Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Nova col·lecció de LIJ


L'editorial Arcàdia, centrada en llibres de pensament, s'atreveix amb un nou repte: editar llibres per a lectors de 6 a 12 anys que aportin un plus a la narrativa. La col·lecció, capitanejada per l'ex-Cruïlla Montse Ingla, surt amb tres títols d'escriptors i il·lustradors de renom. 
Gabriel Salvadó, Xavier Salomó i Cristina Losantos 
És així com en els tres primers títols hi trobem l'Anna Manso, amb L'últim violí, acompanyada pels dibuixos de Gabriel Salvadó; en Jaume Cela i en Juli Palou ens ofereixen El mirall, il·luminat per la Cristina Losantos, i el duet Meritxell Martí i Xavier Salomó ens regalen Les mans de la Blanca. Una col·lecció que el proper mes de maig comptarà amb dos títols més i que té per voluntat oferir "una literatura infantil i juvenil de qualitat, que la història tingui molta consistència i que, a més, convidi a una certa reflexió", en paraules de la directora de la col·lecció. 
Anna Manso i Mertixell Martí 
També en paraules de la Montse Ingla, l'editorial convida a tots els autors que tinguin alguna cosa a dir, que vulguin crear textos amb un plus de reflexió, que s'hi acostin ja que estan oberts a noves propostes. 

Gent que té alguna cosa a dir

Des de l’espai i els moments de reflexió que aquest bloc em permet, procuro fer una revisió entorn a les noves propostes de molts joves il·lustradors sorgits de les escoles d’il·lustració catalanes.


Existeix una nova fornada de gent jove, amb uns bons coneixements tècnics, que van desenvolupant, de mica en mica, un discurs cada vegada més personal al llarg de la seva trajectòria. Un itinerari construït amb tot tipus d’iniciatives, exposicions, tallers-botiga, auto-edicions, participació a debats....

Com ja vaig anotar en un escrit anterior, on presentava la petita editorial de llibres fets a mà Queixal edicions, aquests joves comparteixen la necessitat de gestionar els seus propis treballs, la il·lusió per presentar un univers personal fora de convencions i també les ganes de poder editar paral·lelament en les principals editorials del nostre país. Una triple tasca que només poden dur a bon port els que tenen un discurs més personal, els més treballadors o els afortunats amb la sort.

Actualment també estem vivint un moment ple d’iniciatives artístiques vinculades a l’ il·lustració una mica dubtoses o, si més no, curioses. Ens trobem cursos d’àlbum il·lustrat, impartits per gent sense cap experiència professional; trobades amb il·lustradors experimentats coordinades per joves impacients i amb ganes d’un reconeixement ràpid, però sense cap coneixement profund del tema que presenten; propostes per compartir maneres de promocionar-te, abans d’una reflexió profunda de l’àmbit de treball...
El panorama no és gaire engrescador i tot és possible i tothom pot fer el que vulgui per tal de trobar un raconet on se senti identificat i reconegut.

Malgrat aquest raonament no gaire optimista, es tracta d’estar alerta i buscar les iniciatives de veritat, creades des del treball constant i des d’una aposta sincera pel món de la il·lustració. I també crec que n’estan sorgint algunes de molt interessants i necessàries!


Aquesta setmana he estat amb dues joves il·lustradores que han fet una proposta arriscada amb un treball rigorós i, sobretot, valent.


Elisa Munsó ja fa set mesos que, conjuntament amb el seu company Xavier Labrador, va crear El Diluvio Universal, un estudi-galeria d’il·lustració i disseny gràfic al barri de Gràcia. Elisa dibuixa habitualment personatges i imprimeix les seves propostes amb serigrafia, offset i tècniques digitals, sobretot. La seva galeria també dóna sortida a les propostes alternatives i suggeridores de molts amics de la professió, com Maite Caballero, Mònica Solsona, Elena López Lanzarote o el col•lectiu La Favorita.
Presenten exposicions dels dibuixos originals i petites edicions de llibres il·lustrats, enquadernats amb tècniques tradicionals i amb un contingut molt personal. Tots aquests il·lustradors tenen una veu pròpia i un registre definit i particular. També es pot comprar a un preu molt econòmic alguna reproducció de la seva obra.


