Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Una data literària per cada data real

L’estiu se’ns ha tirat a sobre. S’han acabat les classes. I per molts, abans de marxar de vacances, entre partit i partit del mundial, preparacions platjístiques o muntanyístiques, gelats, amanides i altres menjars refrescants, és hora de preparar el curs de l’any vinent. És el moment d’encarregar els llibres de text a les llibreries i, per molts infants, de fer-se amb una agenda escolar, perquè ja saben que pels estudiants les agendes no es renoven al gener, sinó al setembre.

Tenen alguna cosa a veure les agendes amb la literatura infantil i juvenil? Doncs la majoria no, més enllà que puguin dur una il•lustració del Jordi Labanda o l’Agatha Ruiz de la Prada a la coberta, però es dóna el cas que aquest curs, 2014-2015, ha aparegut al mercat editorial, de la mà de l’editorial Thule i l’escriptora Carmen G. Aragón, una agenda que sí té molt a veure amb la LIJ. Tant, que per cada dia de l’any hi ha una referència a un llibre on, precisament, es parla d’aquell dia de l’any.

Però… perquè no deixem que l’autora (a qui si els interessa, poden seguir a través del seu Twitter o Tumblr) ens expliqui exactament què hi trobarem a aquesta particular agenda?

Carmen G. Aragón de nit



















P. “Una data literària per cada data real.” M’ho expliques?

R. Per suposat i amb molt de gust: es tracta de trobar un esdeveniment literari ocorregut en una data concreta per cada dia de l’any. Per exemple, sabem que el Barreter de l’Alícia va començar a prendre te el 14 de març, tot i que la Llebre de Març cregui que és el 15 i el Liró el 16; o que un 8 de març Joel estrena el seu quadern de bitàcola, on parla de LRDGQCCAUE, o que el 7 d’agost cau el cometa a la vall dels Mumin. Aquest és el secret, trobar una data literària per cada dia de l’any. I aquesta és l’originalitat que ofereix aquest llibre-agenda.

P. I no et fa por que la gent no ho entengui? Perquè jo he parlat amb alguna persona que sap de l’existència de l’agenda però que no és conscient de la feinada que hi ha hagut al darrera de buscar en els llibres referències a cadascun dels 365 dies de l’any…

R. Sí, bé, por no com a Poltergeist, però sé que és difícil fer-se una idea de la feinada que ha suposat, sobre tot si tens una data d'entrega dins un calendari apretat. Ho sap l’editor, el José Díaz, i el meravellós equip de Thule, ho sap l’Anna Folqué, autora de Los libros y los días, ho sap la meva María, ho sap la traductora de l’agenda al català, la Laura Vaqué, ho saben uns quants amics, la família. Però, després de tot, no és tan greu. Crec que en general sovint tots som poc conscients del treball que fan els altres. Em consola pensar, per exemple, que ningú sap encara el que fa en Chandler Bing, i mira que es va passar deu temporades explicant-ho!

P. Com va sorgir la idea d’aquesta agenda?

Coberta
R. La idea genial de la col•lecció de llibres-agenda amb una data literària per cada data real va sortir del cap de l’Anna Folqué, que va escriure l’any passat la primera, Los libros y los días, de literatura en general. La idea de fer-ne una així però de literatura infantil i juvenil va sortir del meu cap. I val a dir també que en part inspirada per blocs com el vostre o el teu particular, o per reportatges com el que vas fer d'Ilustratour. Es pot dir que a través de Twitter vaig retornar a la LIJ gràcies a gent com vosaltres. Al principi, el José i l’Anna van pensar que no seria possible perquè no trobaria dates, però això és com dir-li al John Locke el que no pot fer. Els vaig dir que sí que en trobaria, els va agradar molt, molt, i me la van confiar. Ara ells estan entusiasmats, i jo obsessionada amb la LIJ.

P. I en quin moment sorgeix la idea de “reescriure” el fragment en el qual apareix la data literària? Com decidiu que aquesta és la fórmula que fareu servir?

R. La idea ja hi era a Los libros y los días, on van decidir contextualitzar les cites. Sovint una cita pelada no diu massa, però reescrivint-la tens l’oportunitat de posar-la en context o l’excusa per parlar de l’argument del llibre o d’un esdeveniment paral•lel, de vincular-la a altres cites, etc. I vam decidir que seria igual a l’Agenda de l’estudiant 2014-2015. Vaja, de fet no és que ho decidíssim, és que es va donar per fet i ni em vaig plantejar fer-ho diferent. A més, això em donava l’oportunitat de jugar com a autora, i això m’encanta.

A l'esquerra, cita original del llibre de Henning Mankell. A la dreta, cita "reescrita" per Carmen G. Aragón.














P. A algunes de les cites m’ha fet gràcia trobar-hi una cosa molt teva: els jocs de paraules. D’on creus que et ve aquesta – jo quasi ho qualificaria d’obsessió, ja ja!

R. Ja ja, sí, bé, és el meu sentit de l’humor, i com que sembla que l’humor rejoveneix, el practico sempre que puc. No sé d’on em ve ni xai, però sempre em fa sentir bé. No, seriosament, jo crec que és una malaltia, quelcom que em passa i ja està, i ho porto el millor que puc, i els qui m’estimen s’apiaden de mi. Tot i que em vaig contenir força, perquè no volia que tot fos això, i al final em va semblar que havia deixat una proporció raonable de jocs de paraules. Vaig preferir no abusar i que els lectors es quedessin amb ganes de més i no de menys.

La colina de los conejos
P. Com va ser la tria de les il•lustracions que acompanyen cadascuna de les setmanes?

R. Bé, d’això es va encarregar l’editor i l’equip creatiu de Thule. Al José li agrada utilitzar il•lustracions clàssiques, perquè són precioses i entre altres coses també perquè moltes novel•les modernes no tenen il•lustracions i això era un problema. També hi ha alguna moderna d’algun cas en el que es van aconseguir els drets de reproducció o va haver-hi temps de demanar-los, etc. A mi m’encanten la de Descens al Maelström, de Harry Clarke (10 de juliol), la de La colina de los conejos (26 de maig), les de l’Alícia, L'Home Invisible… Bé, moltes!

