Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Qui diu que els joves no llegeixen?

Els tres estudiants de l'escola El Cim
Tres joves de l'escola El Cim de Terrassa, estudiants de quart curs d'ESO, han fet un interessant estudi sobre el què llegeixen els joves actualment. Berta Llonch, Aina Pavón i Sergi Fernández han investigat sobre els hàbits lectors del joves de 12 a 16 anys del seu institut i d'un institut de USA. Els resultats obtinguts contradiuen, en part, alguns dels mites sobre joves i lectura i aporten un xic més de llum sobre la lectura digital. Així mateix també han investigat a l'entorn dels usos de les biblioteques de la població. Un treball d'interès general, tutoritzat per en Jordi Badiella, que podeu trobar al següent enllaç: https://sites.google.com/site/quellegimelsjoves/

UN PASTÍS DE XOCOLATA AMB L'ELENA ODRIOZOLA

Vaig arribar fa un parell de dies a Donostia per donar un curs d’il·lustració al centre d’art Arteleku conjuntament amb l’escriptor basc Harkaitz Cano.

Afegeix la llegenda
Des del café on esmorzo cada mati, al Boulevard de Donostia, veig la casa on viu la il·lustradora Elena Odriozola. Avui hem quedat per dinar i per posar-nos al corrent de les nostres vides, dels projectes que tenim en marxa i, sobretot, per a parlar del seu nou llibre Eguberria (Nadal), editat per Nerea i reconegut amb els premis, “Millor llibre editat” en la categoria de llibre infantil i juvenil del Ministerio de Cultura, i el Premi  “Juan de Yciar de Qualitat editorial” de l’Instituto Bibliográphico Manuel de Larramendi del País Basc

L’espero davant del teatre Victoria Eugenia, just damunt de la catifa vermella per on passaran els actors que són a la ciutat per celebrar el Festival de cinema. Elena apareix en pocs minuts: només li ha calgut creuar el riu Urumea pel pont del Kursaal, i es mostra molt contenta per la trobada.
És una sort, i molt més fàcil, parlar amb els il·lustradors del seu treball personal quan són amics propers. Amb l’Elena ens coneixem des de fa un bon grapat d’anys, però malgrat aquesta circumstància no es deixa fotografiar passejant per la catifa vermella, com li he proposat mig de broma.
Dinem al barri de Gros, a un restaurant petit on presenten una carta casolana amb plats senzills, però fets amb amor, i acompanyats d’un bon vi negre de la zona.

Abans de començar a menjar li ensenyo el seu nou llibre Eguberria i es mostra satisfeta i contenta per la meva adquisició. És un llibre molt ben editat, diu i molt elegant...Venint de la pròpia il·lustradora, aquest inici de la conversa em sembla gairebé un miracle. L’Elena és molt exigent amb el seu treball, però també amb el de la gent amb la que col·labora i amb l’obra d’altres il·lustradors. Vull dir que el dinar promet!
Abans que ens serveixin el primer plat, fem un brindis, i encara tenim temps d’apreciar el bon disseny del llibre publicat per l’editorial Nerea, amb un gust exquisit i amb molta cura. Una bona elecció de la tipografía i del paper de la tripa que ha possibilitat una impresió de molta qualitat que ens apropa directament a les il·lustracions originals de l’Elena creades damunt de paper artesà fet a mà.

Ens serveixen el plat de pasta i ens toca amagar el llibre. Ara la conversa gira entorn a la relació amb l’escriptor del text, Juan Kruz Igerabide, molt conegut al País Basc i bon amic de l’Elena. És professor a la Universitat, traductor, assagista i poeta. Treballa sobre la literatura infantil i juvenil, i ha publicat molts llibres dirigits a un públic ampli. Escriu en euskera i també en castellà.