A cada nova exposició, L’Elisa i el Xavier proposen una inauguració particular, amb un petit concert de música i xerrades sobre l’obra presentada.

.A El Diluvio Universal podem trobar postals editades a bi-color amb tot l’imaginari de l’Elisa: gent, homes i dones, dels anys 60 amb una mirada plena de melangia, però també d’esperança. L’Elisa representa dones amb vestits estampats, entallats i discrets, bonics i senzills al mateix temps. Els homes somriuen, alguns amb ulleres fosques, a un futur incert, però amb un aire de felicitat esperançador. Semblen gent del mateix barri de Gràcia, comenta l’Elisa.


La seva feina ve motivada per molts estímuls diversos, l’obra de l’artista Louise Bourgeois per exemple, il·lustradors europeus, francesos sobretot, o per l’observació atenta de molta gent del seu entorn (amics, família), personatges de les seves lectures, i d’altres sorgits d’alguns somnis, em comenta.

L’Anna i l’Elisa van coincidir a l’Escola de la Dona on van estudiar il•lustració. Una trobada que va marcar un amistat i dos itineraris paral·lels.

L’Anna Obon acaba de presentar dos llibres amb l’editorial francesa Bulles de Savon. Ara l’Anna resideix fora de Barcelona i ha decidit viure envoltada d’arbres, terra, natura i amb una mica més de tranquil·litat.

Les seves il·lustracions tenen a veure amb aquesta mirada serena, apartada de la ciutat, amb un interès per la natura i la muntanya. Anna no s’agafa a res, li agrada canviar, no repetir i això es marca de les seves il·lustracions. Des del primer llibre fet i cosit a mà, NUA, o El Soldadet de Plom, de l’editorial Vicens Vives, fins als darrers editats a França, hi ha un canvi en la proposta visual i una mirada renovada.
Diu que segueix l’obra de l’escultor anglès Andy Goldsworthy. L’interessa l’art efímer i sentir-se en un canvi constant.

Al llibre Le Pont Mirabeau d’Apollinaire, l’Anna ens ofereix unes il·lustracions pictòriques, plenes d’uns tons blaus i freds que transmeten tranquil·litat, i són
mostra del seu gust renovat per oferir un treball més pictòric, que ens fa sentir envoltats de silenci i que transmet alguns secrets. Un encertat equilibri entre traç i taca.
Al recentment aparegut llibre de poesia Je vous aime, l’autor Marc Baron fa una declaració d’amor a l’univers sencer. Parla de l’amor a la natura, als arbres i a les fulles que han crescut amb ell, al riuet i al camí, a les flors i als amics sobretot.
L’Anna Obon ho il·lustra cuidant la composició a totes i cadascuna de les pàgines. Un retall de paper, una taca de color vermella, una impressió amb tampons o un traç de llapis per representar un piano per exemple, són alguns dels elements que, amb una distribució acurada i equilibrada dintre de l’espai narratiu de la doble pàgina, ajuden a afavorir la lectura dels poemes amorosos de Baron i a entrar-hi de cap.

Una proposta plena d’intencions, i que mostra una Anna que sorgeix d’un període ple de reflexió i d’un temps d’introspecció que, segurament, li ha servit i l’ajudarà a seguir fent propostes plenes de contingut i d’un alt nivell gràfic.

Aleshores, i per acabar, podem dir que el panorama no és tan desolador. Ens quedem amb la gent que té alguna cosa a dir, que coneix l’ofici i, sobretot, que fa propostes des del pensament més íntim.
Passeu pel Diluvio Universal al Barri de Gràcia i feu un cafè després amb l’Elisa i l’Anna. Un luxe!

Encara hi ets a temps!


Si encara no l'has visitat, no deixis de fer passada per l'Espai Francesca Bonnemaison per conèixer algunes de les il·lustradores catalanes de més anomenada. Les trobaràs a l'exposició Dones il·lustradores. Podràs conèixer la vida i miracles de la Mercè Llimona, la Lola Anglada, la Roser Capdevila, i moltes d'altres.


M'he enamorat d'en Jon Klassen!


Aquesta és la foto d’en Jon Klassen.


