que es fa al voltant del seu veí i de la vida mateixa.



La meva planta de taronja llima
Ara, l’editorial Libros de l’Asteroide ens brinda l’oportunitat de conèixer José Mauro de Vasconcelos, un altre autor brasiler, amb la traducció al català de la seva novel·la més popular. 


VASCONCELOS, José Mauro de. La meva planta de taronja llima. Trad. Carles Sans. Barcelona: Libros del Asteroide, 2014 

Aquesta no es pot considerar una obra per a infants, però si una novel·la sobre la infantesa, sobre l'aprenentatge de vida del seu autor.
En Zezé és un dels molts fills d’una família pobre. De gran, vol esdevenir poeta; de petit, està dividit entre el mal –a la família és considerat un trapella i sempre rep a tort i a dret- i el bé –a l’escola i al carrer és un àngel ben aplicat-, encara que ambdós extrems es cusen amb el fil de la seva intel·ligència i la seva enorme tendresa.
El munt de vicissituds que passa no deixen indiferent al lector, que s’empelta del món incomprès que Zezé porta a dins i que ha de compartir, en la intimitat, amb un arbre del seu jardí i amb un dels homes més rics del barri.
Diuen de La meva planta de taronja llima que és un dels llibres més llegits del seu país, per sota només de les obres del gran Jorge Amado. És un testimoni sensible i proper dels anys seixanta al Brasil, que tenen molta similitud amb els d’aquí.


José Mauro de Vasconcelos, a qui no agradava l’actitud sofisticada d’alguns autors, no volia que l’anomenessin escriptor. Va exercir un grapat de feines: cambrer, model, actor... i va sobresortir com a brillant narrador d’històries que es va dedicar a recopilar dels pobles indígenes del seu país.
Vasconcelos era un escriptor humil, a anys llum dels pilots i del glamour del món automobilístic. Com segurament Fernando Alonso, l’escriptor de contes.


De l’aparent senzillesa dels contes a l’aparent glamour dels cotxes sembla que hi disti un abisme, però hi ha només la insignificant diferència de dues lletres mitgeres: co nt es, co tx es.

Nandibú i el Bestiolari de Joana Raspall

Aquest mes de setembre, ha nascut un nou segell: Nandibú, una nova línia editorial pensada per a infants i joves sota l’ampara d’editorial Pagès, a prop dels seus 25 anys d’existència, i dirigida per Alba Besora.


El nom de Nandibú ve a ser una fusió de nandina i de bambú. La nandina és un arbust d’orígen asiàtic, el nom comú del qual és bambú sagrat.



Nandibú arriba al panorama literari amb alguns projectes sota el braç. Entre d’altres, recupera les dues primeres històries del Petit Ós polar de Hans de Beer, que havien estat publicades per Lumen a finals dels anys vuitanta; o bé, presenta Dragal: l’herència del drac de l’autora Elena Gallego Abad, la primera entrega d’una saga de caire fantàstic.


De ben segur, però, que el llibre amb més presència i que s’està presentant a diversos llocs del país és el Bestiolari de Joana Raspall, una edició magnífica de la qual n’ha tingut cura el crític literari Josep Maria Aloy. En el recull, ha aplegat i organitzat alfabètica i exhaustivament els poemes de l’autora que tenien els animals com a protagonistes. L’obra està il·lustrada per Anna Clariana, que dona als textos encara més volada que la que ja tenen i aconsegueix arrodonir una de les antologies de Joana Raspall millor publicades. 

Desitgem que Nandibú creixi de manera esplèndida i ufanosa i doni innombrables fruits per als lectors d'aquest país. 

La Vall dels Mumin: instruccions per a un viatge

  
Ja em perdonareu que avui us parli de la meva família.
Tot i que al replà ja havíem celebrat els 100 anys del naixement de Tove Jansson, les recents edicions en català de l'editorial Cocobooks fan obligada una nova entrada sobre els Mumin.