Esperant el segon plat, torno a treure de la motxilla el llibre que avui és protagonista i motiu de la trobada amb la il·lustradora més internacional d’ Euskadi i també de l’estat espanyol. Aprofito per parlar breument de la tècnica que ha fet servir aquesta vegada, tot i que jo no acostumo, ni em sembla massa interessant, parlar de materials ni de forma. Elena em mostra un retolador Pentel, mig pinzell, i comenta que ha dibuixat amb aquest retolador i ha afegit el color amb acrílic molt aiguat.




Sobretot em parla de l’il·lustrador Jon Zabalo Ballarín, conegut per Txiki i que va il·lustrar molts llibres que formen part de la infantesa dels nens bascos, com “Xabiertxo”, un llibre amb el qual molts nens han après a llegir en Euskera. Txiki dibuixava amb una línia gruixuda i amb formes perfilades i tancades. Elena ha recordat aquest detall del dibuixant de la seva infantesa i això l’ha ajudada a crear les il·lustracions per a Eguberria.

Eguberria és un llibre que parla del Nadal, de cançons típiques d’aquesta festa familiar, de tradicions al País basc i també d’històries molt antigues. M’explica que ha recordat molt sovint el Nadal de casa seva, quan era petita. Especialment em parla del Naixement que muntaven al damunt d’una taula gran, amb molsa, moltes figuretes i un cel estrellat al fons.

Una segona interrupció per culpa del segon plat. Ara parlem del treball com a professors, del nostre gust per l’ensenyament i la sort que tenim de poder impartir classes d’il·lustració a joves que tenen interés en reconduïr el seu itinerari professional. Una sort i un compromís al mateix temps!, diu Elena.
Ella comparteix aquests cursos amb l’escriptor i teòric Gustavo Puerta, de Madrid. Jo li parlo de la meva tasca a Barcelona i també del curs que aquests dies ofereixo al centre d’art Arteleku conjuntament amb l’escriptor Harkaitz Cano. Aquesta vegada el curs tracta dels àlbums il·lustrats sense text i ho organitza l’associació Galtzagorri (que, literalment, vol dir Pantalons vermells).


Esperant els cafés, torno a treure el llibre i ara parlem de les dones protagonistes. Elena dibuixa personatges femenins. Sempre. Ho prefereix, i ho fa per què ho ha decidit així i punt. A Eguberria, un àvia i la seva neta preparen el Nadal, cuinen, passegen i fan tot un seguit d’activitats que realment il·lustren moltes de les tradicions que Kruz ens transmet del Nadal basc. Uns personatges que a vegades apareixen mig seccionats dintre del requadre d’angles arrodonits del format de les il·lustracions del llibre.



A més a més, em comenta que molt aviat sortirà una nova edició del clàssic Frankenstein de Mary Shelley, editat per Nórdica Libros, on també ha centrat l’interés en un personatge femení.

Elena em dedica el llibre i ens estem una estona més al restaurant xerrant de la família, de l’estiu, dels propers viatges... fins que es fa l’hora de berenar i tots dos no podem cedir a la temptació d’un pastís de “chocolate húmedo” (li diuen d’aquesta manera). 




Continuem parlant de llibres, de la situació que estem vivint a Catalunya...però sobretot, de la sort que tenim de dedicar-nos a una feina artística que ens fa viure moments plens de felicitat, com aquest d’ara mateix, gaudint d’un bon tall de pastís de xocolata.



Un 1714 juvenil!

Josep Gregori (editor), Agustí Alcoberro (historiador) i Andreu Martin
La dosi de 1714 per a joves lectors ja és aquí! De la mà de l'Andreu Martín, autor reconegut per la seva trajectòria en el món de la novel·la negra i del seu famós personatge Flanagan, es va presentar el passat dia 19 de setembre Cicatrius de 1714 (Edicions Bromera). Una novel·la que descobreix algunes de les petites històries que van envoltar aquell famós setge de Barcelona: espies, traïdors, herois i un noiet que es veu obligat a créixer de forma sobtada per salvar la ciutat de caure en mans borbòniques. Una lectura per enganxar els joves i convidar-los a descobrir uns fets que, ara més que mai, són recordats. La presentació va anar precedida per un interessant curt, una forma cada vegada més habitual d'atreure lectors (i compradors): http://www.youtube.com/watch?v=DfdsUGM5YAg&feature=youtu.be. Un relat que acompanya el recentment presentat 1714 (La Galera) que ja vam ressenyar en aquesta escala nostra. 

