Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Aquest Nadal des del Replà proposem...

Benvolguts veïns i veïnes del barri,
Com que sembla que quan s'acosta el final d'any a tothom durant aquestes festes li toca fer recomanacions de quins llibres per comprar o vendre, regalar o regalar-nos, llegir o deixar que ens llegeixin, nosaltres no hem volgut ser menys i us passem alguns suggeriments que han deixat rastre en el nostre cor emocional. 


Des del 1r 1a...

Us animem a regalar llibres als més petitons de casa, aquells que possiblement celebren el seu primer nadal. Enmig de totes les joguines que rebran aquests dies, és interessant que hi trobin, amb tota la normalitat, uns quants llibres ben bonics!

Deneux, Xavier. El meu petit mercat. Barcelona : Combel, 2014
La col·lecció El calaix d'imatges  continua editant uns llibres d'encaixos d'una elegància, al meu entendre, destacable.
Es tracta d'imatgiaris temàtics que fugen dels llibres estridents, carregats de colors saturats, amb brillantina i aposten per composicions simples i clares. És allò que diuen alguns de "menys és més".
I alhora, estan molt ben pensats perquè les mans maldestres dels més petits hi juguin sense perill de trencar peces.


Rubio, Antonio. Lluna. Il·lustr. Óscar Villán. Trad. Miquel Desclot. Barcelona: Kalandraka, 2014
Alhora que apareixen nous llibres dins la  col·lecció en castellà De la cuna a la luna, Kalandraka presenta la traducció al català d'aquesta col·lecció de poesia pensada per a primers lectors. 
Del bressol a la lluna  compta amb la traducció de Miquel Desclot, fet que, no només és garantia de qualitat, sinó que referma la idea que els llibres per a nadons també demanen molta cura literària i de traducció.



Miura, Taro. Deixa-m'ho a mi! Trad. Albert Nolla. Fraga: La Fragatina, 2014 
Vehicles de treball és una nova col·lecció, també de cartó, pensada perquè els més petits coneguin el nom i les funcions dels vehicles més comuns dins l'àmbit de la construcció o el transport. L'autor japonès ha manifestat que amb aquesta col·lecció també vol mostrar les avantatges del treball en equip i la cooperació. En tot cas, feu que el tió cagui un llibre ple de grues i tractors, i us haureu guanyat els infants de qualsevol casa.



Des del 1r 2a...


Encara que, en aquest edifici, tots els veïns compartim el manteniment del replà i la seva decoració i animació en cas de festa grossa, cadascú, al seu pis, decideix com vol viure i  amb qui vol passar, en aquest cas, el Nadal. Jo he decidit fer-ho amb la companyia de personatges peculiars o extravagants com la mateixa servidora que us parla:

WALTON, Leslye. La peculiar història d’Ava Lavender. Trad. Montse Molist. Barcelona: Cruïlla, 2014. (Camp a través)

Els protagonistes d’aquesta novel·la per a públics diversos podrien ser tranquil·lament els d’una pel·lícula de Tim Burton. També podria semblar que, pel títol, hi ha només una protagonista, però abans no apareix, l’autor es dedica a encisar al lector amb la història dels suggerents antecessors familiars de la mateixa. Ella és una nena que neix amb dues ales a l’esquena, cosa que condiciona la seva relació amb companys, veïns i entorn. Realisme màgic en estat pur.


MANSO, Anna. Amics monstruosos. Il·lustr. Gabriel Salvadó. Barcelona: Animallibres, 2014. (La formiga)

Els protagonistes d’aquesta novel·la per a lectors a partir de 8 anys podrien ser tranquil·lament els d’una pel·lícula de por, ja que els que anomena el títol són animals zombis que poblen el món íntim i imaginari de la Sandra. Al seu voltant, uns pares joves i amb problemes als quals ella ha de dir, a vegades, com han d’actuar; una àvia tendra i propera; uns companys als quals sovint no sap com adreçar-se per la seva timidesa... Realisme pur amb tocs màgics.


DESJARDINS, India. Le Noël de Marguerite. Il·lustr. Pascal Blanchet. Montréal (Québec): La Pastèque, 2013

No sé de quina pel·lícula podria formar part la gairebé única protagonista d’aquest àlbum, guardonat amb el Premi Ragazzi, que vaig trobar en una llibreria belga i que abans havia cridat l’atenció dels experts de la Fira de Bolonya. La Marguerite és una àvia que decideix passar el dia de Nadal a soles. La narració se centra en la seva solitud i en un fet puntual que l’esmicola, i la il·lustració la recrea i l’accentua amb una fantàstica i sòbria descripció dels espais, des de diversos punts de vista i amb una mirada vintage que transporta el lector als anys cinquanta. Realisme amb flocs de màgia pura. 



Des del 2n 1a...

Us proposem novetats de tres editorials que ens agraden molt. I aprofitem per desitjar-vos un bon Nadal ple de bones lectures il·lustrades!