Si l'any 2011 La Galera va reeditar dues de les novel·les de Tove Jansson, La família Mumin a l’hivern (que l’editorial ja havia publicat el 1995 amb el títol L’hivern dels trols) i El pare Mumin i el mar, ara Cocobooks ens apropa al català dues importants obres de les seves tires còmiques:

Una aventura dels Mumin en format còmic i en color, pensada per a infants: 
La vall dels Mumin es transforma en una selva. Cocobooks, 2014 

I un primer volum de la col·lecció completa de les tires còmiques que Tove Jansson va publicar entre 1954 i 1974 al diari londinenc The Evening News, en principi, pensades per a adults. 
Mumin: la col·lecció completa dels còmics de Tove Jansson. Cocobooks, 2014

Si a aquestes novetats afegim el treball continuat de l'editorial Siruela, que des del 2006 ha editat en castellà les nou novel·les que l'autora va dedicar als Mumin, i alguna petita joia il·lustrada més que ens ha promès Cocobooks, ja ho tenim tot a punt per a iniciar el nostre viatge cap a la Vall dels Mumin.





Instruccions per a un viatge a la Vall dels Mumin: cinc bons consells 
 

1. Les traduccions
Tove Jansson (Hèlsinki, 1914-2001) va escriure les aventures dels Mumin en suec. Les novel·les editades per La Galera compten amb la traducció directa del suec de Meritxell Salvany, mentre que les obres que edita Cocobooks són traducció de l'anglès.
Faig aquesta puntualització perquè ningú s'emboliqui amb els noms dels personatges. Mentre que l'edició anglesa manté els noms propers als originals, Salvany ha fet unes adaptacions, al meu entendre, encisadores. Trobareu per exemple que Snufkin, el rodamón filòsof, és el follet del barret o la Senyoreta Snork, xicota del petit Mumin, és l'Esnorqueta.

2. Viatge en companyia 
Algú em deia que als nois d’avui no els agraden els Mumin. De fet, quan es va llegir La família Mumin a l’hivern (La Galera, 2011) dins el Premi Atrapallibres del CLIJCAT, va rebre una puntuació més aviat modesta per part dels joves lectors.
Què voleu que us digui? A la vall dels Mumin és interessant arribar-hi acompanyat de ben petit. Tinc la sensació que es tracta d'universos com els que van crear Beatrix Potter o A.A.Milne. Algú ens ha de presentar els personatges, portar-nos a través de la lectura fins al far del golf de Finlàndia per entendre el neguit i l'humor d'aquesta colla de criatures fantàstiques. Un cop ens hagin enamorat, llegir les seves aventures serà un plaer.

3
. Els personatges 
Com si es tractés d'un test de personalitat d'aquells de les revistes d'adolescents, no podreu evitar trobar similituds entre els personatges que poblen la Vall dels Mumin i el vostre entorn familiar o professional. 
La mare Mumin, intel·ligent i noble, sense manar, sempre acaba imposant el seu bon criteri.
El pare Mumin, pendent sempre de la seva família, però amb aquell neguit que tenen les persones somiadores que imaginen una vida més emocionant i plena d'aventures.
En Mumin, capritxós com qualsevol adolescent, però de bon caràcter, incapaç de dir "No!". Tranquil i prou curiós per deixar-se arrossegar darrere de qualsevol misteri o aventura.
La Senyoreta Snork, la xicota d'en Mumin, la trol més romàntica dels boscos escandinaus.
O les germanes Mymble (o Mymlan) i la petita My, una tan responsable i l'altra tan malcarada. 

4. La filosofia 
A mesura que us endinseu en l'obra de Tove Jansson veureu que darrere les paraules i les aventures que viuen totes aquestes criatures, s'endevina una manera de fer i de pensar d'una autora que va viure sempre segons la màxima de "gaudir a cada instant". A la Vall dels Mumin la manera de ser, els diferents punts de vista de cada un dels personatges sempre són respectats. I sobretot, tota forma i estil de vida són vàlids. És possible viure tots plegats, amb pau i harmonia, amb bona companyia i molts pocs béns materials.