En Jon és un il·lustrador canadenc, nascut a Winnipeg el 1981, que va començar treballant en el món de l’animació, tot participant en pel·lícules com Coraline o Kung-Fu Panda 2. Després, ha alternat aquest món amb el de la il·lustració de llibres per a infants, primer amb textos de diversos escriptors i després, amb textos propis.
La foto l’he enganxat a l’armari de l’habitació, com qui enganxa la imatge d’una gimnasta o d’un músic. Per què no –m’he dit- penjar el pòster d’un il·lustrador o d'un escriptor, amb cara de simpàtic, al quarto? No se m’hauria de fer estrany. Ells imaginen i dibuixen móns que sovint poblen els nostres somnis. Els admirem i els hi agraïm, com admirava la meva mare i agraïa les piruetes a les barres asimètriques de la Nadia Comaneci, per posar tan sols un exemple.

D’en Jon Klassen, jo me n’he enamorat.

Bé, d’ell concretament, no. Dels seus llibres.

Això de l’amor, però, és una cosa estranya. D’un dia per l’altre, passes a fixar-te amb aquella persona que fins el moment et semblava gris i mediocre, que gairebé no intuïes perquè era una de tantes. De sobte, se t’il·lumina i li comences a descobrir les gràcies, li investigues la trajectòria, te la mires del dret i del revés...
El mateix que passa amb les persones, també passa amb les coses.

El meu enamorament pels llibres de Jon Klassen va ser a segona, o bé, a tercera vista.
Els havia entrellucat als aparadors i a les lleixes de les llibreries i tot i que n’havia sentit bonances, em passaven desapercebuts i no afegien res de nou i de diferent al que jo ja sabia.
Els hi trobava un aspecte gris, tirant a malaltís, sense cap detall destacable. Més que trobar-hi, la qüestió és que no els veia, entre tants d’altres de similars. I per tant no em convidaven a entrar-hi.
Va ser el dia que em va caure a les mans el conte de Llana a dojo, escrit per Mac Barnett, que els vaig descobrir i que m’hi vaig fixar:

BARNETT, Mac. Llana a dojo. Il·lustr. Jon Klassen. Barcelona: Joventut, 2013


Diu la gent que l’amor no entén de raons, però aquestes són cinc de les raons per les quals em va captivar Llana a dojo:

1.     La història que explica: la d’una nena que troba una capsa amb unes agulles de fer mitja i una mica de llana. A mida que fa peces de roba per als seus veïns, el lector observa desconcertat com la llana no se li acaba mai, tot arribant a transformar la vida gris del seu poble i de la seva gent.

2.      La paleta de colors que utilitza l’il·lustrador (colors sobris, encara que, en aquest cas, hi ha més alegria que en els seus llibres anteriors) i la tonalitat suau dels mateixos.
3.      El punt d’ironia i d’intel·ligència que s’observa, especialment en la resposta que la protagonista dona als comentaris i actituds de cadascun dels personatges que troba en el seu periple.
4.      Algun dels missatges que es desprenen del relat. Entre d’altres, la contraposició entre generositat i egoisme.

5.      La narració oral que la història permet, aspecte complicat de trobar, encara que no és necessari en un llibre per a infants de ficció i de qualitat.


Pel que he buscat i llegit, sé que Mac Barnett i Jon Klassen han continuat col·laborant en altres projectes posteriors.



La lectura i observació de Llana a dojo em va fer gratar en la trajectòria de l’il·lustrador i cercar les obres que d’ell s’havien editat anteriorment en català. 

Dos llibres, escrits i il·lustrats per ell, que em vaig mirar del dret i del revés:

- KLASSEN, Jon. On és el meu barret? Santander: Milrazones, 2011

La història d’un ós que ha perdut el seu barret i va preguntant als animals del bosc si l’han vist en algun racó.

De moment, en podeu gaudir en aquest vídeo, on la història és animada i el desenvolupament tranquil.


- KLASSEN, Jon. Aquest barret no és meu. Santander: Milrazones, 2013

La història d’un peix petit que roba el barret a un peix enorme.
Aquesta obra fou guardonada amb la prestigiosa medalla Caldecott que es dona al millor àlbum il·lustrat de cada any a Estats Units, i que ha premiat autors de la talla de Maurice Sendak, Chris van Allsburg, Arnold Lobel, o Brian Selznick.