ICINORI. Issun Bôshi. Traducció: DURAN, Teresa. Edicions Ekaré. Barcelona, 2014.

L’editorial Ekaré acaba de publicar aquest nou llibre de Icinori, el tàndem format per Mayumi Otero i Raphael Urwiller, editat a França per Actes Sud l’any passat.

Un àlbum que ens recordarà el nostre Patufet, però traslladat a la Xina. Una parella de camperols tenen un fill, però vet aquí, que neix molt petit!
El nen, que es diu  Issun Bôshi i no fa més que una polzada, començarà a explorar el món, creuar boscos i selves,  amb la finalitat de trobar la felicitat.
Icinori publiquen llibres per la passió que senten pel món de l’edició, del disseny. Cada llibre s'utilitza per finançar un nou projecte, i això els dóna una gran independència i la llibertat de crear els  seus propis projectes personals. 



GÓMEZ REDONDO, Susana; APARICIO CATALÀ, Anna. Rebequeries. Takatuka, 2014

El nou llibre editat per Takatuka amb autores del nostre país. Un llibre que parla dels canvis d’humor dels més petits. Amb unes il·lustracions plenes de moviment i molta expressivitat, la jove il·lustradora Anna Aparicio Català ha dibuixat utilitzant tècniques diverses (collage, gouache, llapis de colors, grafit) per donar-nos un ventall d’imatges plenes de força i amb una gran diversitat de composicions que afavoreixen el fil narratiu d’una història plena d’emocions.
Com diu la mateixa editorial, es tracta  d’un conte sobre desitjos, frustracions i emocions desbocades; i sobre la importància de saber comunicar-se i d'escoltar.


SAMBA, Gina i TARRAGÓ, Maria. Contes per llegir i jugar. Barcelona: La Galera, 2014.

L’editorial La Galera acaba de publicar una proposta diferent i molt divertida per aquest Nadal. Una carpeta carregada de contes en forma de puzle per jugar i per què els més petits de casa es puguin apropar als contes clàssics.
Cada història té tres finals diferents: el tradicional, un d’alternatiu i una fitxa en blanc perquè els petits lectors puguin dibuixar un final diferent, al seu gust personal i explicar-lo als amics.
Maria Tarragó presenta unes il·lustracions amb un traç espontani i fresc, uns personatges molt amables i expressius, per apropar els més petits a la lectura dels contes clàssics, tot entretenint-se i dibuixant.



Des del 2n 2a...

MURAIL, Marie-Aude. Caçadors d'enigmes. Alzira: Bromera, 2014 (Els casos de Nils Hazard)

Finalment podem gaudir d'un nou text de la Marie-Aude Murail (Le Havre. França. 1954). Entronitzada al nostre país mercès al magnífic Simple (Estrella Polar), una sensacional, divertida i ben traduïda obra sobre la simplicitat d'un noi autista i la seva relació amb el món, ara ens arriba la primera entrega de la saga d'un investigador singular: Nils Hazard. Aquest etrustòleg -expert en la civilització etrusca-, professor universitari entenstat a descobrir el llenguatge dels etruscs, ens aporta una nova mirada sobre diferents misteris. I és que a partir de l'aplicació de la lògica més racionalista, de la recerca de la veritat a partir de l'anàlisi fred i calculador d'un home sense sentiments, el doctor Hazard ens va fent aflorar els secrets que s'amaguen entres les sinapsis del seu cervell, des de la seva infantesa, envoltada de misteris a les golfes de casa el seu avi, fins al cas d'un pare desaparegut o els tics del germà de la Catherine, l'altra plat de la balança.
En Nils Hazard sempre va acompanyat per la jove Catherine, com he dit l'alter ego de l'inspector, qui ofereix una visió molt emocional de tot allò que passa al seu entorn. I és que Hazard i Catherine fan una parella que, a l'estil de Batman i Robin, Tintin i Milú, Mortadel·lo i Filemó, estan cridats a ser referent de les lectures per a joves. 
Murail ens ofereix cinc casos que conformen un volum de molt bon passar, especialment per a adolescents a mig aire de la primària i la secundària. I, com no podia ser d'una altra manera, sempre hi ha l'inspector torrecollons que els acompanya, aquesta vegada que porta per nom Berthie
Murail ens va arribar a les nostres mans amb el ja anomenat Simple, per després oferir-nos una altra bona novel·la com va ser L'assassí de la corbata (Estrella Polar). El públic demanàvem més i és just reconèixer, doncs, que ara aparegui el primer volum dels vuit que conformen els casos d'en Nils Hazard apareguts a França a inicis de la dècada dels noranta. Esperem que no sigui una flor d'estiu i que, acompanyats per l'encertada traducció de Pasqual Alafon, en Hazard es converteixi en company de noves aventures. 

Ei, i en Dídac i jo us desitem un MOLT BON ANY 2015!!!


Des del 3r 2a...

