Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

album[s]

Dimecres 28 de maig va tenir lloc la darrera de les cinc conferències que l'Institut Francès de Barcelona ha organitzat al voltant de l'exposició L’ALBUM EN REBONDS. Les 1001 cares de l’àlbum il·lustrat.
Una exposició que es pot visitar fins al 7 de juny.

Tot i l'interès i la qualitat de les anteriors, la darrera conferència va aplegar un gran nombre de professionals del llibre --editors, llibreters, autors, il·lustradors, bibliotecaris, veïns del replà...-- que volien escoltar en directa a Sophie Van der Linden, especialista del llibre il·lustrat, autora de l’exposició i cap de la redacció de la revista Hors cadre[s] (traduïda en castellà per Pantalia: Fuera de margen).

Abans de sentir l'especialista de l'àlbum, vam poder escoltar a Marie-France Lecuir, directora de l’associació Lire et faire lire (Toulouse), una associació, fundada l’any 1999, que promociona la lectura a partir d'adults voluntaris jubilats que llegeixen a petits grups d'infants. 
Escoltant les paraules de Lecuir, crec que molts dels presents vam pensar en el programa Lexcit que es porta a casa nostra, que s'articula també al voltant de la formació d'una mena de "padrins de lectura" voluntaris. La principal diferència amb Toulouse és que allà es busca expressament el valor intergeneracional, de manera que només es dóna entrada a voluntaris més grans de cinquanta anys.
Va ser precisament aquesta associació de Toulose qui va encarregar a Sophie Van der Linden i a l'Atelier des arpètes la creació, l'any 2013, de l’exposició l'Album en rebonds. 

Amb el títol L'àlbum il·lustrat, una mirada sobre 30 anys de mutacions, Sophie Van der Linden va fer un repàs de l'evolució de l'àlbum il·lustrat a partir d'una trentena d'autors i llibres que d'alguna manera havien obert noves vies amb el seu treball.
De fet, la seva conferència es basava en el treball que recull el capítol "Évolutions" del seu darrer llibre publicat:

Sophie Van der Linden, Album[s]. Éditions De Facto - Actes Sud "Encore une fois", 2013.
I que per alegria de tots, sembla que s'editarà a casa nostra amb traducció de Teresa Duran.


Van der Linden va situar la naixença de l'àlbum modern al Londres de finals del XIX, al voltant de tres noms: Randolph Caldecott, Walter Crane i Kate Greenaway.
I des d'aquest punt, va enfilar cap al París de 1931, on l'obra de Babar va introduir el concepte de la doble pàgina, convertint l'àlbum en un objecte que articulava text, imatge i suport.
I d'aquí vam passar als autors americans com Maurice Sendak que als anys 60 van revolucionar el món de l'àlbum; Bruno Munari i els autors que van experimentar innovacions lúdiques i poètiques, però també i sobretot formals; Autors com Quentin Blake que van marcar els anys vuitanta amb àlbums amb alt poder narratiu (un concepte que, comentava Van der Linden, en els darrers anys potser havia perdut valor i ara es torna a reivindicar...); El joc i ús de vinyetes d'autors com Anthony Brown, David Wiesner o Claude Ponti; L'obertura gràfica que als anys 90 va representar l'obra, com a autor i editor, d'Olivier Douzou. I altres autors que van seguir aquesta via com Wolf Erlbruch i Paul Cox. Sense oblidar que als anys 90 Grégoire Solotareff va obrir una moda de colors plans, vius amb l'àlbum Loulou, que durant molt temps ha estat referència per a la franja de la petita infància. Nadja com a artista més pictòrica, Tana Hoban per a la fotografia artística, Benoît Jacques i l'autoedició...I fins avui, amb autors com Hervé Tullet o Emily Gravett, artistes de l'il·lusionisme.

A continaució de la conferència hi havia prevista una taula rodona amb Anna Castagnoli, il·lustradora, bloguera, Cristina Correro, universitària (UAB) membre del grup de recerca Gretel, i Teresa Duran, universitària (UB), autora i traductora. Una taula moderada per Isabelle Torrubia i Pascal Humbert.
Es van apuntar temes molt interessants, tot i que malauradament es feia tard i potser hi havia massa gent interessant a la taula com perquè pogués parlar tothom extensament.
La mirada dels diferents països d'Europa i la difícil entrada d'il·lustradors francesos al mercat anglès; el paper de l'escola francesa d'il·lustració sobre els creadors de casa nostra i els italians. Les influències, la pèrdua d'identitat dels autors, l'autoedició, les petites editorials...

Temes que es van tractar de puntetes i que en qualsevol moment podem tornar a posar sobre la taula.
Gràcies doncs a l'Institut Francès i endavant amb aquestes iniciatives que posen l'àlbum il·lustrat en el centre del nostre camp d'estudi.
Ah! i gràcies un cop més a la Teresa Duran que ens aproparà, esperem que ben aviat, l'obra de Sophie Van der Linden.

Feia temps que volia parlar de tu, Care.


Aturo la lectura del darrer Premi Ramon Llull malgrat les meves reticències. Estic enganxat a l’inici de la segona història, després de gaudir de valent amb el relat d’amor i xocolata d’en Max, l’Oriol i la Sara, d’aquest Desig de xocolata. Però el deure m’obliga a fer una parada i parlar de tu.

Des de fa anys en Dídac i jo t’havíem seguit, t’havíem llegit en múltiples ocasions, de premi en premi, tot valorant la teva prosa eficaç, directa, àgil, que confegia unes novel·les juvenils d’alta costura. I és per això que, amb la lectura el teu darrer No preguntis qui sóc (Premi Joaquim Ruyra 2013) ,que recentment ha caigut a les meves mans, he decidit parlar de tu.

I tu ets Care Santos.

A la Care Santos (Mataró, 1970), fa temps que això de l’escriptura li va. Als catorze anys ja es va presentar (i guanyar) a un primer premi literari. I des d’aquells llunyans anys vuitanta, la Santos ha anat confegint un discurs propi.