P. Quan vas començar a treballar en l’agenda?

R. A veure, li vaig proposar l’agenda al José a l’octubre de 2013, però no vaig començar fins al novembre. El que passa és que, en ser una procrastinadora nata (muntada), no vaig deixar per demà el que podia fer passat demà, així que vaig procrastinar tan aviat com vaig poder i em vaig dedicar a llegir de la manera més plaent que vaig poder. I és que al novembre pensava que encara em quedava molt de temps, ai, com estava d’equivocada! Després al desembre vaig tenir molta feina de la meva i no vaig fer pràcticament res, així que al final el més gruixut i adipós es va concentrar més aviat al gener i febrer. Al març, les correccions, i al juny a les llibreries!

P. Quants llibres creus que has llegit a la recerca i captura de dates? Aproximadament, és clar… I els llegies sencers o en diagonal?

R. Doncs en diagonal tots i en horitzontal diria que uns seixanta o setanta, entre novel•les, còmics, contes, etc. durant aquest temps. Sense comptar els que ja havia llegit, és clar, com ara clàssics o com els de Harry Potter, El vigilant en el camp de sègol, El curiós incident del gos a mitjanit, El convidat del Dia d'Acció de Gràcies (que tant m’ha agradat poder incloure), La meva família i altres animals, Persèpolis o els de l’Edward Gorey, per dir-ne alguns dels ja llegits. I després estan els que llegies o repassaves i no tenien dates, que són menys, però d’haver-ne n’hi ha, tot i que no sabria dir-te quants. Naturalment, els que em vaig llegir en diagonal ara els llegeixo de pe a pa. I els que no vaig poder llegir jo, en aquesta tasca vaig tenir la millor ajudant del món, la meva María, que es va llegir en horitzontal els que jo fullejava, en vertical i diagonal, i després me’ls explicava en perpendicular i en rodó estirada i asseguda. La seva ajuda ha estat inestimable. De fet, jo vaig voler que constés com a coautora però es va negar perquè deia que ella no havia escrit res. Però sense ella l’agenda no seria el que és, i jo crec que l’autoria consisteix en això, en un treball que es fa majoritàriament entre dos tot i que cadascuna hagi tingut les seves funcions. Així que la reivindico.

P. Com ho feies? Tenies un calendari i anaves omplint? Un Excel?

R. Ai déuuuu, has dit el nom del diable! L’Excel! El que el José volia era que jo tingués un Excel, però per escriure va millor el Word, així que em vaig fer el meu calendari en Word, amb una plantilla d’aquelles de motllo sense crosta que ja estan fetes. I jo anava escrivint allà, tan contenta. Quan li vaig passar al José em va dir que era millor tenir-ho en Excel i va fer el canvi de format ell mateix, però per mi després va ser pitjor per redactar, perquè havia d’anar obrint caselles, no em deixava contar caràcters ni posar estil, amb el canvi es van perdre cursives… un veritable embolic. Però al final va estar bé, perquè al passar-ho a Excel, el José es va adonar que jo m’havia equivocat i havia fet servir una plantilla de calendari de l’any anterior, i va haver de traslladar les dates un dia i vaig haver de canviar alguna de l’estil “l’últim divendres d’abril…”. Quin horror, a buscar substitutes! Semblava que no s’acabava mai. L’Anna i jo tenim una guerra particular contra l’Excel, ja ja ja! No ens agrada gens, però entenc que per l’editor és més pràctic. En tot cas, ara ens deu un parell de canyes i unes croquetes, crec.

P. Algun truc per trobar dates als llibres?

R. Doncs seure a biblioteques i fullejar fins que dones amb una i, oh, una joia que aprofito l’ocasió per fer-ne publicitat, l’Open Library, que és una biblioteca digital que recull llibres de les més grans biblioteques del món des de 2007. I funciona així, com una biblioteca. Demanes en préstec un llibre i el pots llegir durant una setmana, ja sigui en PDF, en línia, o amb un programet d’Adobe que ells mateixos et proporcionen de manera gratuïta. És fantàstica. I hi ha llibres en diversos idiomes, tot i que la majoria són en anglès. Buscar dates així era molt més fàcil. Quan trobava una que em podia servir en anglès, la traduïa jo mateixa o, si havia de comprovar alguna dada de traducció “oficial” consolidada en castellà, demanava després el llibre a una biblioteca d’aquí.

P. Alguna norma o regla (auto imposada o imposada per altres) que haguessis de seguir? Algun text o data censurats? Volem polèmica!

No-res
R. Um… normes no (apart de l’Excel, ja ja!). Vaig haver de retallar els meus textos, això sí, perquè no cabien, i suposo que alguna cosa es devia perdre pel camí, però era inevitable. Però sí que hi va haver un llibre polèmic. Em vaig llegir No-res, de Janne Teller, i em vaig quedar… crec que encara no tinc paraules i sé que desperta molta polèmica, però en el fons per mi parla de l’escassa acceptació social de la individualitat i de com la massa, la gent que s’ajunta en un grup atàvic i s’oblida del pensament individual, de la llibertat de cadascun, pot arribar a cometre atrocitats en nom de la unicitat de pensament. No sabia si incloure’l o no, tot i que és un llibre que es va concebre com a juvenil i ha guanyat diversos premis de LIJ a diversos països després d’una tortuosa trajectòria. Però, donada la seva natura, que podria recordar per exemple el Senyor de les mosques, no sabia si incloure’l o no. El José em va dir que sí i es va incloure, però encara tinc els meus dubtes.

P. Em consta (je je) que has tingut un petit exèrcit de col•laboradors buscant dates en llibres… alguna anècdota al respecte? O alguna especialment curiosa o que recordis amb carinyo.