Max i els monstres us volem fer un parell de recomanacions de lectura per a aquest Nadal, alhora que desitjar-vos unes molt bones festes!

NEL·LO, David. Missió futur. Barcelona, Fanbooks 2014. 

Tots sabem que David Nel·lo és una de les veus potents de la LIJ catalana de ficció. L’any de publicació de La nova vida del senyor Rutin, premi Edebé, Fanbooks treu al mercat la seva incursió en el camp de la ciència ficció amb aquesta Missió futur molt recomanable.
En ella trobem un espai, “El centre”, i una colla de nanos, “els escollits” als quals se’ls encomana una missió que, igual que el lector, no coneixeran fins al final de la novel·la. Sabem que des de “El centre”, situat en un indrets dels EEUU, hauran de realitzar una missió interestel·lar al planeta C31. Nel·lo ens parla de la llibertat, del poder d’elecció i de la incapacitat d’obtenir-la. Ens planteja la qüestió del destí, de la capacitat o incapacitat de l’ésser humà a escollir-lo o la fatalitat, i bevent de la millor tradició fantàstica del segle XX (Bradbury, Orwell, Huxley), l’autor transforma en una gàbia de luxe l’espai on es mouen els seus ratolinets, a batzegades, a la recerca de saber qui són i què hi fan allí. Els sentiments dels herois innocents, tots amb noms bíblics (Ismael, Sara, Jabal, Raquel, Isaac, Balaam...), tenen una paral·lelisme amb els paisatges que recorren, molt a l’estil del romanticisme, i els encaminen cap a un demà incert però inevitable. Missió futur combina molt bé l’acció, la reflexió, la ciència, les relacions humanes i una estranya relació pares i fills molt més punyent que la de mestres i alumnes, com al principi podria semblar.

SEDWICK, Marcus. No es invisible. Barcelona, Bambú 2014.Traducció de Julia Alquézar. Col·lecció Exit.(En castellà)

Marcus Sedgwick (Kent, Regne Unit, 1968), parteix d’una molt bona idea argumental per endinsar-nos en aquest thriller contemporani sobre la recerca d’un pare per part dels seus fills. I crea un personatge potent, omnipresent no només en tota la novel·la, sinó que a més a més la sustenta de cap a peus, que és la Laureth, la filla cega adolescent que, al costat d’en Benjamin, el seu germà petit, engeguen l’espectacular aventura de buscar el pare que ha desaparegut a l’altra punta de món. La Laureth, en primera persona, ens explica la gesta, i l’autor aconsegueix que el seu handicap sensorial, la ceguesa, no sigui cap trava, ans al contrari, per a l’evolució del relat. El retrat tan aconseguit de la noia cega avança en paral·lel al rescatat diari del pare, un escriptor en hores baixes, que teoritza sobre “la casualitat” i la “casuística”, reflexions enginyoses, anècdotes agradoses de llegir, però que debiliten el clímax final després de generar grans expectatives. Des de Max i els monstres ens quedem amb la capacitat de l’autor de crear un personatge i unes situacions quotidianes tan engrescadores que, durant la lectura, sap greu que s’hagin d’acabar. Il·lustració de coberta de l'Arnal Ballester.


Ei, però si amb això no en teniu prou, sempre podeu consultar altres seleccions com:
GRETEL: selecció desembre 2014
Biblioteca Rosa Sensat: El Garbell 
Biblioteques de les comarques de Girona: CLER Guia Nadal 2014

L'elefant rosa de la Lucía Serrano

Ja fa vuit anys que la Lucía Serrano va arribar a Barcelona. Tenia vint i tants anys i venia des de Madrid amb la il·lusió d’ampliar coneixements en allò que li produïa més felicitat: dibuixar.

Havia estudiat Belles arts i ara es desplaçava a Barcelona per rebre una formació més completa en el camp de la il·lustració. Va venir d’alumna a l’Escola de la Dona, i de seguida va mostrar un interès molt gran per explicar coses, per fer unes il·lustracions plenes de moviment, creades amb un traç molt àgil i amb una gran facilitat pel dibuix.

La Lucía va acabar els estudis i va començar a publicar i a guanyar premis importants. Com el "Els nous d'Alfaguara", l’any 2000 amb el relat "Primer dia de treball", publicat en el llibre "Ombres al vespre i altres relats". També el "Premi a millor Àlbum Il·lustrat Princesa d'Éboli", convocat per l'editorial Anaya i l'Ajuntament de Pinto, l’any 2009 amb l'àlbum: "El dia que vaig oblidar tancar l'aixeta”; el "XIII Premi d'àlbum il·lustrat a la Riba del Vent", convocat per Fons de Cultura Econòmica, any 2010 amb l'àlbum "Quin nen més lent", i el "Premi Junceda Àlbum Infantil Ficció" l’any 2012, amb l'obra "A blanc". Ha publicat amb editorials diverses com Anaya, Barcanova, Ekaré, Everest Fondo de Cultura Económica, Grup 62, Thule i República Kukudrulu.