Jo la vaig enxampar ja fa temps. Vaig fer parada a Krysis (L’Odissea, 2001), Lalluna.com (Edebé, 2003), L’anell de la Irina (Baula, 2006), Un camí dins la boira (Gran Angular, 2006), Hot Dogs (premi Gran Angular any 2000) o Fosca, Aquesta nit no hi ha lluna plena (Estrella Polar, 2012), a més de Bel: amor més enllà de la mort (Cruïlla, 2009), La ruta de l’huracà (Abacus, 2011) i algun títol infantil com Em venc la mare (Cruïlla, 2010). Després m’he atrevit amb algun llibre d’adults i és per això que he acabat enganxat i amb gust de xocolata. 

Tot plegat m’ha permès fer-me una idea prou concreta de l’autora com per reconèixer que Care Santos té una capacitat innata per l’escriptura. I que és molt difícil seguir-li la petja ja que la seva producció és ingent, gairebé a l’alçada de Jordi Sierra i Fabra.

Indubtablement té molt bon nas per escollir aquells temes que li interessen, temes que a més li permetran estar al dia d’allò que els adolescents volen llegir. I per això, a tall d’exemple, podem trobar novel·les de temàtica vampírica –Fosca-, els desastres d’un huracà i les desigualtats socials –La ruta de l’huracà-, problemes d’adolescents –Un camí dins la boira-, etc.

Però anem a fer una petita anàlisi d’alguns dels seus títols que per mi han estat significatius.

Lalluna.com (Edebé). Amb aquest títol Care Santos inicia l’ús dels correus electrònics per completar una trama que s’inspira en la famosa obra tragicòmica Cyrano de Bergerac. Una remasterització de l’obra d’Edmond Rostand al segle XXI. Una novel·la que utilitza la prosa a l’estil Diari d’un jove maniàtic (Macfarlane i Mcpherson, Ed. Bromera) que atrapa per la seva lleugeresa, eficàcia i bon i innovador ús de les tecnologies modernes de la comunicació.




Los ojos del lobo (Premi Gran Angular. SM, 2004). En aquesta novel·la Care Santos ens presenta un segrest a partir de diferents narradors, una narració polièdrica tractada amb destresa fins a completar tot el vitrall. Una obra valenta, d’estructura innovadora en la que cada veu narra un curt temps de la seva vida fonent-se amb les demés per completar-ne una de sola. Una estratègia que permet endinsar-se en un tema d’actualitat com és la desaparició d’adolescents. Malauradament, però, una novel·la que potser es clou de forma massa ràpid deixant-nos un regust de boca que voldríem que perdurés més en el nostre paladar.


El dueño de las sombras (Ediciones B). Continuant amb la seva voluntat d’innovació, aquest títol ens endinsa en el món de la ultratomba, centrant-se especialment en les múltiples presentacions del mal. Però com no podia ser menys, Care Santos dona una volta més de rosca i ens endinsa en el sino de la família Albás des del punt de vista d’Elbus, nom que rep el dimoni a l’obra. Un relat en segona persona que, dirigint-se al lector, ens desperta les nostres pors atàviques.






I finalment arribem a No preguntis qui sóc (Premi Joaquim Ruyra, 2013. La Galera, 2014). Tot comença quan en Pol, un adolescent tímid, alt i escardalenc, queda pres de la Marzena, una noia que ha sobreviscut a un intent de violació que li ha deixat terribles seqüeles. En Pol, però, és un portador, un humà amb unes capacitats sobrenaturals d’acollir aquells esperits que no han volgut marxar i que es prenen de lloguer el cos d’un altre robant-li, fins i tot, la seva voluntat i la personalitat. És per això que l’esperit d’en Janko, delerós per venjar el rebuig de la Marzena que el portà a l’intent de violació, pren el cos d’en Pol com a nova llar i surt a la caça de la seva presa. I és que a un poltergeist emprenyat, altrament dit un esperit torracollons, no se’l pot deixar fer la seva ja que la pot “liar parda” com dirien els lectors joves d’aquesta novel·la.
La història, narrada en diferents plans -la història d'en Pol, la de la Marzena, la d'en Janko o la de la incrèdula Iris, la directora del centre d'acollida on viu en Pol-, avança a bon ritme tot convergint en una autèntica sessió d'espiritisme al més pur estil Carrie. Recordeu? Aquell film de Brian de Palma a partir d'una novel·la d'Stephen King, famosa per l'escena on la protagonista, una nena de bonics ulls i cabell ros, és capaç de girar el cap 360º.
Santos ens regala una història potent, que es tensiona en la justa mesura a mida que avança, que agafa el lector i l'atrau cap a un tema que, jugant amb les incredulitats pròpies del pensamens racional que avui en dia ho envaeix tot, posa en dubte els nostres principis i ens porta cap a l'ultramón, aquell que, com els gallecs, sempre es diu que no existeix però al final s'afegeix "pero haberlas haylas", per si de cas.
És Care Santos una visonaria i després dels vampirs i dels zombis que han ocupat tants metres de prestatgeires ara toca recuperar els esperits del més enllà? No us estranyi, doncs, que a partir d'ara recuperem l'esperit dels anys setanta amb gerros que es mouen, cadires que ballen o sessions de tarot a la llum d'una espelma. Això sí, si voleu avançar-vos, res millor que No preguntis qui sóc.

I ara, després d'aquest parèntesi, m'enfonso de nou en la vella xocolatera per apagar el meu Desig de xocolata mentres descobreixo que a la base de cermàmica hi ha inscrit, amb lletres blaves, "Je suis à madame Adélaïde de France". I tu, ets de Care Santos de Mataró? 

L'il·lustrador, el pintor i el diable

En el marc de l'Institut Francès de Barcelona, aquest mes de maig s'ha organtizat un cicle de conferències i una exposició amb el títol de L'album en rebonds. Les 1001 cares de l'àlbum il·lustrat, una activitat que ens mostra la vitalitat de l'àlbum il·lustrat a França. 
L'exposició, tal com diu el catàleg, repassa els prop de cent cinquanta anys d'aquest gènere literari al país veí, un període de temps prou llarg com per atrevir-se a dir que l'àlbum està en una fase de plena maduresa, que el veu expandir-se i desenvolupar-se arreu. Perquè entendre el llibre il·lustrat avui dia és conèixer les seves evolucions, aquesta exposició treu a la llum els revolts formals, els grans moviments i alguns dels autors, il·lustradors i editors importants d'aquests últims trenta anys. 
No us la perdeu!!! Ei, i tot plegat és mèrit de Sophie Van Der Linden (textos).