Ulls negres..., molt negres

HARLAN RICHTER, William. Ulls negres. Barcelona: Estrella Polar, 2013. 400p. (Vostok). Traducció: Carles Andreu Saburit

Els qui heu passat per Conan Doyle, és a dir, per Sherlock Holmes, que heu gaudit amb l'Agatha Christie i el seu entranyable Hèrcules Poirot, fet parada al Nova York de Dashiell Hammett i haver descobert la novel·la policíaca nòrdica de la mà de la famosa trilogia Millenium de l’autor suec Stieg Larsson, o heu fet camins similars pels laberints dels assassins en sèrie, no podeu deixar escapar l’oportunitat de llegir Ulls negres, un trepidant thriller del nouvingut William Harlan Richter.
Guionista de Hollywood, Harlan Richter s’estrena en el món de la narrativa agafant el bo i millor d’alguns dels autors de renom de la narrativa policíaca actual. I en citem alguns.
L'autor americà teixeix a Ulls negres una trama eficaç, on res és en va, cap escena és sobrera tot i que el lector a voltes li sembla que l’obra l'està portant per camins sense sortida, camins de la Caputxeta Vermella que no ens deixen veure el camí del llop. Una estratègia que Stieg Larsson ja va aplicar a Millenium mercès al seu estil periodístic i de trencaclosques que va catapultar la seva obra. 
Harlan Richter deixa enrere la simplicitat de trames i la linealitat d’argument propi de Donna Leon o de Petros Màrkaris, i s’embolica en històries en diferents plans i temps a l’estil de Mari Jungstedt o de Jo Nesbø (autor que també trobem per narrativa infantil amb el famós personatge Doktor Proktor http://ca.wikipedia.org/wiki/Jo_Nesb%C3%B8) i les seves novel·les farcides de detalls que demanen un lector atent en tot moment.
A més, Harlan Richter afegeix força ingredients de crítica social, agafant el guant del nostre estimat Henning Mankell (autor també de la tetralogia juvenil d'en Joel Gustafsson, tan reconeguda pels crítics com poc llegida pels joves) i que tan bé ha aplicat a la seva Grècia natal el ja citat Petros Màrkaris.
I com és que en el meu apartament d’aquesta casa de bons veïns de literatura infantil i juvenil només faig que citar tota una corrua de noms de literatura policíaca d’adults? Doncs ni més ni menys perquè Ulls negres es diferencia essencialment dels autors anteriors i de les seves obres per l’edat de la protagonista mantenint, això sí, l'essència de la millor policíaca. Novel·la per a tothom, policíaca de qualitat però amb un punt diferent que innova i convida a descobrir nous camins. 
Recordeu la famosa Salander de Millenium? Aquella noieta superava per poc la vintena, tot i que pel seu aspecte sempre li demanen la identificació per entrar a les discoteques. Doncs a Ulls negres Harlan Richter rebaixa l'edat dels protagonistes de les novel·les policíaques fins a límits poc explorats. I és que l'actor principal d'Ulls negres, la Wallis Stoneman o Valentina Maiàkova, està en plena adolescència. Setze anys mal portats, rebels, que han fet que aquesta noieta, adoptada a Rússia quan tot just tenia cinc anys per una família benestant americana, ara es plantegi descobrir qui són els seus pares biològics. Una guspira que encendrà la metxa on res és casualitat, res succeeix perquè sí, res és en va. I aquesta és la gran virtut de l’autor: la capacitat d’enganyar el lector i de portar-lo cap a allò que no és, i tot sense estar-se de relatar la crueltat i la violència més explícita a l’estil de la novel·la policíaca nòrdica més actual. I tot malgrat que la novel·la pugui anar destinada a públic juvenil.
Una narrativa on Nova York i tota la seva problemàtica social apareix com un personatge més, gairebé amb vida pròpia, amb els seus sense sostre, els edificis buits a causa de l'esclat de la bombolla immobiliària i la caiguda de Lehman Brothers, o les vides paral·leles, però mai convergents, entre els baixos fons i les classes benestants americanes. 
Cal valorar molt la valentia de l’editora a l’hora de col·locar aquesta novel·la a la franja de lectors joves. Un crossover exemplar que pot obrir portes perquè els lectors amb les hormones disparades s’acostin al boom de la narrativa policíaca actual que tants bons fruits està donant. Felicitem, així mateix, a Carles Andreu Saburit, el traductor.
I finalment un suggeriment: si el jurat del premi Protagonista Jove ens segueix, si us plau, tingueu en molt bona consideració aquest títol perquè els lectors de 15 i 16 anys mereixen descobrir noves fronteres de la narrativa juvenil que obrin països inexplorats i a voltes massa menystinguts. 