Aquest mes de desembre he tingut el plaer de presentar el darrer llibre de la Lucía “Un elefante rosa” editat per Narval. M’ha sorprès el canvi qualitatiu. En aquest llibre presenta unes il·lustracions carregades de moviment, farcit de referències a la seva vida i un missatge que commourà i divertirà al mateix temps als seus lectors.
Hem estat xerrant i preparant la presentació, i la Lucía es mostra molt feliç i contenta de poder-se dedicar a la feina que més li agrada, explicar coses amb contes creats per ella. Des que va començar a publicar ja té 10 llibres on és autora i il·lustradora.

- "UN ELEFANT ROSA" és un llibre d'alguna manera autobiogràfic? Ho són la majoria dels teus llibres en els quals ets autora dels textos i també de les il·lustracions?

D'alguna manera sí que ho és, d’autobiogràfic. I passa el mateix en la majoria dels llibres dels que sóc autora. Quan escric i quan dibuixo em resulta més fàcil recórrer a sensacions i vivències pròpies a inventar alguna cosa nova. Quan decideixo què vull explicar, la història pot anar per molts camins i acabar no semblant exactament allò que he viscut, però aquesta llavor sempre hi és.

L'elecció d'aquesta professió, en el meu cas, té a veure amb la necessitat d'explicar coses que no puc explicar per un altre mitjà. Així que primer va venir la necessitat d'explicar aquestes experiències, o d'entendre el que m'envoltava, i després l'eina per fer-ho: els contes.

-Ens Podries explicar breument de què tracta el teu nou llibre?

"Un elefant rosa" parla d'una situació que es pot donar en moltes famílies, o fins i tot en grups d'amics. Hi ha alguna cosa que no es diu en veu alta, però que d'alguna manera acaba influint en la relació entre les persones. El conte intenta transmetre la sensació que es té quan passa una cosa així. És una sensació molt pesada, que pot arribar a ofegar. També ens mostra com de vegades, amb una petita empenta, es pot sortir de la situació. Es pot sortir-ne, així que no cal tenir por.

-Recordes la nena que vas ser? Els teus amics de la infantesa, la teva habitació, les teves joguines?

Constantment! Dibuix molt la meva habitació, em surt instintivament. També dibuixo molt la meva germana, perquè amb ella he jugat moltíssim. Recordo molt bé la meva infantesa, vaig gaudir-la molt, tant que no volia que s'acabés. Fer contes pot ser una manera de perllongar-la.

-Les Cases representades a "L'ELEFANT ROSA" no s'assemblen als edificis de Madrid, la ciutat on vas néixer, ni a Barcelona on ara vius. Hi ha altres espais en la mirada de Lucia?

Vaig tenir la sort de viatjar molt amb els meus pares i la meva germana des de molt petita, i aquestes vivències poden esquitllar-se als llibres. En el cas del conte dels elefants, les cases són cases irlandeses. Vaig anar a Irlanda amb la meva família quan tenia vuit anys, i em va semblar un lloc màgic. Però màgic de veritat! En aquell lloc segur que hi vivien follets i qualsevol criatura fantàstica que us pugueu imaginar. D'aquest viatge ens en vam endur una foto de cada un de nosaltres al costat d'una d'aquesta portes de colors. I aquestes portes són les que apareixen en el llibre.

-Fas molts esbossos abans d'acabar un original?

No faig gairebé esbossos. Sóc una mica impacient en general, i això de vegades és un inconvenient, perquè quan començo a esbossar no aguanto gaire estona repetint la mateixa idea. Però això no vol dir que les composicions vinguin a la primera. Abans de posar-me a dibuixar m'imagino el que vull explicar durant força temps. Així quan em poso davant del paper ho tinc més clar i necessito menys temps d'esbossos. Amb el text, però, sí que hi estic molt de temps. Llegeixo, rellegeixo, torno a llegir-lo en veu alta. Ratllo paraules, ratllo paràgrafs i torno a escriure ... En aquesta fase del llibre no m'importa estar-m’hi tot el temps del món. Quan es tracta de jugar amb les paraules tinc molta paciència!

-Com va sorgir la possibilitat d'il·lustrar els teus propis textos? Ets una bona lectora?


Sempre m'ha agradat molt llegir, i des de petita ja volia fer contes. Però fer-ho tot, imaginar i dibuixar-los. No se’m donava molt bé explicar les coses amb la boca, així que l'escriptura era una bona eina per expressar el que no sortia d'una altra manera. I escrivia molt. No sóc una bona il·lustradora, no acostumo a anar amb la meva llibreta dibuixant, i si estic un temps sense dibuixar no ho pas malament. Però sí que vaig escrivint idees, i això em fa sentir bé. Si em dones a triar entre línia o paraula … preferiria quedar-me amb les dues.