La conferència d'ahir va tenir la participació de l'il·lustrador, poc conegut en el nostre país, Michel Galvin. La seva xerrada es va centrar en l'anàlisi de la seva obra tot partint del mateix títol de la conferència: L'il·lustrador, el pintor i el diable. Un autor a seguir de ben a prop pel seu concepte pictòric de l'àlbum il·lustrat i de la profunditat i filosofia que aporta en tot allò que fa. 
I com a mostra, un botó: 
Per cert, que el proper dimecres 28 (19:30h) encara esteu a temps d'assistir a la darrera conferència que porta per títol L'album en rebonds, un regard sur 30 ans de mutations, de Sophie Van Der Linden, especialista parisina de l'àlbum il·lustrat, i una posterior taula rodona on tindrem el plaer de gaudir de les aportacions de Cristina Correro, membre de Gretel, i de Teresa Duran. 

Oliver Jeffers a Barcelona

A Llibres al Replà tenim la possibilitat de conèixer de més a prop l’illustrador australià Oliver Jeffers. Bé, de fet l’Oliver va néixer a Austràlia però va créixer a Irlanda. L’editorial valenciana Andana ens ha ofert la possibilitat de xerrar amb ell.

Dos veïns del Replà ens apropem a la llibreria Abacus del carrer Còrcega. La llibreria ja està plena de gent esperant un dels il·lustradors més mediàtics del moment per a que els signi algun exemplars dels nous llibres apareguts a casa nostra, com el magnífic "L’ant és meu" i "El dia que les ceres de colors van dir prou" amb text de Drew Darwalt. Tots dos editats per Andana editorial.
L’Oliver arriba després d’esmorzar a la cafeteria d’enfront, acompanyat de la seva dona i disposat a respondre en un temps breu les preguntes que des de Llibres al Replà li hem preparat.

Vas néixer a Austràlia, vas créixer a Belfast (Nord Irlanda) i vius a New York. A les teves il·lustracions es pot percebre alguna referència a aquests països, diferents escenaris de la teva vida?
Era molt petit quan vaig deixar Austràlia. Els meus pares són de Belfast, i jo vaig néixer quan ells estaven de vacances, i no conec gairebé res de la cultura australiana, només tinc el passaport. La meva estètica visual és més europea. Fins i tot quan ens vam traslladar a New York, sentia que la meva influència era més europea. Crec que des del punt de vista d'un il·lustrador estan passant coses més interessants a Europa que als Estats Units. Estic orgullós que el meu estil estigui basat en la tradició europea.


Com ha estat la teva formació com il·lustrador o artista?
Sempre vaig voler ser artista i pintar. Sabia que volia fer art però no específicament quina disciplina. El meu progrés va venir al barrejar imatges i paraules. Jo ho feia per a mi, per aprendre. Vaig fer una pintura on vaig afegir lletres i va esdevenir la portada del meu primer llibre. Després va ser molt fàcil la transició de pintor a il·lustrador. Vaig estar simultaniejant les dues coses, pintant i fent llibres. El meu traç encara és molt pictòric i les lletres que faig també!
Els meus companys de l’escola em comentaven “això és teu, facis el que facis es nota que està fet per tu”. Jo pensava que era com un insult, però realment era un elogi, penso ara. No ets tu qui troba un estil, l’estil et troba a tu.

Tens interès en transmetre valors en les teves il·lustracions? Per exemple la importància de llegir, la necessitat dels amics o el respecte per la natura?
És una cosa que senzillament apareix. No intento donar lliçons de vida ni transmetre valors. Els nens ja reben prou lliçons d’altres persones a la vida. Jo només vull explicar bones històries!
En una bona historia és impossible obviar que un nen lector rep un coneixement concret o algun valor. Això és com un valor afegit que enriqueix el conjunt.

Sembla, però, que ho vulguis explicar com una metàfora?
Això també surt de manera natural, intento no ser irresponsable, és clar. Per exemple no provoco violència entre els personatges. M’importa que els nens no rebin violència, però no intento educar-los a propòsit per a que siguin més bones persones. La meva fita és distreure’ls, explicant-los-hi una bona història.

Ets tu sempre qui escrius les històries que il·lustres?
Jo sóc l’autor de les il·lustracions i també puc escollir les paraules. Al ser l’autor del text i de les imatges, puc triar el que vull fer en els dos àmbits i puc anar variant mentre vaig avançant en el treball. Això no és possible quan el text és d’un altra persona. Per exemple a "El cor i l’ampolla"  vull parlar de la mort però sense fer servir la paraula “mort”. Tots els meus llibres han estat escrits per mi, menys El dia que les ceres de colors van dir prou que és de Drew Darwalt.

Com vius el fet de treballar en disciplines diverses?
La feina d’un il·lustrador és resoldre problemes visuals tant si la historia és teva com d’un altra persona. Per això vull utilitzar qualsevol eina per fer-ho el millor possible. Això implica fer recerca, viatjar, tenir coneixements de matemàtiques fins i tot o d’història per trobar la millor manera visual d’explicar el que vols. Com més coses has après, millor per disposar de més recursos. Actualment, però, la il·lustració ve més definida per la forma que pel contingut.
La manera que jo tinc de diferenciar art i il·lustració, és que a la il·lustració estàs d’acord amb la remuneració abans de començar, i amb l'art poses al preu un cop has creat. Ara mateix, però, molts il·lustradors estan generant els seus propis projectes sense saber quan cobraran i això fa que creïn uns projectes molt artístics i molt interessants sense saber si arribaran a publicar-se.
Qualsevol persona que actualment crea una imatge a sobre d’un paper per al consum visual d’altres té el deure de tenir una gama d'experiències tan àmplia com pugui. I això es nota amb la feina.