5. Slow life 
Ah! I només una advertència final. Si decidiu llançar-vos a l'aventura i viatjar fins als boscos escandinaus poblats per Tove Jansson, no oblideu allò que sap tothom i és profecia: mai es torna igual d'un viatge. 
Després de conèixer la família Mumin, viureu sempre més amb el neguit de portar una vida massa accelerada, viureu amb la sensació que alguna cosa no esteu fent bé. La vida podria ser molt més fàcil.
Esteu avisats.

Ja ha sortit la selecció del PJ d'enguany!

Un any més, i ja en van 19, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil convoca el premi de literatura Protagonista Jove. Aquest és un premi molt especial, un premi que l'any passat el va guanyar un veí de la nostra escala. I diem molt especial amb plena consciència, ja que és l'únic premi juvenil on els lectors són els que escullen els guanyadors. Tan sols és necessari formar un club de lectura, llegir-se els llibres propis de la franja d'edat, i votar. A més, cada lector rebrà un petit obsequi per la seva participació en el jurat. T'hi animes?
Si vols participar-hi aquí tens les bases.

Súperheroi



Camino a Casa. Text: Jairo Buitrago. Il•lustracions: Rafael Yockteng. Editorial Fondo de Cultura Económico, Mèxic DF, 2008.


L’any 2011, a Bogotà, vaig conèixer un dels autors de “Camino a casa”, en Jairo Buitrago. Va assistir a una xerrada que vam fer amb el replanero Ignasi Blanch a la llibreria Casa Tomada, i després vam anar a ballar salsa. Un pla molt a la colombiana. En Jairo és una persona inquieta, molt divertida i enginyosa, que parla bé i balla bé. Em va agradar molt conèixer-lo (i m’agrada seguir en contacte amb ell encara ara, via Facebook) perquè sóc un rendit admirador d’un dels seus llibres, precisament aquest sobre el qual em disposo a parlar en la rentré de Llibres al replà. No és una novetat, però és, a parer meu, un dels àlbums imprescindibles de la LIJ contemporània. Explicar per què m’agrada tant “Camino a casa” és la tasca que em proposo. L’objectiu és que, si no el coneixeu, feu tot el possible per llegir-lo.


D’entrada, diré que l’he utilitzat d’exemple en cursos de formació o xerrades sobre àlbum il•lustrat. I ho he fet perquè és un paradigma del que entenc com a àlbum: un missatge amb múltiples possibles lectures que es forma mitjançant la interacció justa de text i imatge. Comencem pel segon punt.


“Camino a casa”, a nivell textual, consta de 6 frases. A part de portada, guardes, contraportada i portadella il•lustrades, hi ha 12 il•lustracions a doble pàgina. Surt, encara que no dividit exactament d’aquesta manera, a mitja frase per il•lustració. Són frases breus, 70 paraules en total, incloent-hi articles i preposicions. Si les llegim sense imatges, podem interpretar qualsevol cosa: algú que demana a algú altre que l’acompanyi a casa, que és lluny de la ciutat, per no anar-hi sola. Algú que no té calés (“Entremos juntos al barrio, a la tienda donde ya no tenemos crédito”) i que espera la mare que torni de la feina (“que mamá vuelva de la fábrica”). A aquest acompanyant li diu que pot anar-se’n qual vulgui, però que torni quan el necessiti. Sense imatges, el senzill text no té cap missatge especial llevat potser de la lleugera sensació de soledat, nostàlgia i pobresa.
La feina dels autors de l’àlbum és oferir un món al lector. Una idea (un guió, una trama, una història) que admeti aquestes 70 paraules com a discurs textual. I, us ho asseguro, el món de “Camino a casa” és tan ample, tan ple de contingut i emocionalment tant potent, que resulta exemplificant.