- "L'ELEFANT ROSA" mostra una manera de seqüenciar les diferents il·lustracions molt diversa i que facilita la narrativa de la història. Hi ha il·lustracions que ocupen la pàgina sencera, o pàgines dobles, i altres que vénen emmarcades en formes diverses i en un mateix espai, a manera de petites vinyetes. Aquesta manera de narrar tan àgil d'on sorgeix, Lucía?

Des que vaig començar la meva formació com a il·lustradora a Barcelona, he tingut accés a llibres de molts llocs. Segurament hagi après d'aquests llibres les diferents maneres de composar la pàgina. Però quan estic treballant no acudeixo massa a les referències, m’ adapto al format que em va millor per explicar les coses. A vegades fins i tot em sento insegura amb alguns resultats, però tanco els ulls i tiro cap endavant.

-Dels il·lustradors que t'agraden, en què et fixes del seu treball?

M'agrada que els personatges tinguin vida. El que més m'interessa és explicar una història, així que m'atrauen les il·lustracions que es mouen, que expliquen moltes coses. Això no vol dir que hagin d'estar atapeïdes d'elements. Em fixo en això perquè la meva feina té a veure amb aquest tipus d'il·lustració. Tot i això, a casa tenim llibres de tota mena, i com a lectora també m'agraden les imatges més poètiques o metafòriques. Però a mi no em surten. I em sembla important arribar a aquest punt en què et sinceres amb tu mateix i et dius: Molt bé, et pot encantar tot, però no pots fer-ho tot. Què és el que saps fer? Com és la teva manera de dir les coses?

-¿Hi Ha algun text concret d’algun autor que t'agradaria il·lustrar?

Qualsevol de Roald Dahl.

-De no ser il·lustradora, a que t'hagués agradat dedicar la teva vida?

Al teatre. M'agrada actuar però no sé si valdria per dedicar-m’hi professionalment. També m'encanta l'escenografia. Tampoc m'importaria ser profe, la meva mare ho és i la passió per l'educació és contagiosa.

-Lucía, els premis ajuden?

Crec que si. A més de donar-te a conèixer en el món editorial, et donen aquesta empenta que alguns necessitem per creure'ns que som il·lustradors. Passar de considerar-te un estudiant a considerar-te un professional, de vegades no és fàcil.

Abans de marxar li comento que si mai és fa una revisió de la història de la il·lustració a Catalunya en els darrers anys, la Lucía hi ha de ser, sens dubte. Per la seva proposta narrativa de qualitat, sincera i molt personal, i sense haver de recórrer a aconseguir milers de seguidors a les xarxes socials.



D'ofici, empaitador d’ulls i orelles

En Jordi Palet visita la biblioteca,...

Fa pocs dies que als aparadors de les llibreries s’hi poden trobar Sabates, sabatetes i sabatots. I no són precisament perquè el Pare Noel hi deixi els regals que ens corresponen, sinó que és el títol del segon recull de contes d’en Jordi Palet, un empaitador empedreït d’ulls i orelles, com a ell li agrada definir-se. 

Vaig conèixer en Jordi Palet, als anys noranta, quan es va venir a oferir en una de les biblioteques més emblemàtiques de Terrassa per a fer una sessió de l’Hora del conte. Com a currículum més destacat, comptava amb el fet de ser fill d’una coneguda cansaladeria del poble d’Ullastrell i d’uns pares capficats en la feina, que treien temps de sota les pedres per participar activament en les tradicions del poble i del calendari.

És habitual que qui s’ofereix per a narrar a les biblioteques vengui com a punt a favor l’elaboració artesanal dels contes que explica. A vegades, és pel fet de que el narrador se sent còmode narrant allò que ell s'empesca, o bé, per desconeixement dels molts recursos literaris que hi ha a l’abast per a la narració oral.

En el cas d’en Jordi Palet, era una barreja d’ambdues coses. Més o menys reeixits, però, els seus contes empaitaven a l’oient amb un to ben particular. No contenien aquell ingredient pedagògic i alliçonador que alguns busquen en els contes i que, segons ells, els contes d’avui en dia han perdut, sinó que tenien un humor tirant a fosc i un sentit de l’absurd destacat. I buscaven amb delit i en tot moment el gaudi de l’oient que, en el fons, és el que cerca la literatura i l’art del món mundial.

Per aquells dies, va fer forat el conte d’El saltamartí i el cargol, en el qual el narrador es posava en la pell del personatge i el narrava fent bots al llarg de tot el conte. Era un dels seus primers contes que a l’autor li agradaria publicar en alguna ocasió.


...s’instal·la al teatre,... 