De moment, en podeu gaudir en aquest tràiler promocional, de ritme ràpid i d’expectativa alta.



Diu la gent que l’amor s’entén més amb la passió que no pas amb la raó, però aquestes són vuit raons per les quals m’han agradat també aquest parell de llibres, i que es poden afegir a les cinc que havia anotat anteriorment:

6.  El fet de no donar una història simple i mastegada al lector, sinó que hi ha detalls que no apareixen en el text i si en la il·lustració, el·lipsis que ens fan observar amb atenció cada element i tornar enrere per descobrir allò que ens hem deixat i que era crucial pel desenllaç de la història. És molt clar en On és el meu barret, encara que també apareix en l’altre.


7.      La relació excel·lent entre text i il·lustració. A Aquest barret no és meu, el text narra en primera persona les suposicions del peix petit en fugir, i el dibuix narra el que realment fa el peix gran i que és contrari a les suposicions del petit. El dibuix contradiu volgudament el text. És una obra que recorda El meu gat és el més bèstia de Gilles Bachelet (La Magrana, 07), encara que en aquesta darrera es busca l’exageració per fer riure al lector, i en l’obra de Klassen, la contraposició és subtil, molt menys evident. El lector necessita tenir els sentits ben atents. El resultat rialler, però, acaba essent el mateix.   
8.      Els colors que, aquí, són sobris del tot, amb tons de grisos, marrons i beix. Aposta original en un llibre per a infants.
9.     L’ús i la disposició d’uns detalls mínims i indispensables, d’un atrezzo summament bàsic, del qual l’autor treu molt de profit.
10.      Els diversos nivells de lectura que ofereixen ambdues històries.
11.      Les mirades dels personatges, claus en uns cossos tan estàtics, i en algun cas, pesants.


12.      La ironia utilitzada i el to, que arriba a esdevenir un pèl desvergonyit i poca-solta.
13.      La presència de dos personatges no gaire presents en la literatura infantil, i per tant, frescos i originals. Per una banda, el mentider que nega uns fets evidents –figura diàriament present en la realitat del nostre món!-, i per l’altra, la de l’espieta, del delator, que t’assegura que et protegeix i que t’acaba apunyalant per l’espina dorsal.

  
Diuen els del meu poble que l’amor és “cegu”, però jo, per sort, tot i estar enamorada de les obres d’en Jon Klassen, segueixo veient molts llibres dels quals enamorar-me cada dia.


Paraula de Pippi, la calcesllargues


Sendak a l'atac!

SENDAK, Maurice. A la cuina, de nit
Benvolguts veïns i veïnes,
Mireu què hem trobat en Dídac i jo!!! Una autèntic tresor de la literatura infantil. Recordeu aquell famós autor que va trencar motlles amb Allà on viuen els monstres?, doncs ara Maurice Sendak arriba de nou a les nostres mans amb aquest preciós exemplar, únic i singular, d'en Quel que va a la recerca de la llet per fer pastissos. Ep, i en català, en versió de Miquel Desclot! 
No deixa de ser curiós que al mateix temps que apareix aquest llibre fa pocs dies també s'hagi reeditat un títol de la famosa Olívia (Andana). Ja era hora que el nostre fons de LIJ s'anés emplenant d'imprescindibles. 
I tu, quins títols proposaries recuperar? 

100 i 1 entrades









Benvolguts amics, parents i coneguts de Llibres al Replà, com va dir aquell: hem fet el cim! o els CENT.
Amb aquesta entrada, en poc més de deu mesos, el nostre bloc, la nostra escala, i els seus veïns hem estat capaços de fer cent aportacions al món de la literatura per a infants i joves.   
Sabem que tan sols són les primeres cent passes, però n’estem tremendament satisfets ja que, durant aquest temps, diverses finestres s’han obert damunt d’elles per fer-hi una ullada: més de 35.000 visites d’arreu del món; milers d'ordinadors, centenars de servidors i desenes de kilowatts d'energia esmerçats; i tot per trobar-nos al Replà, a l'entorn d'allò que tant ens agrada: la bona literatura infantil i juvenil.
Tot ha estat possible gràcies a un ramet de veïnes i veïns que, entestats, tossuts i decidits, vam engegar aquesta plaent feina de mostrar la nostra opinió, recolzats, això també, pels segells editorials que han cregut en nosaltres.
Però sens dubte, sense cap mena de dubte, tot això no hauria estat possible sinó fos per vosaltres, benvolguts lectors, que ens seguiu i ens esperoneu a millorar dia rere dia.
Cada veí us ho vol agrair, tot rememorant celebracions, títols, persones... que també han arribat a CENT:

1r 1a
Des del 1r 1a, la família Mumin té molt clar a qui vol dedicar l’entrada número 100. I és que aquest 2014 es celebra el centenari del naixement de Tove Jansson (Hèlsinki 1914-2001), l’autora i creadora dels Mumin.


Mirant la seva biografia, descobrireu dades importants com ara que va estudiar art i disseny a diferents escoles d’Estocolm i París i que ha guanyat nombrosos premis internacionals com el Hans Christian Andersen de 1966. 

Però allò que més impressiona si busqueu informació de l'autora, són les fotografies que acompanyen la seva vida. Mirant-les, tens la sensació d’estar dins la vall dels Mumin, aquests personatges que va dibuixar per primera vegada l’any 1941. 
I a més a més, tens la sospita que aquell és el veritable estil de vida del paradís. 

Per celebrar l'esdeveniment podeu seguir els actes de celebració que es faran arreu del món dels cent anys de Tove Jansson.
passeig en barca amb la seva companya Tuulikki Pietilä , artista gràfica


1r 2a
Al replà, estem de celebració! En poc temps, hem aconseguit plantar cent flors, grosses com les bales d’un canó, als graons de l’escala per oferir-les als nostres visitants. A la festa, des del 1r 2a, jo portaré creps dels que faig al terra del menjador, però deixaré a casa el senyor Nelson, el mico, i el Petit Oncle, el meu cavall de pigues. Més val que no els vegin. Hi ha algun veí una mica tiquis-miquis que no accepta això de tenir animals al pis. A més a més, el Petit Oncle em diu que el deixi tranquil, que ell l’únic que té per celebrar són els 100 anys del seu col·lega Platero.

Platero y yo és una faula escrita pel Nobel Juan Ramón Jiménez i publicada el 1914, un relat sobre la vida al poble de Moguer (Huelva) quan l’autor era un infant, on es fa una exaltació de la relació de l’home amb el seu entorn. Està escrita en una prosa poètica esplèndida, farcida de símbols i metàfores, que narra l’amistat entre un ruc i el poeta. És la segona obra en llengua castellana més traduïda de la història, després del Quixot.

Us regalo la narració musicada del primer capítol, que interpreta el cantant Vicente Monera, i la coberta d’una adaptació per a infants, elaborada de Rosa Navarro i il·lustrada pel Francesc Rovira (Edebé, 2006). 



2n 1a
Des del 2n 1a, recordem Alícia al País de les Meravelles.
Arthur RackhamHelen Oxenbury i Tony Ross d’Anglaterra, Lizbeth Zwerger d’Austria, Peters Weevers d’Holanda, Aurelia Grandin de França, Anne Herbauts de Bèlgica, Andrea Petrilk de Croàcia, Marina Marinelli d’Italia, Suzy Lee de Corea, els americans Peter Kuper , Otto Seibold i la dibuixant dels estudis Disney Mary BlairDusan Kallay d’Eslovàquia, Katalin Szegedi d’Hongria, José Sanabria de Colombia, Jassen Chiuselev de Bulgaria, l’artista Pat Andrea dels Països Baixos, Lola Anglada de Catalunya…

Totes i tots han il·lustrat el clàssic Alícia al País de les Meravelles de Lewis Carroll.
Possiblement, abans d’iniciar la seva proposta visual, tots ells van sentir la necessitat de conèixer i d’observar detingudament les primeres il·lustracions que acompanyaren el text de Lewis Carroll l’any 1865. Em refereixo a les magnifiques il·lustracions a ploma de John Tenniel (Londres 1820-1914).
Al 2014, recordem John Tenniel, quan es compleixen 100 anys de la seva mort.