R. Bé, no un exèrcit, ja ja. La veritat és que qui més dates em vau proposar vas ser tu i una altra bibliotecària, la Vicky Triguero García. L’Anna Folqué també em va enviar unes quantes (l’Anna i jo tenim un foc creuat de cites per les nostres agendes, és una cosa molt bonica i ens entenem molt bé, perquè totes dues sabem com és això, i hi ha dates meves a la seva agenda i dates seves a la meva). Després és veritat que alguns amics em van enviar una o dues, o que em van recomanar llibres on sovint no n’hi havia o no es podien aprofitar, i altres em van ensenyar models d’agendes escolars o em van aclarir alguna cosa sobre el tema. Quelcom molt simpàtic va ser els nens i adolescents que es van entusiasmar i em van descobrir algun llibre que els agradava. Si després trobava dates o no (va haver-hi de tot) en aquests llibres que em citaven amics grans i petits, ja no importava tant, perquè només el fet de recomanar-me’ls o d’interessar-se per la feina que feia, de compartir l’entusiasme per la lectura o de parlar de LIJ amb mi va ser molt bonic i vaig agrair molt tots els gestos. Doncs que recordi amb carinyo, doncs tot plegat, tot. Això teu, que va ser molt generós (obrir un Google Docs!); la Vicky, que es va entregar a buscar-me llibres un dissabte a Vapor Vell; el recolzament de l’Anna, per suposat; haver descobert Las ventajas de ser un marginado gràcies a la Sabrina Atanasiu, que amb tretze anys se l’havia llegit tres vegades i que és una lectora empedreïda que contagia la seva emoció (i veure-ho t’omple d’esperança); el meu amic Machiel, que es va quedar amb mi una nit xerrant sobre llibres mentre dues persones, els noms de les quals no diré, es van quedar fregides al sofà, ja ja… No sé, molts moments. La Marta Gómez Mata, que es va enganxar a Els Jocs de la Fam i em va descobrir diversos fragments. Bé, no vull dir cap més nom perquè em deixaré algú i em penediré. Així que això val per tots.

P. En general, has gaudit de la recerca de dates?

R. Sí, en general sí. La veritat és que m’encanta fer-ho, i l’únic dolent ha estat la falta de temps i que el llibre hagués d’estar enllestit en una data (precisament) concreta i propera. Si això ho fas al teu aire o com a afició de per vida crec que tot serien plaers. L’única amargura va ser el temps. Bé, i trobar-te set dates per un dia i cap ni una pel següent. Coses així, ja ja.

P. Creus que podràs tornar a llegir LIJ sense buscar dates, o això ja és fins que la mort us separi?

R. No, crec que ja mai més podré llegir un llibre sense fixar-me en les dates. Ara per mi hi ha dos tipus d’escriptors, els que posen dates i els malvats que et deixen anar que era “una deliciosa tarda d’abril…”.

P. Alguna data a la que tinguis especial carinyo i per què.
Adrian Mole

R. Doncs algunes, sí, moltes. Les de l’Adrian Mole perquè em va robar el cor, però moltes altres. La del 28 d’agost perquè conté un tema que porto anys estudiant, que és la continuació d’una idea a través dels llibres o de l’art. Però el cert és que moltes, i tot i que no voldria citar-les perquè segur que m’oblido d’alguna i després em renyo, doncs, no sé, les de la Calpurnia (oh, quin llibre); Un puente hacia Terabithia; El gos que corria cap a un estel; les del Roald Dahl i el Nesquens; les de Las ventajas de ser un marginado; les de la Begoña Oro, perquè pensava que no en trobaria cap d’ella; la de la Marta Gómez Mata perquè, entre altres coses, comparteix el tema de la metaficció del meu altre llibre, Los poetas que no fueron, i per això estan unides al meu cap i és bell; les del Manolito o el petit Nicolas, que són tan graciosos; la de El col•leccionista de rellotges extraordinaris, perquè em va enganxar com un thriller i perquè també vaig perseguir la Laura Gallego i ja creia que no donaria amb cap data als seus llibres; les de la Pippi o autores com la Christine Nöstlinger o Tove Jansson. Uf, crec que la llista seria interminable.

P. Alguna data que t’hagi costat molt de trobar?

R. Doncs, curiosament, i en això coincidim l’Anna i jo, les del mes de febrer. Sembla que als escriptors no se’ls acudeixen gaires coses que puguin passar en una data determinada i precisa de febrer. Després recordo la del 13 de desembre, que vaig haver de canviar a ultimíssima hora perquè em vaig adonar que estava malament. Hi havia una sobre el divendres 13 a Diaris de vampirs III i va resultar que el 13 on estava era dissabte. No hi va haver temps de res i Verne, que era un sant entregat a detallar amb total exactitud en quina data succeïa qualsevol cosa, em va salvar la papereta.

P. La primera i última data que vas trobar.
Pippi

R. La primera podria ser de la Pippi, que em va fer especial il•lusió trobar, donat que algú em va dir que allà no en trobaria ni una i, bé, això no se’m pot dir, ja ja. Ho recordo molt bé perquè era el dia que va venir un senyor a instal•lar al pis on ens acabàvem de traslladar la fibra òptica, i sembla ser que no ho tenia massa clar perquè va estar-se a casa vuit hores i va marxar sense aconseguir-ho. Al final el vaig haver de fer fora, literalment i gens literàriament, perquè havia de marxar, precisament per anar a la presentació a la Laie de l’agenda de l’Anna, i aquell senyor es volia quedar sí o sí (va ser raríssim). Va tornar al dia següent. Recordo que aquell dia vaig seure a una cadira a llegir la Pippi mentre ell feia i després desfeia el que havia fet i maleïa a persones que jo no veia i que, probablement, no eren allà. Però jo era feliç perquè vaig trobar dates a la Pippi, que és la meva heroia, no, calla, hèroa (sí, heroia, hèroa; fora heroïnes, perquè heroïnes sembla com si fossin petites) de la infància.

P. Per quin dia vas trobar més dates?

R. Descartant les de la nit i el dia de Nadal, Cap d’any i any nou o dates senyalades, per les que sempre n’hi ha forces, crec que pel 5 i el 7 de setembre, pel 12 de setembre, per l’1 de maig, pel 5 i 6 de juny, diversos dies d’agost… No sé, era habitual tenir moltes per un dia i cap per l’anterior o el següent. Això era una llauna.