Durant el temps que va d’aquells inicis fins a aquests mateixos moments, en Jordi Palet ha cursat estudis diversos (Belles Arts a l’UB i Dramatúrgia i Direcció a l’Institut del Teatre) que l’han portat a evolucionar com a narrador oral i a esdevenir un dels directors teatrals més reconeguts, especialment en obres per a públic infantil i familiar; i també l’han conduit a descobrir els grans referents del teatre (Txèkov o Beckett, per posar tan sols algun exemple) i els mil recursos literaris dels contes de sempre i d’avui. Val a dir que Palet ha esdevingut un gran enamorat de l’àlbum il·lustrat. Entre d’altres, em confia que el tenen captivat les obres tant d’Oliver Jeffers com de Jon Klassen, convidats d’excepció a Llibres al replà.  

Actualment, i des de fa uns anys, en Jordi Palet forma part de la companyia Farrés Brothers amb qui han creat espectacles tan brillants com El rei de casa (2005), Mal de closca (2008), Un bosc de cames (2012), o bé  Tripula (2013), que té lloc dins d’un globus aerostàtic, tot enduent-se el públic cap a móns impossibles.

En paral·lel a Farrés Brothers, participa també en altres projectes, escrivint i/o dirigint altres espectacles, per exemple, amb la Cia. La Bleda (els textos de Maduuuixes -2009- i Tut turutut La Princesa -2013-), o bé, amb Teatre al Detall (textos de Llepafils -2012- i L’Endrapasomnis -2014).


Durant tot aquest temps també, en Jordi Palet ha continuat fent punta en les qualitats que mostrava en aquells primers contes narrats oralment i que es visualitzen en tot allò que porta a terme: treballant la senzillesa, tenint cura dels detalls fins a l’extenuació, esmerçant l’esforç en els silencis i el sentit de l’absurd; servint-se d’un atrezzo minimalista, precís i enginyós... En la seva etapa de narrador oral, sovint se servia d’elements reciclats i de records repescats de les golfes i de la memòria de casa seva. I per aquests camins deu discórrer L’art de triar carxofes. Homenatge a la padrina Marieta que representa el seu retorn a la narració oral, després d’un parèntesi on ha estat absorbit totalment pel teatre.


... i arriba les llibreries.

Ara, s’estrenen els primers llibres d’en Jordi Palet, dos reculls de contes.

El primer apareixia el curs passat:


PALET, Jordi. M’han donat carbasses. Il·lustr. Ester Llorens. Barcelona: Parramón, 2013. (Contes creatius).


I el segon, aquests darrers dies:

PALET, Jordi. Sabates, sabatetes i sabatots. Il·lustr. Ester Llorens. Barcelona: Parramón, 2014. (Contes creatius)

Ambdós són molt similars. Contenen cinc contes amb un fil conductor que els enllaça i que permet tant una lectura continuada com una lectura fragmentada en cinc parts. Tots els contes parteixen dels personatges i els fets més rellevants dels contes de sempre, i el que fa l’autor és moldejar-los a la seva manera i portar-los al seu terreny.  

En el primer, el protagonista és un príncep que va passant pels espais on viuen les princeses més famoses de la literatura (Bella dorment, Rapunzel, Blancaneus, la del pèsol...) i els va demanant la mà. Necessitats primàries dels personatges faran que ell sempre es vegi obligat a partir amb la frustració per companya.

En el segon, el protagonista és un sabater que se les té amb les sabates i sabatots més coneguts de la literatura (les botes de set llegües, la sabata de cristall, les botes del gat...) per tal de recuperar-los o arreglar-los a l’hora convinguda amb els seus propietaris.

Amb l’argument en mà, podríem afirmar que es tracta d’uns reculls de contes com tants n’hi ha hagut fins ara, que fan de bon llegir per a primers lectors i també de bon escoltar. Però allò que els diferencia de la resta és el to que els embolcalla i que en podríem anomenar paletià.

L’autor deconstrueix les històries tradicionals, fa tocar l’aristocràcia de peus a terra i la posa a l’alçada del nen, així com la fantasia; acosta els personatges al dia a dia de l’infant, mostrant que aquests també són humans, que tenen les mateixes necessitats que ell. L’estil amb que ho aborda és directe i contundent, sense floritures; la narració és simple i despullada; l’absurd i l’humor són visibles i també directes.

Pel que fa a l’edició, el recull està embolicat amb una mida generosa i un aspecte atractiu, ben amanit amb unes il·lustracions d’Ester Llorens, també directes, en primer pla, i amb un sentit de l’humor que casa amb el text i que  recorden lleument l’estil d’AnneLaura Cantone.

Allò més discutible dels llibres és la voluntat editorial de fer-ne una col·lecció innovadora que té com a objectiu que el lector vagi més enllà de la lectura del text. A més de llegir, el lector pot intervenir en el contingut, tot acolorint alguns dibuixos, retallant alguns elements, fent els passatemps del final i fins i tot donant volum als personatges a través d’una aplicació per telèfon mòbil. Tot plegat dispersa una mica el contingut del relat i potser l’atenció de l’infant.