A vegades utilitzes fons cretes per altres artistes com en el llibre L’Ant és meu?
És un procediment que faig servir des de fa molt de temps. Quan pintava també ho feia. Sovint agafava papers que semblaven l'escenari per alguna cosa, i llavors pintava a sobre el primer que se m'acudia. Moltes vegades acabaven essent escenes de catàstrofes, i les anomenava “les meves pintures desastroses…”.
Quan vaig tenir la idea del personatge de l’ant, volia treballar amb el concepte de propietat. Mentre anava fent els fons per a les il·lustracions d’aquesta historia vaig decidir en quin context hauria de situar-los. Vaig mirar unes pintures velles que col·leccionava i aquestes pintures quedaven molt bé amb la idea que tenia per aquesta història. Vaig pensar que era molt interessant fer servir una cosa que no era meva per parlar del concepte de propietat. Eren pintures trobades al carrer i en tenia moltes. La majoria eren de gent que ja estava morta feia molt de temps. La meva pintura favorita és la que es pot veure a la portada i vaig saber que el nét de l’autor encara vivia i em va donar permís per utilitzar la imatge creada pel seu avi. En altres casos no va ser tan fàcil. Després li vaig preguntar si encara tenia altres quadres del seu avi i me’ls va cedir per poder-los utilitzar. Va ser una col·laboració entre aquest senyor txec i jo.

Com inicies cada projecte o com passes d’un al següent?
Cada projecte és diferent. Ara en tinc menys, però són més llargs. Actualment no faig il·lustracions per revistes ni campanyes publicitàries. Em centro en els meus projectes artístics i per això buido l’estudi del tot i amago tot el material amb el que havia treballat fins aleshores. No puc treballar fins que tot està net, encara que en poc temps tot torna a estar desordenat. Quan acabo torno a netejar!

Presentes dues cares, obres d'art i àlbums il·lustrats per a nens. Són com dos estils diferents. Has pensat en utilitzar el registre més artístic en els llibre per nens?
Bé, sí que m’ha passat pel cap però me'n vaig oblidar ràpidament perquè penso que no funcionaria. Perquè la raó per la qual pinto no és la mateixa per la qual il·lustro. Quan pinto no vull explicar una història, és més aviat per fer una pregunta. Llavors les pintures tenen més a veure amb la curiositat, i els àlbums il·lustrats amb explicar històries. De fet, això de combinar les dues tècniques d'alguna manera ho volia fer amb “L'Ant és meu”, amb els paisatges de fons, però vaig trobar els gravats i no ho vaig fer. I com que treballo de dues maneres diferents a l'estudi és més fàcil descriure el meu procés creatiu; quan treballo en un àlbum treballo horitzontalment (a la taula) i quan treballo en una pintura verticalment (sobre cavallet).

Una curiositat, com és que els teus personatges tenen unes cames o potes com a palets?
Quan buscava el meu estil em va sortir de natural fer-ho així. Dues cametes com a dos pals.
Vaig començar sintetitzant en les persones, després en animals…menys amb l’elefant.

Recomano sempre als meus alumnes la capacitat de saber explicar el seu treball. Tu ets molt bon comunicador. Això s’aprèn o s’hi neix?
La meva primera presentació en públic va ser a Dublín i fou un desastre. Vaig aprendre la lliçó! Una vegada vaig sentir que si no ets capaç d’explicar un obra artística a la teva àvia en menys de trenta segons és que ho has estat fent malament. M’agrada la simplicitat d’aquest missatge, cal fer les coses accessibles a tothom. Si no saps el que fas, però, no ho pots explicar als altres. Has de poder parlar de la teva feina i saber transmetre el que fas. Si no pots fer-ho és que no ho has fet bé!

No ets vergonyós?
Vaig néixer en d’una gran família on calia fer-me escoltar i ara no sóc tímid.

Com professor d’il·lustració m’agradaria que recomanessis alguna cosa als joves il·lustradors. Algun consell que els pugui ajudar?
Han de saber que no podran complaure a tothom. A vegades et rebutjaran algun projecte i un altra vegada algú et dirà que sí i si ets honest amb tu mateix i t’agrada el teu treball podràs avançar i no escoltar als altres. Has d’estar segur de tu mateix i treballar molt!

Ser honest amb un mateix té a veure amb la necessitat de parlar i transmetre uns valors personals?
Sí, i tant. Hi ha gent que diu que has d'escriure sobre el que coneixes, però jo crec que no és del tot així, més aviat té a veure amb expressar-te sobre coses que t’importen. No preguntaré a cent nens que voldrien llegir, no en faria res de la seva resposta. Jo decideixo el que vull dir. Una història m'ha d'agradar a mi, en primera instància. I això suposo que inclou ser honest amb mi mateix.

Recordes sovint el nen que vas ser?
Recordo molt la meva infantesa. M’agrada recordar quan era nen i la manera de veure el món. Era com màgic i meravellós! M’agrada recordar com jo desitjava que fossin les coses, el tipus de llibre que m’agradaria tenir per exemple, o el que volia trobar si mirava segons a quin lloc. Quan faig art sovint penso en aquella mirada que tenia quan era un nen, recordar com ell veia el món.

La sala principal de la llibreria Abacus ja està plena de gent. Hi ha molts il·lustradors que desitgen parlar amb l’Oliver o escoltar algun secret o consell que els ajudi a obrir els ulls una mica més, i nosaltres hem hagut d’acabar la conversa. Hem gaudit de la xerrada en privat amb l’Oliver Jeffers, i ha estat un matí de dissabte molt profitós. L’Oliver és una persona plena d’energia, compromesa amb la professió i un home amb molt talent.
Agraïm a dues il·lustradores joves la seva col·laboració, l’Anna Aparicio que ens ha acompanyat i ha participat en l’entrevista, i també a la Rocío Bonilla per cedir-nos uns dies abans la seva col·lecció de llibres il·lustrats per l’Oliver.

Ara podem gaudir dels títols que disposem al nostre país, il·lustrats per l’Oliver i editats per Andana. Tot un privilegi!