P. Existeix data literària pel proper 29 de febrer?

R. Et pots creure que recordo haver-ne trobat dues i ara només en localitzo una? Hauria de comprovar si n’hi ha una a Las torres de febrero, però ara només puc oferir-te la que vaig trobar a L'illa misteriosa:

“Al día siguiente, 29 de febrero, los colonos, abandonando el litoral, donde más allá de la desembocadura se acumulan tan pintorescamente basaltos de todas formas, subieron el curso del río por su orilla izquierda…”.

Però de moment m’agrada més la que va trobar l’Anna a La muntanya màgica per a Los libros y los días. És fabulosa.


Nicolas
P. Alguna data que t’hagi fet pena haver de descartar?


R. Doncs sí, em va fer molta pena descartar la del petit Nicolas per la nit de Nadal, però tenia una de Shel Silverstein que volia incloure sí o sí i, com ja hi havia una altra del Nicolas, em vaig decantar per Silverstein perquè, tot i que també n’hi ha una altra d’ell, volia que la poesia infantil estigués present i per desgracia gairebé no vaig trobar dates a poemes. Però la cita del Nicolas és divertidíssima. Explica que Nicolas li diu a l'Alceste que a la nit de Nadal a casa seva esperen a taula a la seva àvia, a la seva tia Dorotea i al seu tiet Eugenio. Doncs nosaltres, diu el golafre de l’Alceste, esperem a taula gall dindi i botifarra blanca. Pertany a Què maco que és abans de Nadal!, del llibre Històries inèdites del petit Nicolas, de Jean-Jacques Sempé i René Goscinny. És la pera. Potser la podré combinar l’any vinent amb una fórmula màgica que em permeti incloure totes dues. Ja se’m va acudir combinar diverses per Nadal i hi ha altres parelles en altres dates, però amb la de Silverstein no vaig poder fer-ho perquè vaig voler redactar-la en vers per conservar quelcom de la seva natura i no hi havia prou espai.

P. Quin autor o autora t’agradaria que llegís la teva reinterpretació de la seva data?

R. Doncs tots, ja ja. Alguns ja no poden, per desgràcia per mi (bé, i sobretot per ells, no per no llegir-me sinó perquè ja no són entre els vius, és clar). No sé, seria molt agradable que algú la llegís i li agradés com està. Em consta que a la Marta Gómez Mata, autora del llibre Un món de mares fantàstiques, li agrada molt la seva. Això ja em fa feliç.

P. I si arriba a fallar-te algun dia? Et vas plantejar que pogués passar?

R. Sí, és clar, fins i tot arribes a somiar amb això, o pitjor: a no dormir per això, ja ja! Però gràcies a la moda dels diaris juvenils sabia que era difícil que això passés. I als clàssics també, naturalment. Era un recurs que vaig intentar utilitzar el menys possible, però que en algun moment va ser del tot inevitable. Amb el temps espero poder-ho corregir i que al final es repeteixin els menys llibres possibles.

P. Algun autor al qui “perseguissis” sense arribar a trobar cap data?

R. Doncs sí, vaig perseguir en Neil Gaiman i en Maurice Sendak. També una mica l’Oliver Jeffers, que ara recordi. De moment no he trobat dates als seus llibres, però em proposo llegir-los tots una vegada i una altra fins que en trobi alguna, sense perdre la fe.

P. Quina obra apareix més vegades?

R. Diria que El diari secret d'Adrian Mole, que apareix sis vegades. Es nota la meva debilitat per l’Adrian.

10 d'agost a l'Agenda de l'Estudiant 2014-2015
P. I quina és la teva parella de dates preferida?

R. Ah, et refereixes a les dates que inclouen dues obres? Doncs, a veure, em resulta molt simpàtica la del 10 d’agost, que uneix Peanuts del Charles M. Schulz i el Manolito de l’Elvira Lindo. També la del 7 d’agost, que combina Les cròniques de Nàrnia, de C. S. Lewis i La llegada del cometa, de Tove Jansson.

P. I ja per acabar, què t’agradaria que fessin els lectors de l’agenda?
a) sortir a buscar els TEUS llibres.
b) sortir a buscar els llibres que apareixen citats a l’agenda.

R. Ja ja. A veure, jo llibres publicats de moment només tinc aquest i Los poetas que no fueron, també amb Thule. No dic que no m’agradaria que a algú li vingués de gust llegir-lo, és clar, però l’objectiu principal d’aquest llibre-agenda és un altre, és que els lectors gaudeixin amb cites que els recordin com de bé s’ho van passar llegint un o altre llibre i els entrin ganes de rellegir-los o bé que descobreixin altres per llegir, la meravella que s’obre amb cada llibre, l’esplèndida felicitat que s’obté simplement de llegir, que és una cosa aparentment tan senzilla i a l’abast de pràcticament tothom, entre altres coses gràcies a les biblioteques públiques, que són fenomenals. I ja no et parlo d’un objectiu purament didàctic o pedagògic, sinó del gaudi, del plaer i la diversió immensos que comporta llegir, d’anar a altres mons sense moure’s de la cadira o el sofà, la platja o el camp. I espero que l’Agenda de l’estudiant 2014-2015 aconsegueixi aquest objectiu, i per això he tractat que fos el més variada possible, que contingués una mica de tot, per compartir lectures i per parlar d’elles. Es pot millorar i ja hi estic treballant (per l’any vinent, si tot va bé), però crec que sí que hi ha quelcom per tothom. O això espero.


També nosaltres ho esperem… i esperem veure l’edició ampliada i millorada de l’agenda l’any vinent i molts altres anys a partir d’ara a les nostres llibreries.

Però no marxeu encara!

Si heu arribat fins aquí, sou lectors de premi!

És per això que l’editorial Thule i la Carmen, autora del llibre-agenda, han volgut regalar a Llibres al replà un exemplar de l’Agenda de l’estudiant 2014-2015 per sortejar entre els seus lectors. Si us ve de gust participar, només heu de deixar un comentari en aquesta entrada (assegureu-vos que tenim la manera de contactar-vos, ja sigui deixant un correu electrònic, un telèfon, o un enllaç al vostre blog, twitter, facebook), i l’1 de juliol anunciarem als comentaris el guanyador o guanyadora, a qui li farem arribar l’agenda, dedicada per la seva autora, al seu domicili.