15 anys de la biblioteca Jaume Vila de Mollerussa

Benvolguts,
Avui estem de festa! I és que aquest cap de setmana hem pogut celebrar, amb copa de cava inclosa, els 15 anys de la biblioteca comarcal Jaume Vila de Mollerussa. Tot i que amb dos anys de retard, tot cal dir-ho...
Per tan bones obres la biblioteca ha editat un magnífic catàleg on hi ha participat el bo i millor dels escriptors i il·lustradors del país. Més d'una trentena d'amics de la Diana i el Miquel, els incansables bibliotecaris de la capital del Pla d'Urgell, que s'han reunit per celebrar l'edició del catàleg. Ens han comunicat que, si voleu, el podeu aconseguir sense cost enviant un missatge a la biblioteca! (http://www.bibliotecamollerussa.cat/). No podem deixar passar una ocasió com aquesta!
(Per cert, quants dels presents a la foto sou capaços de reconèixer? Algun d'ells l'haureu d'anar a buscar al Congreso de los Diputados) 

PRESENTACIÓ A BARCELONA DE "1714", L’ÀLBUM DE SIERRA I FABRA I IGNASI BLANCH AMB LA GALERA

En una setmana clau per a Catalunya, present, passat i futur (inauguració de l’espai del Born a Barcelona; la diada i la via catalana de l’11 de setembre), dilluns 9 de setembre fou presentat al Pati Llimona de la capital catalana l’àlbum il•lustrat que l’editorial La Galera ha publicat en aquest any del seu 50è aniversari: 1714, un poema llarg escrit per Jordi Sierra i Fabra i il•lustrat per Ignasi Blanch, veí del nostre replà. Unes 200 persones van escoltar com l’editora, Iolanda Batallé, agraïa la feina a tot l’equip creatiu que havia fet possible el llibre, i després confessava com l’havia emocionat la lectura del poema quan el seu autor els el va oferir. 1714, en un vers curt i entenedor, amb una base de rodolins i una estrofa que es repeteix, recorda l’assetjament de Barcelona durant aquesta data clau de la seva història, i és un cant a la supervivència d’un poble orgullós i cada vegada més decidit a no aturar-se en el seu anhel de llibertat. Segons Sierra, l’oportunisme de l’àlbum no va ser buscat. De fet, va dir, va començar a escriure’l a Medellín fa dos anys. Blanch es va referir a com l’ha motivat personalment la temàtica del poema i com li agrada, igual que passa en les seves il•lustracions en aquest àlbum, que el poble català hagi passat de la humiliació, el capbaix i la boca tancada, a l’eufòria, l’orgull identitari i la confiança en el demà. Perquè si tots els dibuixos de 1714 estan ambientats en la Barcelona reduïda a runa durant i després del setge, el darrer de tots esclata des del present en una munió de gent fent-se costat els uns i als altres i lluint senyeres i estelades.
 