2n 2a
I des del 2n 2a, en Dídac i l'Alba també ens afegirm a aquest particular centenari.
Mercè Llimona -asseguda al costat de la seva mare- amb la família
Nosaltres, però, ho fem recordant que fa tot just 100 anys una de les nostres il·lustradores de més renom, la Mercè Llimona, va venir a aquest món. Vuitena filla del pintor Joan Llimona, segona de la segona dona, la Maria Raymat, la Mercè (1914-1997) aviat despuntà en les seves dots com a il·lustradora. Era tan gran el seu afany per dibuixar que la seva mare li acabà penjant un llapis al coll per tal que el tingués a mà en tot moment. Malauradament, però, li tocà lidiar amb la dictadura i la seva producció inicial fou migrada degut a la poca edició de llibres per a infants d'aquell moment. Casada amb Fèlix Escalas, tingué cinc fills, els quals són presents en moltes de les seves il·lustracions inicials i n'inspiraren algunes de contes com Mi ángel de la guarda (Hymsa, 1947) o la col·lecció protagonitzada per la Bibí, nom que corresponia a la seva quarta filla, editada també per Hymsa. 
La princesa del pèsol (Hymsa, 1992)
Va ser presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat fundada pel seu pare, i de l'Associació de Professionals d'Il·lustradors de Catalunya (APIC), on exercí una feina eficaç tot posant ordre als drets dels il·lustradors, una tasca que aquell ofici demanava a crits. 
Malgrat les seves limitacions físiques, ja que ben aviat una afectació reumàtica li impedí dibuixar amb facilitat, confegí un estil que, amb el temps, perfeccionà. Estava caracteritzat per una perfecta compaginació dels espais i de l'ús del blanc, un detallisme d'un indubtable gust i influència anglesa, i un ús de l'aquarel·la que fa que les seves il·lustracions sempre tinguin una transparència envoltada d'un cert misticisme. Són 100 anys que han de servir, una vegada més, per reivindicar aquesta il·lustradora que, això sí, hauria de ser referent i els seus llibres merèixer espai en les llibreries juntament, també, amb els de Lola Anglada, Junceda, Opisso i tants d'altres ara menystinguts. I és que, com deia una de les seves nebodes: si tots aquests il·lustradors fossin anglesos, encara estarien ben vius
Recordeu que fins el 28 de març podeu gaudir d'una exposició dedicada a Dones il·lustradores, i centrada especialment en la figura de la Mercè Llimona, a la biblioteca Francesca Bonnemaison.

 3r 1a
 Sembla mentida que haguem arribat al 100! I val a dir, que per poc no ens passem de llarg... Sort que hi ha veïns i veïnes sempre vigilants que a les trobades al replà ens recorden les fites importants: 100 entrades, 100 anys... i un llibre amb un 100 al seu títol! Perquè jo vull aprofitar aquest petit racó per recomanar a tots aquells que no el coneguin un catàleg, un llibre de consulta, una obra alhora d'estudi i també de creació (com les bones enciclopèdies d'abans, lectura preferida de tants i tants autors!), un llibre singular, una porta a altres llibres...
Tot això i més és Un i un i un... fan cent, de Teresa Duran i Marta Luna. Publicat per La Galera ara fa 12 anys. "Cent personatges de la literatura infantil i juvenil", resa el descriptiu subtítol d'aquesta obra que, per mi, és un veritable plaer. Un llibre que es llegeix com un diccionari, fent salts endavant i endarrere seguint les referències que creuen i enllacen els diferents personatges. Un llibre darrera del qual un pot intuir el geni, la determinació i el rigor de les seves autores, però també el seu sentit de l'humor i la voluntat de contagiar el seu entusiasme i simpatia (o antipatia, segons convingui) envers els personatges més insignes de la literatura infantil i juvenil. Si intento "explicar-vos" aquest llibre, perdrà la seva gràcia. Comenceu pel primer personatge, l'Alícia, i salteu a la Dorothy, que podria haver estat la seva millor amiga; haureu de passar pel gran màgic d'Oz, és clar, i perquè no saltar d'aquest a Gandalf, i fer un recorregut pels mags del llibre, passant també per Harry Potter? Pel camí, descobrireu una part de les seves aventures, però sempre només en la dosi necessària per quedar-vos amb ganes d'anar a buscar el llibre d'origen. De catàlegs, diccionaris i obres de consulta sobre literatura infantil n'hi ha a carretades. Però quantes us permetran jugar amb els vostres infants a endevinar de quin personatge estem parlant, sentint com es descriuen en primera persona? Feu la prova... i si no saben de quin personatge es tracta, acosteu-vos a preguntar a la biblioteca o llibreria més propera!