Gràcies, José, Carmen… i que la LIJ us acompanyi!

[Aquesta entrevista va ser realitzada per correu electrònic en castellà, i pot llegir-se en la seva versió original al blog Librosfera. La traducció al català és responsabilitat meva, i demano disculpes a l’autora i als lectors per les possibles errades o faltes d’estil que hagi pogut cometre en la seva redacció.]

Si un matí d'estiu, un xerpa...

A mida que s’acosta el bon temps, van aflorant davant nostre tot de llibres per llegir a l’estiu. Fer un tast de l’anomenada literatura de viatges és una opció, i una proposta per anar fent boca d’un futur trajecte al lloc narrat, o bé, per allò que diuen de viatjar des del sofà de casa o des de l’ombra d’un cirerer.


Aquest gènere englobaria aquelles narracions de viatges reals amb un valor literari i estètic que va més enllà de l’habitual dietari, i aquelles obres que, tot partint de travesses reals, s’encaminen i endinsen en una ficció que va encara molt més enllà, fins als confins de les geografies i de les psicologies humanes.

D’aquesta forma han sorgit, entre el boscatge literari, obres mítiques com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, A lacarretera de Jack Kerouac, A la Patagònia de Bruce Chatwin, o bé, El lleopard de les neus de Peter Matthiessen. Val a dir que aquest darrer és un dels grans referents d’un subgènere anomenat literatura de muntanya.

Seguint una estela molt semblant a la que va proposar Matthiesen, l’autor català Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960), i després d’un extens temps d’elaboració que volta els vint anys, aconsegueix coronar amb La tomba de Tiangbotxé (Ed. Roure de can Roca, 2014) el cim d’una tetralogia que avança per les valls i les muntanyes de l’Himalàia.


El temps, que ha passat lent en les mans i la ment d’aquest artesà de la paraula, ha donat com a resultat una novel·la que aglutina en una mateixa cordada les virtuts de les tres obres que la van precedir, i d’altres dels seus llibres publicats. Pas a pas, piolet en mà, les aniré desgranant seguint l’ordre cronològic d’edició de les obres precedents:



  1. La trama. La tomba de Tiangbotxé esta vertebrada per un camí gairebé detectivesc que porta, a protagonistes i adversaris, a la recerca d’un tresor arqueològic. A la vegada, cada personatge segueix els seus viaranys i dreceres tot buscant els seus objectius particulars, alguns de tan grans que són cabdals per a la humanitat –com ara descobrir el ieti- i d’altres de tan petits i vitals com l’amor. És un tipus de trama que ens va conduir de bracet i de manera captivadora cap al cim de l’Everest, a Si puges el Sagarmatha quan fumeja neu i vent (Ed. Roure de can Roca), l’obra que el 1988 guanyava el premi Joaquim Ruyra, situava l’autor en el panorama de la literatura juvenil en català i ha anat esdevenint una de les novel·les més llegides de la nostra narrativa per a joves. Actualment, l’editorial Roure de Can Roca, fundada pel mateix Josep-Francesc Delgado, n’ofereix ja la 27a edició. 

2. L’ambientació. La tomba de Tiangbotxé esta embolcallada per la riquesa de les cultures, de les religions, dels paisatges, de les persones, del fer i desfer d’aquell territori. Molts d’aquests elements es respiren a cada pas, a cada pàgina, com si el lector fos un integrant més d’una expedició. És un dels aspectes més presents a Sota el signe de Durga (Ed. Roure de can Roca), possiblement la més ambiciosa de les quatre novel·les, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura a la millor novel·la juvenil el 1994.
Una de les característiques més rellevants de l’estil de l’autor és el gegantí esforç documental que fa per a bastir les seves novel·les. Arran de la presentació a Manresa de la seva darrera obra, vaig poder-ho comprovar i vaig tenir el goig de sentir-lo parlar, amb enorme entusiasme, del seu estudi particular al voltant de les diverses teories sobre la figura del ieti.
Però, tots sabem que quan hom escriu ficció, no n’hi ha prou amb documentar-se. Cal tenir la capacitat de mesclar al punt la documentació amb la ficció, de contenir-la a l’hora de fer-la arribar al lector i de saber-la dosificar per tal que aquest s’hi traslladi quan segueix el fil de la novel·la, sense tenir la sensació que l’estan alliçonant. Delgado demostra amb escreix la seva mestria en aquesta tetralogia, però també en l’esplèndida novel·la Els llops de la lluna roja (Ed. Estrella Polar), al voltant dels llops, dels homes i de la guerra civil, o bé, en El concertista d’ocells (Ed. Estrella Polar), al voltant de les aus, dels homes i d’una altra guerra.
El que es fa veritablement estrany és que obres literàries tan gegantines com l’esforç que hi ha al darrere; tan exportables com els seus paisatges; tan universals com els sentiments que traspuen, gairebé només es puguin llegir en català, i ningú els hi ofereixi una escaleta per salvar la glacera que separa la nostra literatura de la de la resta de món.


3. Els personatges. La tomba de Tiangbotxé traspua la voluntat de tancar un cicle, de resumir i de condensar un món que ha anat apareixent al llarg dels anys en les obres que en formen part. És per aquest motiu, que la major part dels protagonistes de les obres anteriors reapareixen aquí. Alguns amb paper principal, i d’altres, com el Nima el xerpa (Ed. Roure de can Roca), com a secundaris. Ell fou el protagonista de la novel·la per a infants que duia el seu nom i que també ha seguit gaudint del favor dels lectors en les seves diverses edicions.
També s’entrelluca la voluntat de donar respostes o més pistes a un dels mites i dels més grans enigmes del territori i de la humanitat: el ieti, que també sorgia en altres obres i que s’erigeix en un dels objectius dels personatges de la novel·la.