El colofó el va posar una emocionada i brillant lectura d’Elisenda Roca i Mingo Ràfols, que van optar per declamar el poema íntegre a dues veus (com s’agraeix escoltar un poema èpic ben llegit!) i van permetre que en les darreres estrofes els acompanyessin els autors i l’editora.

Premi Trajectòria a Pep Albanell

Dins dels actes de la Setmana del Llibre en català (http://www.lasetmana.cat/) aquest dijous dia 12 de setembre es va fer entrega del Premi Trajectòria d'enguany al nostre estimadíssim Pep Albanell o Josep Albanell o Joles Senell. Sigui a qui sigui dels tres, la qüestió és que la trajectòria de l'autor, glossada en totes i cada una de les les seves desenes d'obres, l'acrediten com a just mereixedor del guardó. 
L'acte va ser molt entranyable, ple de sorpreses com les lectures que alguns dels millors amics de l'autor (Quim Carbó, Mercè Canela, Ramon Besora...) van fer de les seves dedicatòries i amb la cirereta final de la intervenció de la filla d'en Pep qui va dirigir unes boniques paraules al seu pare i que van fer caure més d'una llàgrima en els presents. El discurs del Pep va ser quatre paraules: gràcies, gràcies, gràcies i... gràcies. 
Gràcies a tu i que per molts anys puguem gaudir d'aitals obres! 

Una trajectòria fantàstica

Tot i que ja feia alguns anys que jo tenia una trajectòria lectora pròpia, vaig començar a interessar-me per la literatura infantil al voltant dels vint-i-dos anys, a finals dels anys vuitanta.

O sigui que, fent una lectura òbvia d’aquest trajecte, podríem assegurar sense por a equivocar-nos que sóc un lector infantil una mica tardà.
O sigui que, fent-ne una de no tant òbvia, adreçada a pares, mestres i bibliotecaris, podríem afirmar que mai s’ha de perdre l’esperança que algú esdevingui lector i cal seguir llençant fils, esquers i cables perquè un infant o un jove piqui, tal com ho faria un peix.

Un dels primers autors que vaig descobrir, en aquells temps, i que em va engrescar a continuar llegint literatura semblant fou Pep Albanell, conegut per als infants amb el pseudònim de Joles Sennell.
En un primer moment, em va captivar un recull de contes anomenat Dolor de rosa, i en concret dos dels contes que contenia: el primer, el que donava títol al recull. En ell, cada vegada que el protagonista, un noi tímid i enamoradís, veia la noia que l’atreia se li formava un núvol de color rosa al voltant del cos, amb tot el que això suposava quan arribava a la feina o anava a l’autobús. El segon, un de molt breu anomenat La senyora realitat, on el mateix autor es defensava de les crítiques d’una senyora pel fet d’oferir ficció als seus fills i treballar amb la imaginació. Era un conte que li servia, amb poques paraules, per definir la tasca de l’escriptor per a infants.

Després descobriria El llapis fantàstic; la seva obra magna, La guia fantàstica; i ja més tard: L’habitant del no-res, Les joguines imaginàries, La Irene i el gargot, El bosc encantat, La música perduda... d’entre les moltes que formen part d’una obra completa que s’ha anat ampliant a mida que els anys han anat avançant, tot formant un cos força sòlid, amb alguns llibres de referència en la història de la nostra literatura per a infants i, d’altres, de més discrets.