3r 2a

Des del tercer segona, en Max i els seus inseparables i necessaris monstres, ens afegim a la celebració de les 100 entrades a Llibres del replà i us agraïm, lectors, la vostra fidelitat, la vostra estima i la vostra curiositat. Estem orgullosos de formar part d’aquesta comunitat i volem compartir les 100 entrades amb una altra celebració centenària, en aquest cas els 100 anys del naixement d’uns dels autors que més han marcat la nostra vida com a escriptors. L’agost de 1914 va veure la llum del món, curiosament a Bèlgica, una de les veus indiscutibles de la literatura en castellà: Julio Cortázar. 
Als 4 anys va anar a viure a Buenos Aires, i fou allí, a l’Argentina, on va formar-se com a persona i escriptor. Permeteu-me destacar, entre la seva gran obra, els contes. Tots els que hem començat la nostra carrera literària com a contistes, autors de relats breus, devem molt a l’autor argentí. Diré, fins i tot, que els que remeten a Quim Monzó com a referent primer, en realitat i de retruc, fan també referència a Cortázar. Molts dels seus relats breus tenen una estructura perfecta, i una riquesa conceptual originalíssima. Permeteu-me triar-ne un (entre les dotzenes i dotzenes de bons contes!). Es titula “Final del juego” i pertany a un llibre de relats que porta el mateix nom i que va ser publicat el 1956. Tres nenes, una d’elles amb un grau de minusvalidesa, juguen cada tarda a un joc exhibicionista de breu durada: fan poses efímeres i immòbils per als passatgers d’un tren que circula, sense aturar-se, prop de casa seva. Un dia, un dels passatgers veloços llança una nota des de la finestra del tren: s’ha mig enamorat d’una d’elles, precisament la discapacitada, i vol conèixer-la. Totes les tensions i maldecaps de l’adolescència estan contingudes entre les pàgines d’aquest relat increïble. Tots els monstres que jo, en Max, tinc al cap, Cortázar els dibuixa a la perfecció en aquesta història. Fa 100 anys el gran Julio va obrir els ulls a Brussel•les. I aquí estem, amatents, per celebrar-ho.

L'esquelet de la balena es fa gran

A molts infants del nostre entorn quan els anomenem "l'esquelet de la balena" els ve al cap el Museu Blau, les escales d'aquest museu de ciències naturals de Barcelona on llueix l'esquelet d'un cetaci trobat l'any 1862 a les platges de Llançà.



Els de la meva generació de mare Mumin, quan sentim anomenar l'esquelet de la balena, no podem deixar de visualitzar això: 


I és que amb vint-i-sis edicions -si no m'equivoco- el llibre de David Cirici, L'esquelet de la balena (Empúries, 1986) ha estat una lectura clàssica d'escoles i biblioteques, un esglaó important del nostre itinerari lector.
Amb aquesta història que plantejava una societat futura l'autor va guanyar el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil l'any 1986.
Per aquelles coses de l'atzar, o no, vint-i-set anys després, Cirici ha tornat a guanyar aquest premi, justament amb una distopia que beu directament del món creat a L'esquelet de la balena.

La collita literària de David Cirici (Barcelona, 1954) d'aquest 2013 ha estat francament bona. Dos dels millors llibres publicats aquest any són obra d'aquest autor català que ha combinat sempre la seva feina d'escriptor amb d'altres dins l'àmbit de les lletres i la comunicació: des de professor de literatura fins a guionista i publicista.  


Per una banda va sorprendre'ns amb Molsa (Edebé, 2013), llibre que va merèixer el Premi Edebé de literatura infantil i que opta al Premi Atrapallibres d'enguany. Una història tendra i dura alhora, una aproximació per a infants de les conseqüències de la guerra a través dels sentits d'un gos. 