4. La tetralogia. A diferència de les trilogies i tetralogies habituals on hi ha una continuïtat quant a trama, argument i personatges en els diversos volums, en el cas de la de Josep-Francesc Delgado, podríem parlar d’un univers, el de l’Himalàia, que travessa les quatre novel·les d’un cap a l’altre. Aquestes, però, tenen textures i estructures diverses i públics de franges d’edat diferents.


Allò que en fa un conjunt és el bategar ric i particular d’un món que, a vegades, s’amaga per protegir els seus secrets, i altres vegades, es mostra amb tot l’esplendor, entre les muntanyes més altes del planeta.



Formació virtual a la Universitat de València

Benvolguts veïns i veïnes,
Si voleu continuar la vostra inacabable formació a l'entorn del llibre i la lectura, la Universitat de València obre el nou curs del Diploma de Cultura, Lectura i Literatura per a nens i joves. Mireu. remeneu, i si no trobeu res millor, apunteu-vos-hi!


Enhorabona!

Monts Ginesta a la descoberta de Buc de llibres
Després de la desaparició de la llibreria Robafaves, semblava que Mataró quedava orfe d'espais on consultar i comprar llibres amb criteri de selecció. Sortosament, però, d'aquella desaparició recentment, fa poc més d'un mes, va néixer Buc de llibres
Situada en un indret tan suggerent com és el carrer Muralla del Tigre, 31, aquesta llibreria ens aporta una visió àmplia i completa de tot allò que es cou en el món de la LIJ. Feu-hi passada perquè de ben segur que us agradarà! 

Porta'm a la terra en una pintura


LAS REGLAS DEL VERANO. Text i il•lustracions: Shaun Tan. Traducció Carles Andreu i Albert Vitó. Barbara Fiore Editora. Granada 2014. PVP: 18 euros. Pàg 48.


Ja disposem del nou àlbum de l’australià Shaun Tan, que s’està convertint en un clàssic dels que sorprenen amb cada nova obra (recordem “El árbol rojo”, Barbara Fiore 2006, i “Emigrantes”, Barbara Fiore 2007) perquè cada una d’elles és una finestra oberta a un món original, suggeridor i procliu a tantes lectures com lectors.

Com s’entra a “Las reglas del verano”? Com l’hem de llegir o interpretar? Amb un format gran (27 x 30), l’autor ens ofereix unes imatges molt pictòriques, intercalant una pàgina i doble pàgina, amb dos protagonistes enmig d’un univers fascinant. El text és mínim, mai superior a una línia, i són regles que cal complir com ara “Mai deixis un mitjó vermell a l’estenedor de la roba” , “Mai esperis una disculpa” o “Has de dur sempre una eina per tallar filferro al damunt”. Segons el primer missatge, aquestes normes són “vet aquí què vaig aprendre l’estiu passat”, i acaba amb un “Això és tot” conclusiu final. Hem d’entendre que l’estiu (el temps) ha passat, i que ara sabem coses que abans no sabíem i ens hem fet grans. Hem evolucionat. Hem deixat una etapa i entrem en una de nova.


Els protagonistes són dos nanos, un més petit que l’altre. Interpretem que són dos germans (sembla que viuen junts i juguen plegats) i el més gran sempre va unes passes per davant de l’altre, en el sentit que alliçona, corregeix, amonesta o ajuda al petit. Aquesta seria la premissa evident i reconeixible: el germà gran alerta, d’alguna manera, al petit sobre el funcionament del món. A partir d’aquí, però, el lector veurà i entendrà el que voldrà. Disposem d’una ajuda completíssima oferta pel mateix Shaun Tan que aquí us linkem. Com ell diu a l’inici del llarg text, “Sóc dels que creuen que la pintura és més efectiva quan es manté envoltada de silenci i misteri, oberta a les interpretacions personals dels altres”. A banda d’això, però, l’autor ofereix dotzenes de pistes per entrar a les imatges del llibre, que comenta una a una. D’on van sorgir, a quins aspectes de la seva biografia fan referència, algunes anècdotes personals i/o professionals que s’hi veuen reflectides... Us en recomanem la pacient lectura, perquè paga la pena. Ara bé, tornem a la cita inicial: Shaun Tan brinda una ajuda a la interpretació, però cada lector s’ha de fer la seva. Qui això escriu és del mateix parer: sóc dels que (en part també a causa de la meva formació en el camp de les arts plàstiques) no vull guies quan vaig als museus o a les exposicions d’art. M’estimo més que no m’expliquin res, que no em posin en antecedents. Jo vull fer la meva pròpia lectura del que observo; vull degustar-ho segons les possibilitats del meu itinerari cultura (visual, textual, sentimental). M’agrada formar-me la meva pròpia pel•lícula d’allò que veig, perquè precisament sóc jo el que miro i és a mi a qui afecta la seva contemplació. I gràcies per permetre’m aquesta breu dissertació sobre el guiatge de les obres/lectures, perquè ve molt al cas del que vull explicar a continuació.
Fixeu-vos la paraula que fa servir Tan en la cita anterior: “la pintura és més efectiva”. Amb aquest “a painting” (en l’original) es refereix a les imatges de “Las reglas del verano”. Aquest àlbum especialíssim és, entre moltes altres coses (i interpretacions) un gran homenatge a la pintura. I no només em refereixo a l’estil i tècnica pictòrics de tot el llibre. Anem a pams:

Max Ernst

Sí que, visionant les il•lustracions, podem argumentar que un mitjó vermell solitari pot esdevenir, en l’inconscient del germà petit, un monstruós conill vermell que el tortura en els malsons nocturns. I sí que la presència d’un estrany (un monstre molt estrany, literalment) pot provocar una sensació de desplaçament i fins i tot gelosia en aquest mateix nano si el seu germà gran s’hi atansa i comparteix activitats amb el nouvingut. Podem fer, com fa l’autor en el seu text que us insistim en llegir sencer, una lectura d’aquesta mena i en aquesta direcció sobre la relació dels dos germans, l’experimentat i el que encara aprèn.
Però permeteu-me tornar a la idea de la pintura. D’aquest espais al•lucinants que Tan recrea pàgina rere pàgina en aquest llibre ple de llums i ombres. En el seu text, el mateix autor ja fa referències a Daumier, Edward Hopper, Jeffery Smart, Goya, Paul Nash o Arnold Böcklin entre molts altres artistes de la història de l’art. Artistes que l’han influït, en els quals s’ha emmirallat des de sempre. L’art és coneixement, és representació del món. L’art és artifici i invenció. La història de la pintura ha obert portes i ha deixat petja en la nostre concepció de les coses (“aquesta opinió és abstracta”, “aquesta situació és surrealista”, “aquesta manera de veure-ho és molt pop”). “Las reglas del verano” és, segons la meva modesta opinió, un homenatge a tots els grans creadors, als més lliures. No només pintors. Maurice Sendak hi és, Lewis Carroll hi és, Gerges Orwell, hi és. Però especialment pintors.