Observant-la des de la talaia del temps, hom s’adona que ens trobem davant d’un dels creadors de contes més grans del país, no tan sols per a infants, sinó també per a adults. Integrant del col•lectiu Ofèlia Dracs, i autor de reculls tan esplèndids com Els ulls de la nit (La Magrana, 89) on, en aquell temps, també em va encisar un conte anomenat Escrit a les parets, en el qual la protagonista descobreix uns fragments escrits amb guix als murs de la ciutat, cadascun dels quals porta un número identificatiu. Ella cercarà per tot Barcelona, i fins a les darreres conseqüències, les diverses parts d’una història misteriosa i romàntica.

En els contes de Joles Sennell hi destaca per sobre de tot la barreja de realitat i fantasia, amb unes imatges literàries molt potents, així com l’humor, la tendresa i la ironia, entre d’altres ingredients.
Sense fer gaire soroll, Pep Albanell, o Joles Sennell que ve a ser el mateix, ha creat escola de lectors i també d’escriptors, i s’ha guanyat a pols i amb paciència el fet d’esdevenir notícia aquest setembre. Durant la Setmana del Llibre en Català, l’autor rebrà el premi Trajectòria 2013, merescudíssim per tota la tasca feta fins ara en pro de la bona literatura.
Albanell també ha estat noticia darrerament, ja que editorial Cruïlla ha reeditat un dels seus contes més antics i més emblemàtics, La història d’una bala, publicat el 1981 per Hymsa, llegit i treballat en moltes escoles, i narrat per diversos narradors orals.

SENNELL, Joles. Història d’una bala. Il•lustr. Jorge del Corral. Barcelona: Cruïlla, 2013. 42 p. (El Vaixell de vapor. Sèrie blanca; 89)

Un conte que parla de la pau i de la guerra a través d’una altra trajectòria, la d’una bala que té sentiments i que no vol caure damunt dels pobles i de les persones per no fer-los mal. Un conte sempre vigent, malgrat el pas de més de trenta anys per sobre seu.

L’edició de Cruïlla li ofereix una nova oportunitat, però també una nova dimensió, amb un disseny més clar i acurat que l’original –en aquella època poc es parlava de disseny!- i unes il•lustracions que el doten de més claror, més concreció, més força. 
Jorge del Corral n’és l’autor, un il•lustrador aragonès que a mida que va publicant, es va fent un espai particular en el panorama actual. En aquest cas, opta per no humanitzar tant la bala com en l’original, o fer-ho d’una manera més subtil, i donar protagonisme als personatges que hi tenen un cert lligam. Destaquen especialment els diversos punts de vista des d’on focalitza aquesta trajectòria, sensible i fantàstica com la del seu autor.

Reeditar també vol dir innovar!

Benvolguts veïns i veïnes, i editors i editores (especialment), 
Reeditar LIJ també és innovar. 
I a continuació passaré a defenser el perquè. 
Aquest estiu, en Dídac i jo hem tingut l'encert de passar alguns dies en una cituat que ha viscut també més d'un origen: Lisboa. Terratrèmols i incendis l'han obligat a refer-se. I els portuguesos, que sembla que no facin res però a voltes ens sorprenen, m'han mostrat una nova porta de la reedició. 
Massa vegades pensem que reeditar és tornar a donar llum a un títol de fa anys per treure'l com si fos nou. Doncs no! Remenant en llibreries de la ciutat va caure a les meves mans aquest magnífic llibre de l'any 1966 on es recullen algunes de les saboroses receptes de cuina portuguesa. El llibre, curiosament, anava embolicat en un plàstic transparent i una cullera de fusta que embellia la coberta. Estranyat en veure que un títol tan antic encara en conservés tots els complements, vaig mirar i remirar i finalment vaig descobrir la clau: a la contracoberta tenia codi de barres! I és clar, aquí ja em va pujar la mosca al nas. I doncs, què ha fet l'editorial Babel (http://www.babel.pt/) a l'hora de donar una segona oportunitat a aquest llibre? Doncs ni més ni menys que no treure ni una taca del llibre, ni les ditades que a la imatge podeu identificar a les receptes dels dolços i dels diversos, com si fos un volum usat per les millors cuineres portugueses del món. I és que reeditar, doncs, a vegades també vol dir innovar! Així, doncs, editors ja podeu començar a treure la pols dels àlbums oblidats (però no tota), escanejar-los tal com ragen i cap a la llibreria! De ben segur que seran molt ben rebuts. 