I per l'altra, com dèiem més amunt, ha tornat a guanyar el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil amb Zona prohibida (Fanbooks, 2013) [En castellà  Zona prohibida. Algar, 2014]

Més enllà de l'anàlisi que puguem fer del llibre, com a novel·la independent pensada i escrita actualment, em sembla que David Cirici ens dóna l'oportunitat de fer un exercici de com han canviat la literatura, els escriptors, i nosaltres com a lectors, al llarg dels darrers trenta anys.

Si recordeu L'esquelet de la balena, es tractava d'una obra a mig camí de la ciència ficció i la novel·la realista, de descoberta. Cent dotze nois vivien aïllats en una mena d'escola sense cap contacte amb l'exterior. Allà tot era automatitzat i només un telèfon d'emergències els feia creure que hi havia algú més enllà que els controlava. Portaven tancats tota la vida, catorze anys, de manera que el seu coneixement del món es limitava al que havien après a través d'unes holografies dels seus professors.

Tot i que en el rerafons de la història plana sempre la intriga de per què estan tancats? Quina mena de món hi ha a l'exterior? Què descobriran si deixen l'escola?, la veritable força del relat recau no tant en la brutalitat del món on viuen els protagonistes, sinó en el seu creixement personal.
Gran part de la novel·la podria semblar la vida d'uns nois d'internat, que creen lligams d'amistat, que juguen a saltar-se les normes com a bons adolescents, que busquen els límits d'aquest món adult que els hi és desconegut. La descoberta d'una escola de noies representarà també el naixement de l'amor.

El ritme del text era prou pausat perquè la narració s'entretingués a buscar imatges simbòliques, ja fossin en forma d'esquelet de balena o en la figura d'un petit robot que els ensenyava a nedar i era el més semblant als pares que mai havien tingut.
Cirici buscava constantment la referència a les illes clàssiques de la literatura, comparant aquests nois amb els nàufrags i aventurers de Defoe i Verne. 

Però han passat trenta anys. Els lectors de 1986 no són els de 2013, ni els seus referents ni les seves necessitats i habilitats literàries. El ritme, les estructures, les temàtiques... de la literatura juvenil s'han transformat, adaptant-se a una nova narrativa, segurament contaminada per la narrativa audiovisual. Existeixen un nombre important d'estudis, com els de Gemma Lluch o Mireia Manresa, on es teoritza d'aquest canvi, d'aquesta necessitat d'accelerar el ritme de les històries, de sorprendre des de la primera pàgina, de jugar amb l'estructura, apropant-nos segurament al ritme de les sèries televisives o a la lectura més fragmentada que fan avui dia els joves a la xarxa.

Jo no en sóc experta, però sí que en la lectura de Zona Prohibida hi endevino tots aquests canvis i m'imagino com David Cirici ha viscut la re-visitació del seu llibre, amb tots els nous referents culturals, cinematogràfics i televisius que li han aportat trenta anys d'ofici.

L'Antoni Gars, l'Oriol Mussar... ara es diuen Daia i Inge, i són l'esperança per a un centenar de noies que -a la primera pàgina del llibre-, pateixen una catàstrofe natural que les obliga a deixar la seguretat d'una escola aïllada per a enfrontar-se a un món desconegut i inhòspit. El ritme s'accelera, la narració es tensa i pren un to fosc i angoixant. El pes de la història recau en la descoberta d'una nova forma de poder i d'organització social que s'amaga en aquest món hostil i violent.  

Un llibre vibrant, que he devorat, i que demana a crits una continuació. [Pren nota, senyor Cirici?]
Millor o pitjor que l'esquelet? Diferent! Tinc la impressió que la resposta rau en l'any de naixement del lector.

I per a més informació del llibre, llegiu una ressenya de Zona prohibida al Punt Avui i una entrevista a l'autor a la Finestra digital.
En el bloc de David Cirici podreu conèixer millor la seva feina d'articulista i a través del seu Twiter podreu estar al cas de les seves noves publicacions.

I una reflexió final:
Si L'esquelet de la balena era més a prop del Mecansocrit del segon origen, Zona prohibida estaria en la línia de les darreres distopies, més en sintonia d'Els jocs de la fam, per entendre'ns.
Us imagineu que un dia, per aquelles coses de la màgia estel·lar, Manuel de Pedrolo fes una reescriptura del seu Mecanoscrit, seguint la "moda distòpica" de la novel·la juvenil del segle XXI?