Anem a les imatges. Una protagonista nena que surt d’escola. Du un uniforme (com els altres nens i nenes que surten per la porta) i demana a un lleó, sí, sí, a un lleó enorme, que l’acompanyi a casa. Penseu que la paraula “lleó” no apareix ni un sol cop en el text (vull dir que, només llegint el text, mai hauríem pensat en un animal, en un lleó salvatge). La nena i el lleó pugen cap a una barriada de la ciutat, segurament lluny del centre. La presència del lleó causa paüra i espant en tots els éssers que van trobant pel camí: criden, fugen espaordits, cauen a terra, s’amaguen. La nena, de vegades sobre el llom de l’animal, provoca pànic i accidents. Entenem, però, que la nena no té por del lleó; l’animal la protegeix i li brinda empara. La nena recull el germanet a la guarderia (el lleó espera, mans, en un jardinet proper) i arriben a casa. La nena prepara un àpat en un cuina senzilla i mig desballestada, i la taula està parada per a 4 persones. La mare arriba més tard, en autobús, que ve de treballar. La penúltima il•lustració mostra un llit en una pobra habitació amb les parets esquerdades. El llit el comparteixen tres persones: la nena, el germanet i la mare. El lleó ja no hi és. La nena li ha dit, en la pàgina anterior, “Puedes irte de nuevo, si quieres”. Pensem que el lleó els ha deixat sols en aquell llit tan ple. La nena, l’única que no dorm, s’acosta un marc de fotos que hi ha sobre la tauleta de nit poc il•luminada, al costat de la qual hi ha una muntanyeta de llibres o diaris.



La darrera il•lustració és un pla detall de la fotografia emmarcada i, més en penombra, la muntanya de diaris del costat. Quan la veiem, quan l’entenem, la història (la idea, el concepte, el món) cobra un sentit inesperat. Buitrago i Yockteng han aconseguit provocar-nos una sensació. Han aconseguit que ens emocionéssim, que trobéssim referents en la història real de molts pobles de llatinoamericans (Xile, Argentina, Uruguai) a més a més de la travessia de la nena i el lleó.


De cop, la nena creix en rellevància, i el lleó ja no és un lleó. De cop entenem la flor que la nena ofereix al lleó i que apareix al costat de la foto al final. De cop contextualitzem la ciutat freda; descobrim la pàtina de boira que recorre tots els dibuixos i que potser havíem relacionat amb el fum de les xemeneies que apareixen en les primeres imatges. De cop, també, podem interpretar (interpretacions múltiples, com hem assenyalat al principi) la por, el terror i el desconcert dels vianants, dels conductors, de l’amo de la botiga com una metàfora d’una por antiga, sense sentit i arrelada a la pell de moltes generacions. De cop intuïm que aquella paüra dels altres pot ser també el desig de la nena, la seva fantasia; la necessitat de sentir-se poderosa al costat d’aquella bèstia salvatge pels carrers de Santiago o Buenos Aires. Ella que ha tingut tanta por. Ella, a qui la vida ha fet tant de mal. Entenem com, per a ella, el lleó salvador té una presència enorme i dominant. Tot això que capim quan arribem al final de l’àlbum era impensable en un inici. Tot el fragment de món (tota la tristesa, la misèria i la injustícia) no hi cabia en les 70 paraules, però hi era. I tant que hi era. I aquesta és la meravella de la creativitat i de l’obra rodona: incloure-hi la vida, però racionada, en paral•lel, insinuada o interpretada a cada imatge, a cada paraula, a cada pàgina. Com si tot plegat (el que es diu, el que es veu, el que s’intueix, el que s’imagina, el que se sap, el que s’interpreta) donés forma a l’obra.
Conscientment, no us he volgut explicar el final de la història que coneixem a través de la fotografia i els diaris de la darrera imatge. Aquí us deixo un link d’un vídeo amb les pàgines de l’àlbum i la narració del text per si no voleu esperar a tenir-lo a les mans. He d’advertir que la qualitat no és fantàstica, i que jo hagués fet moure la càmera per damunt dels dibuixos amb una altra intenció.


Jairo Buitrago, l’amable ballador de salsa, i Rafael Yockteng han creat altres històries fantàstiques, com ara “Eloísa y los bichos” (Ed Babel 2009) sobre la immigració, i han obtingut múltiples premis, distincions per les seves obres, força traduïdes. Jo, avui, m’he fixat en una d’elles. O millor dit, en aspectes d’una d’elles, que n’hi ha molts altres, però aquest post se m’allarga. Em venia gust fer-vos-en partícips.