Pablo Picasso
 Els espais on es mouen els personatges adopten la forma d’un espai de Morandi, de Van Gogh, de Gauguin, de Frida Kahlo o de De Chirico (també els esmentats Goya i Hopper). Alguns objectes o construccions remeten a Picasso o Max Ernst. Seria molt llarg esmentar totes les referències, i em limito a deixar-ne unes quantes de mostra. Fixem-nos també en les superfícies on estan escrit els textos (semblen obres de Cy Twombly, per exemple).


Morandi












Frida Kahlo










De Chirico










Aquesta visió pictoricista de les imatges és una més de les moltes dimensions de l’obra de Shaun Tan. Pels que busquen una explicació més concreta on agafar-se, penso que la imatge que acompanya la darrera frase del text (“això és tot”) és prou significativa: els dos germans seuen en una sofà davant de la tele menjant crispetes. Hi ha llibres per terra. Clavats a les parets, dibuixos (un cop més la pintura) de la majoria dels personatges, espais i objectes que els han acompanyat durant l’experiència. Dibuixos, llibres i pantalla. El món de la representació. L’univers potentíssim de la ficció, que ens ha de fer més savis i més lliures quan s’acabi l’estiu i haguem aconseguit superar-lo.

Cy Twombly

La Berlue

Des de fa un temps he admirat la capacitat que tenen a França per donar el nom adient a una botiga, sigui del tipus que sigui. D'aquesta qualitat del país veí me'n va fer adonar justament un veí de l'escala, un amic que diria que fins i tot col·lecciona botigònims. 
Bé, la qüestió és que aquest cap de setmana, passejant per pobles del Parc Nacional de Les Cevennes, al nord de Montpelier, vam topar amb una llibreria que portava per nom La Berlue. I aquí la teniu. 
La imatge, molt suggerent, ja em va cridar l'atenció. Però la sorpresa ha estat més gran quan en arribar a casa vaig poder comprovar que el botigònim fa referència a la "malaltia" que pot tenir una persona que creu veure coses que no existeixen. I, revisant els prestatges de la llibreria hom entén plenament el significat: la llibreria, curulla de llibres arreu -damunt de les taules, damunt de les cadires, pels prestatges, llibres damunt de llibre...-, és un petit tresor on cada lector ha de veure allò que no han descobert els demés. Un repte que ens va tenir aturats una bona estona, esperant ser enlluernats per algun tresor literari. 
Per cert, algú té un botigònim amb tanta solera? Us l'esperem!!!

18è Premi Protagonista Jove i 10è Certamen de Lectura en Veu Alta.

Àngel Burgas i Patrícia Martín
Els veïns del replà reunits en assemblea (en reunió de veïns, com cal!) em van encoratjar a escriure aquesta “Porteria” en primera persona, i accepto el repte. Dimecres 4 de juny van tenir lloc dos actes en els quals estava directament implicat aquest qui escriu, veí del tercer segona, i aquest és el perquè d’aquest crònica “personalitzada”.



A la sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona es va celebrar el lliurament del 18è premi Protagonista Jove de literatura, que enguany he tingut el goig de guanyar en la categoria 15-16 anys amb la meva novel•la “Noel et Busca” (La Galera 2012). Presentava l’acte la imprescindible i insubstituïble Marga Mateu, i va comptar amb la presència de la presidenta del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves, que convoca el premi, Reina Duarte, Joaquim Bejarana, director de l’àrea del llibre de l’ICEC, i Rosa Mut, un dels membres de la comissió d’experts del PJ. Una nombrosa representació dels lectors/jurat del premi (n’hi van participar un miler) van acompanyar-me a mi i a la guanyadora de la categoria 13-14 anys, la Patrícia Martín amb la seva novel·la “Una de zombis” (Estrella Polar 2012). Joves estudiants de lns Carles Vallbona de Granollers, de l’Ins Argentona, de l’Escola Escorial de Vic, de l’Ins Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca, i de la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar, que al final de la cerimònia van compartir fotos, dedicatòries i esmorzar amb els autors premiats. A la Patricia Martín i a mi ens va fer especial il•lusió la presència de les nostres editores respectives fent-nos costat, la Patricia Campana i la Iolanda Batallé. Llarga vida al PeJota, com se l’anomena informalment, i agraït tant a la comissió d’experts com als joves lectors per haver valorat la meva obra.
Reina Duarte, Joaquim Bejarano, Rosa Mut i Marga Mateu

I el mateix matí (taxi del Palau Robert al Teatre Nacional de Catalunya) assisteixo a la gran final de la desena edició del Certamen de Lectura en Veu Alta, que organitza la Fundació Enciclopèdia Catalana i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Una de les iniciatives del Pla de Foment de la Lectura de més èxit dels darrers anys que, sense cap dubte, ha anat a més: tots els centres d’ensenyament catalans són convidats a participar-hi i escollir els seus millors lectors en veu alta, i si en la primera edició hi van participar 7 centres, en la d’enguany eren 604. Un increment espectacular que mostra l’interés de la proposta i la gestió de la comissió organitzadora. Els joves lectors van passant fases eliminatòries fins arribar a quarts, a semifinals i a la gran final del TNC, dividits en categories per edats/nivells. “Noel et busca” era l’obra escollida per ser llegida pels lectors més grans, la Tropa de Corsaris. Sis centres dels 28 que van passar a la final, enviaven tres lectors que llegien en grup el fragment escollit de la novel·la.