Les cares d'en Víctor o crònica de la 1a Festa de Llibres al replà

Pilarín Bayés a la Festa de Llibres al replà
Era el moment de posar cara i cos als seguidors d’aquest bloc. A la gent que, setmana rere setmana, llegeix les entrades dels membres “d’aquesta la nostra comunitat” (com deia aquell de la tele) parlant d’allò que ens apassiona i que volem compartir per fer lectors i lectores més curiosos i més savis. I per a la Maria Carme Roca, escriptora, era també l’hora de posar cara a en Víctor. Cares a en Víctor, millor dit. Perquè en Víctor, el protagonista de “Un replà molt particular”, el relat que la Maria Carme ha escrit per celebrar el primer any del nostre bloc, dissabte havia de tenir més d’una cara. Cinc il•lustradors amics havien estat convidats també al replà, i foren els encarregats de posar cara, cos i actitud al Víctor (i a la Gina, i al taxidermista, i al ventríloc i a la científica...) com ho farien en la intimitat dels seus estudis respectius. Dissabte, però, acollits i agraïts a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (i especialment a la Raquel Muñoz, la nostra contacte), Pilarín Bayés, Jordi Lafebre, Cristina Losantos, Xavier Salomó i Noemí Villamuza, van treballar sobre els personatges de la Roca en directe, davant dels assistents a l’experiència, obligats a passejar-se per la primera planta de la biblio i esdevenir testimonis del moment creatiu dels autors i escoltar de viva veu les seves impressions.
Cristina Losantos i Teresa Duran, de conversa

Foren més de dues hores plenes de màgia. A les 10’30 els papers damunt de les taules estaven immaculats, els pinzells nets, els retoladors amb el caputxó posat. El potet de tinta de la Cristina Losantos no s’havia obert, i el seu fidel plomí es mantenia a l’aguait. A partir d’aleshores, els personatges prengueren vida. Cadascun al ritme del seu autor, cadascun amb els trets característics dels seus estils. I era fantàstic que el públic fos allí per descobrir-ho i presenciar amb els seus propis ulls el procés de la creació.
Els veïns del replà vam ser amfitrions, coordinadors i acompanyants per un dia, i vet aquí una breu crònica del seguiment que en vam fer.


L’Ignasi Blanch (2n 1ª) parla de la Pilarín Bayés:

Tot just arribar, La Pilarín ens va obsequiar amb tres llonganisses de Vic. Ho acostuma a fer. De seguida va ocupar la taula de la sala infantil i va començar a dibuixar els personatges principals de la historia de la Maria Carme Roca. Primer toca fer càsting, va dir. Pilarín dibuixa directament amb retolador i en un format gran. Cada personatge ocupa una pàgina. Per a crear la co-protagonista infantil, la Gina, va triar una nena entre el públic, la Sibil•la, com a model. Totes dues no paraven de xerrar, del vestit de la nena, dels cabells, de com és d’important reconèixer a cada personatge en les diverses escenes del llibre on aparegui…Va parlar de Vic i d’algun record de quan era petita, i també dels taxidermistes, del costum que hi havia abans de tenir un animal dissecat a casa. De seguida va tenir força públic al voltant, mirant com anava creant les dues escenes que va dibuixar i escoltant totes les històries que explicava. Dibuixa amb molta seguretat i de pressa.

En Víctor i els seus veïns segons la Pilarín


Dues joves il•lustradores no van separar-se del seu costat i repetien, emocionades, que era la seva il•lustradora de capçalera i la de molts catalans de diferents generacions.

Entre moltes altres observacions interessants, la Pilarin va assegurar que un il•lustrador també pot trobar i definir el seu estil personal a partir dels dubtes. Ella, però, de dubtes en el traç sembla no tenir-ne gaires, i transmet passió per la feina i molta felicitat!

La Sílvia Fernández (3r 1ª) va fer costat a en Jordi Lafebre des que va arribar (i va ser el primer!):

Fragment de la il·lustració de Jordi Lafebre

Vaig estar xerrant una bona estona amb el Jordi. Vam parlar d’àlbums il•lustrats i de còmics, de les trobades amb el públic, de la tasca de l’il•lustrador com la d’un cuiner (de vegades els macarrons surten bons i de vegades no tant, però la qüestió és tenir molta pràctica en l’ús dels ingredients i els estris), de la soledat, de la relació amb els autors… i va ser quan va començar a dir “per mi hi ha dos tipus d’autors…” que, a més de buscar amb la mirada la mare Mumin (a qui no vaig trobar; devia estar vigilant si el Xavier Salomó baixava la guàrdia per pispar-li la llibreta d’esbossos), vaig treure de seguida la llibreta per prendre nota. Doncs, com deia, segons el Jordi Lafebre hi ha dos tipus d’autors: aquells que s’acosten a l’il•lustrador amb tantes expectatives, i tan tancades i concretes, que és impossible que per molt bé que ho faci n’acabin contents (els qui dirien “no facis el que jo et dic que facis; fes el que jo vull que facis”); i aquells que s’acosten a l’il•lustrador potser amb una idea, amb suggeriments, però amb respecte i confiança en la seva professió i la seva experiència. Amb quin dels dos tipus creieu que els il•lustradors prefereixen treballar? Esperem que al Jordi l’esperin molts del segon tipus i no gaires del primer…
En Jordi treballant

Àngel Burgas (3r 2ª) parla de l’experiència al costat de la Cristina Losantos:
Cristina Losantos creant el taxidermista

   La Cristina arriba acompanyada de la seva filla, la Mercè, que quan no observa la feina de la mare, llegeix. La il•lustradora segueix el seu procés habitual: dibuix a llapis, després tinta amb “plumilla” i finalment color amb aquarel•la. Explica a tothom que és lenta en el dibuix i la tinta, i ràpida posant color; que es considera detallista, descriptiva i anecdòtica, i no tant poètica. Està acostumada a dibuixar davant de la gent, fins i tot interactuant: mirant-se a la Mercè, recorda una foto on se la veu dibuixant amb la filla de bebé enganxada al mugró. Els que la observem treballar ens meravellem dels mils detalls del seu dibuix, de com es mostra enginyosa representant la científica jubilada del conte; de com deixa espais blancs que seran les taques de llum. Als seus alumnes els voldria fer de la “secta del la tinta xinesa i el plomí”, i de vegades ho aconsegueix. Qui això escriu queda fascinat a continuació, quan el color, distribuït mitjançant un pinzell més gruixut del que ens pensàvem, il•lumina amb una precisió màgica els personatges i els espais d’aquesta creadora experimentada i resolutiva.
La científica jubilada segons la Cristina

La Glòria Gorchs (1er 1a) seu frec a frec amb en Xavier Salomó:

En Xavier i la Maria Carme Roca
Fragment de la il·lustració d'en Xavier Salomó.