Hereus dels Jocs de la fam?

SHUSTERMAN, Neal. Desconnexió
Barcelona: Barcanova, 2014

Fa alguns anys els lectors, i també les editorials, anaven a la caça i captura de l’herència de Harry Potter. Un xic més tard al jove mag li va agafar el relleu el món dels vampirs creat per Stephenie Meyer i el seu Crepuscle. I més ençà els amants de les històries van poder gaudir de la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins.
Tot plegat ha conformat un món editorial juvenil on semblaria que a voltes només hi ha espai per a un fenomen literari, diguis autor, protagonista o col·lecció, per temporada. I aquell segell que l’atrapa salva els mobles durant alguns anys.
I això ha passat tant a la literatura juvenil com a la novel·la infantil. Sinó que aixequi la mà el segell que no ha provat durant anys de desbancar el ratolí més famós, en Geronimo Stilton (grup Planeta), un fet que semblaria que a poc a poc va aconseguint el desastrós Greg (grup RBA).
I els lectors en mig d'aquestes batalles.
Els lectors empedreïts, que resseguim els vaivens del món editorial, no tenim més remei que estar a l’aguait d'aquest màrqueting perquè no ens venguin bou per bèstia grossa. I és que massa sovint ens trobem llibres enfaixats, promocionats o amb els drets venuts a productores cinematogràfiques que es promocionen com els hereus de qualsevol de les tres col·leccions citades a l’inici. I una lectura posterior ens afirma com d'equivocats van els elogis.
És per això que, gat escaldat de l’aigua freda fuig, i sempre prenem amb molta cura aquells títols que es promocionen sota el subtítol de hereus de..., encara que l’herència sigui tan minsa que tan sols estigui present en una petita frase que va dir a l'atzar algun autor de renom en un dinar de costellada a l’entorn d’aquella lectura i que l’editor de torn va agafar al vol. Tot és vàlid per vendre, diuen.

Tot? Fins i tot desencantar futurs lectors amb llibres sense solta ni volta, amb personatges que beuen més de jocs d’ordinador que no pas de la literatura? Ho sento, però des del futur, en Dídac i jo ja en vam quedar cansats de determinades lectures i ara només seleccionem allò que de debò val la pena remarcar. Però separar el blat de la palla és una feina àrdua.

Neal Shusterman
I en aquesta recerca, amatents a no perdre el temps per giragonses sense interès literari, ens vam topar amb un títol singular: Desconnexió (Barcanova, 2014) o Unwind en anglès (publicat el 2007 a USA). Un títol que ens va cridar l’atenció tot i que a primer cop d’ull vam pensar que no seria res més que un altre volum de la llarga llista de guions literaris que havíem rebutjat recentment. Però alguna cosa ens va fer pujar la mosca al nas en observar que l’autor, Neal Shusterman, desconegut a les nostres terres, tenia una biografia d’interès, tot obrint-se a una nova vida quan es va veure obligat a traslladar-se del seu New York natal a Mèxic en plena adolescència. Un trasllat que lluny de suposar-li un trasbals, va ser el punt de partida de la descoberta d’un altre món, d’una altra realitat que li va obrir els ulls a la vida. A més l’autor tenia una llarga i extensa trajectòria com a escriptor, amb desenes de títols publicats als Estats Units dels quals, aquest Desconnexió, n’era el primer que queia a les nostres mans. Si a més hi afegim que aquest Unwind era el primer títol d’una tetralogia, semblava que la cosa prometia.