El que si que és veritat, però, és que la presència dels llibres d’en Jordi Palet a les llibreries permet al lector, per primera vegada, accedir a un món artístic que porta anys coent-se a foc lent, i que, pel camí, ha ofert grans obres literàries als ulls i a les orelles dels espectadors i dels oients.

En la trajectòria d’en Jordi Palet, l’estil, la vida i la creació artística són una mateixa cosa, aspecte comprovable en la seva web, on descriu els seus processos creatius i allò que succeeix al seu voltant, sempre amb el seu estil directe, i amb el sentit de l’humor i de l’absurd que el caracteritzen.

Del seu univers, i per abaixar el teló d’aquest article, he triat una nadala i vuit paraules que retraten personatges i actituds recurrents en la seva trajectòria, i he volgut que fos en Jordi Palet mateix qui les definís.

Absurd: l’ésser humà.

Cargol: la lentitud i l'autoprotecció.

Contes de sempre: un bon material de punt de partida.

Família: un coixí.

Girafa: és l'únic animal que està a les boires i al mateix temps toca de peus a terra.

Humor: el que ens salva.

Poble: les inevitables arrels.

Silenci: no és que busqui el silenci, és que molts cops no sé què dir.

L'àlbum, un gènere de moda?

Alguns dels àlbums que pots trobar a la botiga del Caixa Fòrum de Barcelona
Si ens haguessin dit, fa tan sols una dècada, que l'àlbum il·lustrat passaria a ocupar tota una prestatgeria del Caixa Fòrum de Barcelona, ens haguessin titllat de bojos. 
Però, ja ho veieu, no una prestatgeria, gairebé un 25% de l'espai de la llibreria d'aquest centre cultural està ocupat per llibres il·lustrats. Felicitem-nos, de ben segur que els lectors de Llibres al Replà som en part "culpables" d'aquest èxit.

Com fer un documental interessant d'un tema que no t'interessa

Fa poc dies, a les notícies, entrevistaven el director d'un festival de cinema documental. Malauradament no en recordo el nom, ni el seu ni el del festival. 


El presentador li preguntava:
- Quina és la gran fita del creador de documentals?
I ell responia:
- Fer una pel·lícula tan bona i ben feta que fins i tot pugui agradar a les persones a qui el tema no els interessa.

Em va cridar l'atenció la resposta perquè era la mateixa reflexió que m'estava  fent del llibre que tenia entre mans:
Banda Sonora, de la francesa Claudine Desmarteau (Fanbooks, 2014), una novel·la juvenil sobre el grup de música Led Zeppelin. 

La meva primera reacció davant la novel·la va ser deixar-la passar. No tenia un interès especial per endinsar-me en la vida musical d'un dels grups més importants del rock dur de la dècada dels setanta. 

Però Banda sonora ha resultat ser molt més que una biografia: ha estat un diàleg fresc i corrosiu amb una adolescent per qui la música és més important que l'aire que respira.

"No puc viure sense música. Sense música, m'arrossego com una moto sense benzina. 
Si em robessin l'ipod em sembla que em convertiria en un rottweiler."

La jove protagonista, estudiant de quart curs de secundària en un institut parisenc, fa un repàs de la trajectòria del grup, explicant curiositats com ara l'origen del nom, però també descobrint-nos els episodis més foscos de la carrera de Led Zep: la relació amb el satanisme o les habitacions d'hotel destrossades a base de sexe, droga i rock&roll.


Banda Sonora és també el retrat d'una adolescent amb neguits, dubtes, pors, inseguretats, que es baralla amb sa mare pel volum de la música; que pateix quan el seu pare es queda a l'atur, i que tria a consciència la roba interior que vol portar a la seva primera cita. 

I alhora és  una reflexió sobre la música des del punt de vista més social. Quin paper juga la música en les nostres vides, especialment a l'adolescència? Com ens afecta emocionalment? Quin poder alliberador té escoltar a tot drap una cançó en anglès que ni tan sols entenem? I sobretot, com ens fa relacionar amb les persones?

Claudine Desmarteau, de qui coneixíem un petit àlbum molt divertit titulat  Mamá fué pequeña antes de ser mayor (Kókinos, 2001) teixeix un discurs, a través del text i sobretot de les il·lustracions, desenfadat, creïble i autèntic.


Potser sí que la mitificació dels ídols del rock d'abans, respecte als músics actuals, és més pròpia dels adults.
Potser sí que la comparació de com es consumia la música als setanta (respectant els cd's com un tot, amb un ordre concret de les cançons) i com es consumeix ara (fent playlist, barrejant grups, saltant cançons...) també té alguna cosa de nostàlgica.


En tot cas, Banda Sonora és un petit homenatge a la música, al rock, i a l'adolescència, que és capaç de viure les coses amb tota la intensitat que es mereixen. 

 

Els gèneres de l'àlbum


MENJA-T’HO TOT. Text: Mar Benegas. Il•lustracions: Mariona Cabassa. Traducció: Txell Freixenet. Editorial Takatuka/Virus. Barcelona 2014.