Els que s’apropaven a la taula de Xavier Salomó amb l’única referència al cap dels seus llibres, imagino que esperaven trobar-se un il•lustrador inquiet, ràpid, impulsiu, omplint el full de clons... Però en Xavier és tot al contrari: va arribar a l’hora en punt, va seure a la taula assignada, va treure les seves aquarel•les i va començar a treballar en una il•lustració que ja tenia molt rumiada. 
En Xavier és un il•lustrador intel•ligent i pràctic: només tenia dues hores de temps, de manera que va renunciar a crear una imatge detallada del replà i va optar per jugar amb el blanc de la pàgina i uns encunyats. I a fe de Déu que se’n va sortir!
Amb constància i pulcritud va anar dibuixant, alhora que responia preguntes i conversava amb els assistents: “L’ordinador!”, s’exclamava en Xavier, “Quan dius que fas servir ordinador molta gent es pensa que cliques un botó i et surt la feina feta”.

I mentre ell treballava amb aquella seguretat que tot estava sota control, alguns vam aprofitar per tafanejar la seva llibreta d’esbossos. Una llibreta preciosa plena de futurs llibres que es publicaran a França.

Finalment, en Pep Molist (1r 2a) ens apropa a l’experiència al costat de la Noemí Villamuza:

Dibuix de Noemí Villamuza o la por d'en Víctor a ser dissecat

Diria que Noemí Villamuza va ser la il•lustradora que va acudir a la Festa del replà sense saber quina il•lustració concreta abordaria, oberta a l’expectativa, a l’espai i a l’ambient que es trobaria.
Això sí, a la cartera hi duia una pluja d’idees anotades en un full, sorgides dels fragments més suggeridors del conte i que més possibilitats li oferien. En concret, hi havia una frase on hi trobava un toc d’humor i una guspira per a esplaiar-se dibuixant: “- Crec que em vol dissecar!” i és en aquesta direcció cap on es va dirigir. 

La Noemí i el seu work in progress

Tot interactuant amb la gent que s’aturava al seu davant, es va dedicar a posar cares als dos protagonistes. En un full, va dibuixar quatre rostres per a la Gina i, en un altre, quatre per al Víctor, i demanava a cadascú que votés la que més li agradava. Amb un resultat clar en les votacions, va passar a esbossar l’escena del diàleg entre ambdós, que tant l’havia captivat.
Més tard, en la taula rodona, ens va confiar el seu pànic a dibuixar els espais i el context per on es mouen els seus personatges, i els “arreos de lápiz” que li agafen en allò que domina: els personatges, la seva caracterització i els seus gestos.


El públic assistent, durant i després de l’experiència, va tenir la oportunitat que els il•lustradors i il•lustradores convidats els signessin exemplars dels seus àlbums. A les 13h, com a cloenda de l’acte, una taula rodona a la sala d’actes de la biblioteca, amb la participació dels autors i dirigida per la Teresa Duran, autora, il•lustradora, professora i especialista en LIJ i àlbum il•lustrat.

Els integrants de la taula final
La manera de fer de la Teresa i el seu mestratge a l’hora de lligar un discurs ens va deixar a tots bocabadats (mil gràcies, Teresa!). Amb els treballs que havien realitzat les dues hores prèvies damunt de la taula, la Teresa Duran va anar desgranant, al costat de l’autora del text, les pistes que aquesta havia deixat per analitzar com els il•lustradors les havien interpretat. El temps de l’acció, l’espai, les característiques físiques dels personatges. La Teresa va dir que l’il•lustrador acostumava a ser el primer lector d’un text, i que l’editor li havia confiat la important tasca de donar una interpretació visual a aquest text. Ens va fer veure, exemplificant-ho amb els dibuixos realitzats aquell matí, com la Cristina Losantos se servia de la seva experiència personal i autobiogràfica per dibuixar (l’escala d’ “Un replà particular” era la de casa seva) o la Pilarín recorria a la historia de l’arquitectura catalana. També va fer evident que els il•lustradors havien centrat la feina en la descripció més que no pas en l’acció, que la Noemí Villamuza havia fet un càsting més psicològic que els altres, que en Xavier Salomó havia reduït la mida dels nens per distingir-los dels adults. En Xavier Salomó també era el que deixava més espai al buit, mentre que, d’haver disposat de més temps, la Cristina Losantos hauria definit tota l’estructura d’una escala de veïns ens perspectiva, aspecte que la Noemí Villamuza hauria evitat a tota costa perquè odia dibuixar perspectives. La Maria Carme Roca reconeixia que va centrar molt el text en la descripció dels personatges per fer-los llaminers als dibuixant, i tant ella com la Teresa coincidien en una escena en la qual el protagonista, en Víctor, s’imaginava “dissecat” pel taxidermista. La Cristina Losantos, igual que la Noemí Villamuza, va admetre que s’havia fixat en el fragment, però que no l’havia volgut dibuixar, cosa que va fer en Xavier Salomó durant la conversa i li va passar a la Cristina. Molt bona entesa entre tots els de la taula, col•laborant en mostrar els dibuixos dels col•legues al públic i opinant sobre les brillants observacions de la moderadora.
La Teresa finalitzà evidenciant com la manera de ser de cada il•lustrador repercuteix en la manera de treballar i el tipus de dibuix (la Pilarín que xerra per setze sense perdre la concentració; en Xavier Salomó que necessita aïllar-se en els moments decisius, la Noemí Villamuza que li agrada interactuar amb qui és al seu costat...). En Jordi Lafebre no es va poder quedar al col•loqui, però també van parlar del seu dibuix i del rostre i actitud que havia conferit al Víctor.


Volem acabar dient que va ser una jornada enriquidora, tant pels amfitrions com pels col•laboradors i visitants. Donar les gràcies a Ricardo Rendón, de la llibreria Abracadabra, que va muntar una taula amb llibres dels nostres convidats i d’altres joies de la il•lustració; a Lluís Llort, de El PuntAvui, per regalar-nos ampli espai i fotografia a l’agenda del diari de dissabte, i un cop més fer extensiu el nostre agraïment al personal de la biblioteca Francesca Bonnemaison. Una trobada que ens agradarà repetir si, com desitgem il•lusionats, Llibres al replà continua fent-se gran al costat vostre!