Però què ens va enganxar d’aquesta novel·la? Doncs són diversos els elements que ressaltem.
En primer lloc la temàtica. Quan vam llegir Els jocs de la fam ens va sorprendre que una novel·la que tramava una historia a l’entorn de vint-i-quatre nois que entraven a una arena de la que només un en sortiria viu, podia ser considerada novel·la juvenil i no del gènere gore. És per això que vam haver de fer un reciclatge i obrir la ment a noves experiències com I Desconnexió. I és que aquesta novel·la versa sobre la possibilitat que tenen les famílies d'una Amèrica derivada d'una segona guerra civil, de poder donar el seu fill perquè el desconnectina a partir del moment que compleis els tretze anys. Una dret que s'allarga fins a complir els divuit. I què és la desconnexió? Doncs vol dir que el jove adolescent serà esquarterat i el 99,8% del cos “reviurà” en altres persones que n’han de menester alguna de les seves parts per substituir les pròpies que estan deficients. Bèstia, no? Però no tots els adolescents de tretze a divuit anys accepten amb els braços creuats el seu fatal destí. I és aquí on apareix en Connor i la Risa, acompanyats involuntàriament per en Lev qui, ja des de petita, l'havien batejat com a desconnectat, un delma que les famílies nombroses hauran de fer a la societat. 
En segon lloc observar que tot plegat succeeix en un futur on la ciència ficció no suposa canvis importants des del punt de vista tecnològic sinó que el canvi és sociològic. Una nova tendència en la ciència ficció, en el crossover, on s’afronten temes socials més enllà del futur tecnològic que ens espera. Uns canvis sociològics que no deixen de posar-nos entre l’espasa i la paret, a haver de decidir, a posar en dubte les nostres creences, a posar damunt la taula la vida que portem..., una lectura que va més enllà de la trama, en definitiva res més que literatura.
En tercer i darrer lloc, perquè aquesta pot ser la primera part d'una tetralogia que promet. I és que ens hagués agradat animar a l'editorial Barcanova que ens presentés els demés títols ja publicats als Estats Units -UnWholly i UnSouled- i preparar-se par presentar-nos el darrer que es publicà -Undivided, octubre 2014-. I és que Desconnexió ens obre una nova cosmogonia social, una reflexió a l'entorn dels valors de la societat en la que ens podem emmirallar en el present. No us la perdeu! 
Per conèixer més l'autor... 

Unes colònies per a il·lustradors!

Aquest estiu he estat de colònies. Unes colònies per a il·lustradors!

Des de fa uns anys trobem cursos d’il·lustració a tot arreu. Fa uns mesos, en aquest mateix bloc, vaig donar un cop d’ull a les diverses opcions de cursos, tallers i workshops sobre il·lustració que s’ofereixen a la ciutat de Barcelona, i plantejava els meus dubtes respecte a la qualitat dels continguts i a la formació d’alguns dels docents que imparteixen aquesta disciplina…Estem passant un moment complicat i tothom fa allò que pot, o creu que pot, per sobreviure.
També plantejava la necessitat de buscar iniciatives de veritat, creades a partir del treball constant i des d’una aposta sincera dins del món de la il·lustració.


Bé, doncs aquest estiu he tingut sort i m’han convidat a viure una experiència que m’ha omplert d’energia, ganes de dibuixar, i un sentiment de plenitud. Primer em van suggerir col·laborar com a professor de suport, però vaig declinar la proposta. Després de molts anys dedicant-me al món de l’ensenyament de la il·lustració, em va semblar interessant i necessari canviar de rol i viure com a alumne l’experiència, amb la finalitat d’aprendre coses noves des de l’altra banda. He volgut deixar-me sorprendre i dibuixar d’acord a les propostes d’un altra persona que, possiblement, té una mirada respecte a la professió que ens uneix molt diferent a la meva. Després de la presentació que va fer la Jutta, els companys del curs, sorpresos, em preguntaven què buscava jo prenent part en la iniciativa.

Vet aquí, doncs.


Ja fa dos anys que la il·lustradora Jutta Bauer proposa una acadèmia d’estiu a la zona de Mecklenburg, a Alemanya. Una de les zones més boniques i amb naturalesa més exuberant al nord d’Alemanya.

Al mig de boscos, camps, llacs, rius i envoltats de cavalls, bous i vaques, cérvols i castors, hi ha la casa d’hostes Alt Necheln, propietat d’una família molt jove, els Beyer.