La Laura, l'Oriol i el Marc en plena lectura

No era la primera vegada que hi acudia. Admeto, com he fet sempre, que és un plaer assistir a la final del Certamen: per la organització tan acurada, per la qualitat indubtable dels lectors finalistes, per la (en els darrers anys) gran tasca del cantant i actor Joan Dausà que fa de mestre de cerimònies, i per la il·lusió i la bona feina que hi posen tant des de la organització (l’Anna Canyelles al capdavant), com des de les escoles que hi participen (moltes d’elles reben orientació i consells de professors de dicció i actors professionals), com també dels membres de jurat, que varia cada any, sempre tutelats per Josep Maria Ferrer. Enguany, però, aquest veí cronista reconeix que es va emocionar de debò. Potser com mai en una celebració de la lectura com aquesta. Una de les lectores de la categoria que llegia “Noel et busca”, la Laura Brand, de l’Ins La Roca de La Roca del Vallès, és invident. La Laura llegia en braile, al costat dels seus companys Oriol i Marc. Es va escollir un fragment dur i difícil de la novel•la, i tots els lectors van excel•lir. Per l’autor, ser enmig d’aquell silenci respectuós que regnava al pati de butaques del TNC ple de gom a gom, entregat a la història que escoltava, va ser un privilegi. I va ser, com deia, un privilegi emocionant quan li va tocar el torn a la Laura, asseguda davant d’una tauleta baixa per poder recolzar el seu exemplar en braile. La cosa més natural del món. Una lectura impecable, plena de matisos, tan punyent com el text de Noel, i que va ser mereixedora del premi en la seva categoria. La Rosa Maria Sardà ho diu sovint: “paga la pena un espectacle que et fa oblidar, encara que sigui per uns minuts, que tens el cul damunt d’una cadira”. L’estona que va durar la lectura del fragment de la meva novel·la, amics del replà, jo seia sobre un núvol.

Actuació de Messengers
L’acte va comptar amb l’actuació de Messengers, el grup vocal finalista del programa “Oh Happy day” de Tv3, abans de passar a la lectura del veredicte i lliurament de premis als guanyadors, als finalistes i als centres als quals pertanyen els guanyadors. Foto final dels participants, jurat, autors, polítics i organitzadors dalt de l’escenari, i una convocatòria per a l’onzena edició del Certamen, que sé que serà un èxit: sempre és fascinant escoltar un text literari ben llegit en veu alta. És fascinant i necessari. I perdoneu, abans d’acabar, aquesta porteria tan personalitzada i espontània, però us asseguro que la situació bé s’ho valia. Pels que no heu vist mai una final del Certament, us deixo aquí un link per veure la desena edició completa.

Ilustrarium: una galeria d'art especialitzada en il·lustració infantil

Des del passat 23 de maig  l'antiga Casa Matas del carrer del Sol núm. 47 de Granollers, combina la seva funció d'obrador de marcs amb la de galeria d'art.
Una galeria d'art que sota el nom d'Ilustrarium es presenta com a galeria especialitzada en il·lustració infantil contemporània.
El dia de la inauguració, la taula de treball de l'obrador havia substituït els papers i marcs habituals per un petit refrigeri. Tot estava a punt  per a celebrar la col·laboració entre un negoci de molta trajectòria a la capital del Vallès i aquesta nova aventura cultural que engega Marta Ardite, fundadora d'Ilustrarium.

A les parets de la sala es podien trobar obres d'alguns dels autors més reconeguts en el gènere de l'àlbum il·lustrat, com ara Mariona Cabassa, Javier Sáez Castán, Alba Marina Rivera, Javier Zabala, Pablo Auladell, entre d’altres.

Al llarg de la tarda, la sala es va anar omplint de l'anar i venir de gent de la comarca: d'amics, de professionals de l'àmbit de l'art, els llibres o els infants... i de molts curiosos. 
A comarques ja les fem aquestes coses.
Escoltant els comentaris de la gent es podien fer ràpidament dos grups de persones:
Aquells que es quedaven embadalits contemplant una imatge del seu àlbum preferit... I que segurament pensaven: "Ves! No és tant car com creia, me la podré regalar per l'aniversari".
I aquells altres que llegien el nom dels artistes i deien: Saéz Castán? És de la comarca aquest noi? Ah! No són artistes locals? I com és això?

A banda doncs, de la importància narrativa de la il·lustració i del seu sentit dins l'àlbum il·lustrat, Ardite ha manifestat al llarg d'aquests dies previs a la inauguració que Ilustrarium "vol posar de manifest com la il·lustració infantil de les darreres dècades ha assolit una qualitat estètica de gran riquesa visual i conceptual, essent cada cop més valorada dins de les arts plàstiques".

Mentre brindàvem amb una copa de cava per l'èxit del nou projecte, la seva fundadora ens va explicar que a banda de la galeria física, Ilustrarium proposarà tot un seguit d'activitats, formacions i exposicions nòmades i temporals fora de les parets de la Galeria.

La Marta, que és una excel·lent comunicadora,  ens va explicar  que les obres exposades són un giclée print, un tipus d'impressió realitzada amb una tecnologia molt avançada i unes tintes ultrachrome que permeten unes reproduccions d'alta qualitat i fidelitat respecte a l'original. 
Es tracta d'una tècnica molt utilitzada en museus i galeries d'art. 
El suport que s'utilitza de paper també és especial, d'alt gramatge 100% cotó, lliure d'àcids, dissenyat especialment per a la reproducció d'obres d'art. 
Les impressions es realitzen en tirades curtes, numerades i signades per l'autor.

Des de llibresalreplà celebrem totes les iniciatives que volen promoure la il·lustració i desitgem que el projecte d'Ilustrarium tingui llarga vida.

Com a veïna de Granollers espero que els vallesans estiguem a l'altura d'aquesta iniciativa. Seguirem de molt a prop totes les activitats que es generin des d'aquesta nova galeria del carrer del Sol i us mantindrem informats.

Hi ha molta feina a fer, també a comarques!