10 regals, 10 lliçons i un violí

En literatura, us he de confessar que el que més m’agraden són les Terres Mitjanes, aquelles que queden entre els destins turístics de masses i els destins de postal. M’agraden aquelles valls invisibles que s’escampen entre les novel·les juvenils, de més gruix, i els àlbums il·lustrats, de més presència visual.


                                                   Il·lustracions de Quint Buchholz

Els habitants de les Terres Mitjanes que criden més l’atenció del visitant són les anomenades Sèries, aquelles obres que busquen el gruix dels uns i la visibilitat dels altres, però l’espècie més comuna que hi trobarem és la batejada com a Obres de narrativa adreçades a infants de 6 a 12 anys. D’aquesta se’n parla i se la valora relativament poc, malgrat estar adreçada a un receptor que es troba en un moment crucial de la seva vida lectora, i que avança per la corda fluixa que porta a pujar al tren de la lectura, o bé, a baixar-hi, a vegades, per sempre més.

Dins d’aquesta espècie nombrosa de les Terres Mitjanes, hi ha algunes varietats i espècimens molt destacables, que no depenen del gruix i l’extensió, ni de la imatge ni del tipus de paper que els pertoca, sinó de la qualitat i la textura del seu contingut. Són exemplars que ajuden a fer més gruixuda la corda que suporta els fràgils fonaments dels lectors infantils.

Un dels exemplars que més m’ha captivat, aquests darrers temps, és La llista d’aniversari, una obra que conté
                                                                                                                                                                       
10 regals,

1. Banyar-me a la bassa dels ànecs del parc.
2. Aprendre a fer una tombarella triple mortal.
3. Sortir a la tele.
4. Tenyir-me els cabells de color rosa.
5. Tocar un tigre.
6. Menjar sopa de Nadal el dia del meu aniversari.
7. Dormir dins d’una tenda de campanya al pati de l’escola amb els meus amics.
8. Desplegar un rotlle de paper de vàter per tot el camí des de casa fins a la casa de la Paula, la meva millor amiga.
9. Pujar a l’edifici més alt de la ciutat i llançar cent avions de paper.
10. Un germà.

A: MANSO, Anna. La llista d'aniversari. Il·lustr. Gabriel Salvadó. Barcelona: Cruïlla, 2010. (El Vaixell de vapor. Sèrie blanca; 72)

La llista d’aniversari està creada per l’escriptora Anna Manso, i protagonitzada per una nena que té la dèria de fer llistes per als reis d’Orient, o bé, per a la família quan s’acosta el seu aniversari. En aquesta ocasió, però, haurà d’abordar un repte colossal: demanar regals que no es puguin guardar. Amb enginy, s’engipona la llista dels 10 obsequis que he anotat. Les persones més properes a ella aniran resolent i responent d’un en un els seus desitjos, amb un enginy semblant al seu.

I conté un text que contagia optimisme al lector, que trena i resol amb mestria els fils que enceta i que fixa la mirada en la importància de tot allò que no és palpable ni acumulable.

La il·lustració de Gabriel Salvadó, d'una manera directa, fa punxa en l’humor, la ironia i l’optimisme que desprèn subtilment el text.


10 lliçons,

Val a dir que l’Anna Manso és una escriptora versàtil, que escriu llibres per a lectors, guions per a telespectadors de diverses franges d’edat –com ara, el popular Mic del Super3- i que aborda temàtiques ben diverses.


Entre d’altres, els darrers temps ha esdevingut popular per articles que sota La pitjor mare del món va desgranant cada dissabte al suplement Criatures del diari Ara, i que han desembocat en un llibre-manual, que porta el mateix títol, on aborda amb sinceritat, proximitat i humor el dia a dia del fet de ser mare –o pare-, traient tot el ferro i tota la transcendència que altres obres semblants dipositen sobre el tema.

El llibre conté el desenvolupament de les 10 lliçons següents:

1. Sortiràs de l’armari vestida amb ulleres de 3D.
2. Recitaràs el mantra: “Escola, oh, dolça escola”.
3. Acceptaràs que Mary Poppins no existeix.
4. Detectaràs les trampes mortals de festes, temps d’oci i altres situacions extremes.
5. Aplicaràs les normes disciplinàries que et convinguin.
6. Sobreviuràs als tres mesos d’estiu amb alegria.
7. Esborraràs la paraula culpa del teu cervell.
8. Estudiaràs els menors d’edat que tens a càrrec amb esperit científic.
9. Aprendràs dels altres allò que et convingui. El que no et convingui, doncs no.
10. Riuràs una vegada al dia, com a mínim, si pot ser, de tu mateixa.

A: MANSO, Anna. La pitjor mare del món, el manual: converteix-te en una mare o pare imperfecte en 10 lliçons. Barcelona: Columna, 2013

i un munt d’exemples quotidians i especials, còmics i dramàtics, habituals i sorprenents, reals i ficticis...


i un violí.

En aquests darrers mesos, Anna Manso també ha publicat una història anomenada L’últim violí, i ho ha fet en una nova col·lecció per a infants, La meva arcàdia, encetada amb tres títols per l’editorial Arcàdia, especialitzada en pensament. Li donem la benvinguda en l’àrdua tasca de seguir repoblant les anomenades Terres Mitjanes.

- L'últim violí. Il·lustr. Gabriel Salvadó. Barcelona: Arcàdia, 2014. (La meva arcàdia)

L’últim violí té alguns punts en comú amb La llista d’aniversari, començant per l’autoria del text i del dibuix, i l’edat dels lectors a qui s’adreça.

Però allò que lliga més l’una amb l’altra és la idea de fons: la importància de les petites coses, la transcendència dels detalls.

L’autora ens presenta una petita galeria de personatges, tots ells definits amb ben poques frases i empastats per dèries diferents, amb la intenció aparent de mostrar-nos l’absurditat d’algunes afeccions i l’autenticitat i coherència d’alguns personatges.