La Jutta Bauer reserva tota una planta d’aquesta casa familiar, restaurada fa 10 anys. Els participants a la Sommer Akademie, com ho anomena la Jutta, vivim a les habitacions del 2n pis d’aquesta casa de tres plantes. Disposem de dues cuines, i dos banys només per a nosaltres, i de tot l’espai comunitari de la planta baixa, menjador inclòs, per a dibuixar durant l’horari de taller i totes les hores del dia si en tenim ganes.


Som catorze alumnes, la majoria il·lustradors de llibres de text i divulgatius, i algunes persones més joves que són estudiants encara i volen veure com és aquest món de la mà d’una professional molt coneguda al seu país i arreu del món.

La Constance Beyer vigila que tot estigui sempre a punt: els esmorzars, el dinar servit a la taula de la terrassa i els pastissos de fruita... Tot és com un conte dels germans Grimm, si considerem que ens trobem al mig d’uns camps verds immensos, envoltats d’arbres centenaris d’una alçada impressionant i casetes de fusta.


La Jutta ha organitzat una setmana a base d’exercicis d’acord a un tema diferent proposat al començament de cada jornada de treball: el dia del joc, el de la línea, el de la taca; el dia de no dibuixar i el dia on tot és possible...
Cada matí presenta el tema principal i escriu en un paper de gran format les idees generals que tenen a veure amb les converses que es van generant. Just després, fem algun exercici de grup per conèixer-nos millor. Tasca difícil entre la gent del grup, ja que la majoria són alemanys del nord,de tarannà tímid i actitud seriosa i prudent.


Passa el matí molt de pressa, dibuixant, tacant, llegint fins l’hora de dinar. Cadascú disposa de la seva taula de treball i de material suficient per a poder realitzar els exercicis proposats per la Jutta. Si ens manca algun estri de dibuix (paper, tinta o pinzell) tenim una petita parada-botigueta on ho podem adquirir directament. La Jutta pensa en tot!


Al migdia, la Constance ja té la taula parada i encarada al bosc, a la part del darrere de la casa. Àpat vegetarià de procedència ecològica per a tots!

Les tardes es destinen al treball creatiu individual, amb tota la llibertat per fer propostes i projectes personals, tot i que la Jutta té preparades algunes activitats alternatives i voluntàries com ara anar a remar al riuet, caminar pels boscos, banyar-nos als llac de més a la vora o visitar el museu del castor...Un seguit d’activitats sense parar fins l’hora de sopar.


Abans d’anar a dormir dediquem un temps a revisar els treballs, a veure una projecció d’imatges dels il·lustradors referents de la Jutta com Tomi Ungerer o Saul Steinberg o escoltar algun text de la il·lustradora i escriptora finlandesa Tove Jansson, de qui aquest any se celebren els 100 anys dels seu naixement, llegit per la il·lustradora alemanya.


El darrer dia organitzem una exposició dels nostres treballs. Primer disposem les taules, seleccionem els treballs que volem mostrar i ho deixem preparat de manera atractiva i suggerent per als visitants de cap de setmana a Alt Necheln.


Una setmana intensa, plena d’emocions, de molta feina i de reflexió sincera. Un curs recomanable, sens dubte, als il·lustradors, però també a la gent teòrica, als crítics, als bibliotecaris i als mestres que, per la seva tasca, necessitin apropar-se a la cuina dels il·lustradors per entendre, una mica millor, l’univers que s’amaga al darrere de cada acte creatiu.

Unes colònies per a tothom que vulgui seguir ampliant la mirada!

El Màster

Alguna vegada t'has plantejat dedicar-te més i millor a la biblioteca escolar? Creus saber-ho tot sobre els llibres infantils? Saps com promocionar la lectura entre els adolescents? I què és el PLEC? Doncs tot això, i molt més, ho podràs conèixer de primera mà si t'apuntes al Màster de Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura que organitza la UAB i la UB! I sempre acompanyat amb els millors professors i professores possibles!
Per a més informació clica aquí.