TAL COM ETS, ETS EL MILLOR! Text i il•lustracions: Nadia Budde. Traducció: Anna Soler Horta. Editorial Takatuka/Virus, Barcelona 2014.

Parlarem avui de dues novetats que presenta l’editorial Takatuka que ens han cridat l’atenció. Ambdues pertanyen al que, des del tercer segona d’aquest replà, anomenem “gèneres de l’àlbum il•lustrat”. Aquesta definició sui generis es refereix a aquells àlbums que, segons la temàtica, s’emmarquen en una tipologia genèrica recurrent i habitual.

Mariona Cabassa
En el cas de “Menja-t’ho tot”, parlaríem de “lapsus d’espai i temps de fantasia enmig d’una acció quotidiana” (menjar, dormir, caminar, estimar, tenir por, etc) de la qual, Max i els monstres de Sendak (els inquilins del 3r 2a) en seria un exemple. En el cas de l’àlbum de Benegas/Cabassa, un nen que és menjador complicat, s’imagina, entre cullerada i cullerada, que s’ho menja tot. Tot literalment: no només allò que conté el plat, sinó la taula, els coberts, la casa, el carrer, el mar i l’univers.




Nadia Budde
L’àlbum de Nadia Budde pertany al gènere de “totes les possibilitats de ser” (qualitats, maneres, personalitats, físics, actituds, etc) a manera de mostrari. Budde ens presenta un personatge que no s’agrada massa, i repassa, a partir d’ell, com tots tenim manies (que no defectes) i que alguns ens trobem massa alts, altres massa vells, altres massa lletjos i altres massa grassos. En el fons, és clar, cadascú és com és i en la diferència està la gràcia.










Els “àlbums de gènere” (insistim: és una definició personal) no només és bo que existeixin, sinó que són molt valorats pels lectors. Especialment pels més petits de casa. En els casos que ens ocupen avui, què hi ha més divertit i codificable per a un nano que la desbordant fantasia, d’una banda, i la repetició, de l’altra?. El perill dels gèneres, però, com passa en literatura i art, és que els àlbums s’assemblin massa els uns als altres, que tinguin massa punts en comú, massa obvietats “genèriques” o similituds amb els antecessors. Innovar, singularitzar o excel•lir, són, doncs, trets distintius i reclamables.


En els dos casos que avui comentem, la imatge (la part gràfica o la il•lustració) és la que els fa destacar. La Mariona Cabassa, amb les seves figures i espais plans, de color també net, tot i que sovint enriquit per difuminats i traces de fregats, pinzellades i taques, harmonitza “Menja-t’ho tot” mitjançant el recurs del caos. Des del moment que el dibuix entra en la fantasia golafre i imparable del nen que no menja, sinó que devora com un posseït, els objectes es desordenen, els espais se superposen, les proporcions desapareixen i la visió realista es volatilitza. Tot es precipita en la imatge com en un collage dadaista de Kurt Schwitters, i la il•lustradora és atrevida en l’ús d’una paleta amplíssima i unes composicions embolicades que es van redreçant a mesura que l’espai exterior guanya pes, i ja tot és blau i més harmoniós quan el nano es menja el gel del pol nord i del pol sud, i sobretot quan, en una pàgina sorprenent per la seva lluminositat desbordant, el nano es vol menjar el sol.

Kurt Schwitters
Kurt Schwitters

 Al final torna la calma i l’ordre. I se’n va la fantasia i torna la realitat de la taula parada i el nen que no menja. I tornen les proporcions i els espais. I una darrera imatge preciosa d’un pla detall de la cara del nen amb la boca oberta i la cullerada de llenties que hi entra, composada a base d’òvals, ens retorna, per un moment, a la visió fantasiosa de l’espai i el temps que acabem de viure.




A “Tal com ets, ets el millor”, sobre uns fons plans de color, hi van apareixent personatges que tenen molta gràcia perquè no tots són ben bé persones (tot i que tots tenen estructura humana) i tampoc són ben bé animals definits (sí que podem endevinar una granota, una tortuga, un gos o un cavall) i tampoc acaben de ser monstres o aliens (tot i que alguns sí!). Són, això sí, molt expressius. Dins de la senzillesa, la Nadia Budde aconsegueix conferir-los personalitat, cadascú és diferent i únic, i d’alguna manera formen una colla, i n’hi ha que apareixen més d’un cop i els reconeixem (i ens agrada reconèixer-los!), i riure amb ells, i entendre com són i per què ens fan riure. Aquesta combinació d’extravagància, irreverència, expressivitat, varietat de formes i complicitat emocional amb el lector, connecta molt i de manera molt eficient amb l’espectador i amb allò que se li vol explicar.

I és que és així. Tots som diferents, tots ens podem sentir estranys, però tots ens necessitem els uns als altres per tirar endavant. Que avorrit seria un món de clons i comportaments iguals!