Està narrat en tercera persona, i l’acció és observada des dels ulls de l’Octavi, el protagonista, que és fill d’un luthier de violins. Amb ell, assistim embadalits a la delicada i apassionada feina del seu pare i a les dificultats que aquest té per seguir treballant, amb l’arribada d’una malaltia. Amb ell, assistim al darrer i curiós encàrrec que li fan, i als dubtes existencials que se li creen a l’hora de respondre-hi.

L’obra està inspirada en un personatge real, en un dels millors luthiers del món, David Bagué, veí del barri de Gràcia, on també viu l’autora que, captivada per l’experiència vital del luthier, decideix escriure’n un conte.

Les il·lustracions del mateix Gabriel Salvadó són de l’estil de l’anterior, encara que més descriptives, i en aquest cas, intenten fer punxa en el sentiment dels personatges, ja que el que transmet el text esdevé més emotiu que en l’altre.


Aquesta passejada per les Terres Mitjanes i pels llibres de l’Anna Manso m’ha servit, entre d’altres, per buscar informació diversa dels autors, per endinsar-me en la seva trajectòria i la seva obra, però també per satisfer la curiositat desvetllada al voltant d’un luthier. 

He descobert que TV3 va elaborar un excel·lent documental, titulat El complex de Stradivarius on podem descobrir i contagiar-nos de la passió d’aquest artesà anomenat David Bagué, tal com li va succeir a l’autora, tot passejant pel seu barri.



Tot una lliçó, un regal i... més de deu violins meravellosos!!!

O no era així l’ordre i la quantitat que havia establert en el títol d’aquesta entrada?




La ginesta altra vegada...

Sant Jordi ha passat i, com cada any, ens ha deixat una tauleta de nit plena de llibres que no paren de xiuxiuejar: "llegeix-me, llegeix-me"...
Aquests són els que hem comprat al 1r 1a per a satisfer la gana lectora de tota la família Mumin:
 


Ara bé, si un llibre ha aconseguit despertar passions a casa nostra, ha estat el recull de cal·ligrames que Montse Ginesta ha publicat a Baula, dins la col·lecció Capsa de contes. 

Montse Ginesta. Poemes dibuixats. Baula, 2014.  34p. (Capsa de contes; 33)
El llibre neix amb certa voluntat didàctica perquè s’inicia amb una petita introducció sobre què és un cal·ligrama: 

“Els cal·ligrames són un tipus de poesia visual. Per representar el contingut del poema es fa servir una determinada col·locació de les paraules, la cal·ligrafia i el tipus de lletra. 
Així, les paraules formen un dibuix.” 

També s’esmenten els dos grans poetes que dins la literatura catalana han estat referents en la creació de cal·ligrames i poesia visual: Joan Salvat-Papasseit i Joan Brossa.


I com tots ells bevien d’autors com Guillaume Apollinaire, protagonistes de les avantguardes literàries de principis del segle XX. Tot i que en realitat la poesia visual ja era present en la literatura grecollatina i en cultures com l’àrab o la hindú.

Le Apollinaire. Il·lustr. Aurélia Grandin. Mango Jeunesse, 2000 (Album Dada)
Tenint en compte que la nostra és una comunitat de veïns molt lectora, no cal estendre’s massa amb els preliminars: tots coneixem què és un cal·ligrama i qui és Montse Ginesta.
Darrere les seves il·lustracions aparentment senzilles, de personatges caricaturescs i humorístics, sempre s'endevina l'interès per altres disciplines artístiques com el disseny, l'arquitectura i l'escenografia. Ginesta, com explicava en aquesta entrevista al Faristol, és tastaolletes, amant de la música, i tant la podem trobar fent d'editora a la revista Piu-piu, com en projectes de poesia i llibre d'art.  

A Poemes dibuixats trobareu catorze poemes, per una banda escrits en un format clàssic, amb lletra lligada, i al seu costat la versió cal·ligràfica. En aquesta segona part, Ginesta, a banda de jugar amb la disposició del text, ha enriquit el cal·ligrama amb un treball més pictòric, amb uns resultats francament suggerents.

La boca. pàg. 27
El caramel. pàg. 23

I arribats en aquest punt us vull fer dues confessions: 
1.
A mi, els cal·ligrames, em fascinen. I tinc la sensació que es tracta d'una fascinació compartida amb molts educadors, autors i amants de la poesia i infants. No entenc com pot ser que les llibreries i les biblioteques no estiguin plenes a vessar de llibres de cal·ligrames i de poesia visual. La xarxa en va plena del treball que se'n fa a les escoles, fins i tot a les d'adults. Mireu, si no, a Bibliopoemes i a Viu la poesia.
Entenc que no deu ser un gran negoci editorial això de vendre poesia, i fins i tot, que potser hi ha problemes de drets. No ho sé, parlo des del total desconeixement dels números i la burocràcia literària.

Però somnio que un dia entraré a l'Espolsada i veuré un llibre de gran format (me l'imagino amb una espiral de llibreta i pàgines gruixudes) on trobaré els cal·ligrames i poemes visuals dels autors que hem esmentat, però també tots els de Josep M. Sala-Valldaura o els que el meu admirat Miquel Obiols va escriure a El tigre de Mary Plexiglàs (Columna 2002) i a Ai, Filomena, Filomena! i altres contes (Kalandraka, 2012).

  
En aquest llibre que imagino, també hi haurà un apartat per a la poesia visual i podrem trobar-hi creacions d'Isidro Ferrer o de Chema Madoz, que barregen poesia, art, escultura, fotografia... I de molts d'altres que jo desconec però que ben segur us vénen al cap.

Chema Madoz
Chema Madoz

2.
Passejant pel Món llibre em vaig creuar amb Montse Ginesta i vaig voler-la felicitar. I sabeu què em va respondre? Que té un calaix amb milions de cal·ligrames i fa anys i panys que busca un editor i ningú els vol per a res. Aquests d'ara són una petita selecció que han editat amb dues condicions: una, afegir el poema al costat per si de cas els infants no entenen el cal·ligrama. I dos, que només se n'editaran més si aquest llibre es ven prou.
Així que sisplau, feu el favor d'apagar l'ordinador i aneu a comprar els Poemes dibuixats.

Ah! I si coneixeu altres poetes visuals que mereixerien formar part d'aquest llibre somniat, no dubteu a escriure'ns un comentari!