TAULA RODONA SOBRE LIJ A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ. 7/9/2013


Amb títol erroni (ens ho aclareix després el moderador de la taula, Jordi Milian, de l’Illa dels llibres) tant als programes com als anuncis a la mateixa fira, quatre dones, tres editores i una llibretera, es troben per parlar de la LIJ actual en un dels actes de la Setmana a la plaça de la Catedral de Barcelona. Les editores són Patrizia Campana (grup 62); Joana Costa (Cruïlla) i Iolanda Batallé (La Galera). La llibretera és Paula Jarrín, d’Al•lots Petit príncep. En l’hora justa que dura la xerrada, tenen temps de tocar tots els temes que afecten l’estat de la literatura infantil i juvenil a casa nostra.

I això que ve ara és un resum dels punts i les intervencions més interessants: cal defensar el “producte nacional” (ho diuen totes, tot i que Campana admet que una aposta és “catalanitzar” el producte estranger com ha fet el segell que dirigeix, Estrella Polar, amb els seus Stiltons), amb autors catalans (el 80% de les publicacions de Cruïlla) i jugant a descobrir noves veus sense oblidar (o recuperar) clàssics com fa La Galera. Campana opina que el llibre LIJ és ideal per experimentar, arriscar-se i innovar i que s’ha d’anar en compte amb les tendències de moda passatgeres. En temps de crisi, els pocs calés impedeixen apostar en subhastes internacionals i recórrer, en canvi, a la inventiva (Batallé i els seus instantbooks d’èxit), buscar llibres transversals que interessin a lectors diferents, com fa Joana Costa, i ser conscients, com diu Jarrín, que hi ha temes recurrents que sempre interessen al menor, sigui de l’època que sigui, com ara antigues civilitzacions, llibres d’animal o que toquin l’escatologia. Tant Campana com Costa fan referències a la plataforma APE contra la socialització mal entesa del llibre de lectura a l’aula i que afecta a tots els sectors del món del llibre i de l’ensenyament. “Què pot fer un profe que arriba a una escola i l’obliguen a utilitzar un llibre de lectura socialitzat que no l’interessa?”, es pregunta Costa. Després de les queixes eternes i plenes de raó de la poca presència de la LIJ als mitjans (mal endèmic d’aquest país des de sempre), les convidades a la taula acaben les seves intervencions amb propostes innovadores per promocionar la LIJ arreu, com ara el format de les presentacions (música, lectures), la potència de la xarxa (blogs, booktrailers) i relacions personals de tu a tu amb els llibreters i llibreteres, cosa que de fa temps conreen les editores amb la llibretera aquí present. I si difícil és promocionar un llibre juvenil, encara ho és més fer-ho amb l’infantil, perquè, com diu Joana Costa, “no et pots dirigir directament al lector, sinó que ho has de fer al preceptor, el pare o el mestre”. Tanquen la taula amb un to esperançador malgrat les dificultats i un “buscar nous camins, sumar forces i experimentar”,com conclou Batallé.

Radiografies familiars

Ho sap tothom i és profecia que el mes de setembre és un mes de divorcis. Les vacances posen a prova la capacitat d'entesa de les famílies perquè, per bé o per mal, amb l'estiu es deixen de banda les agendes i disposem de moltes estones per compartir plegats.

La Família Mumin ha superat la prova i torna de Finlàndia més unida que mai. No ha estat fàcil, no ens enganyem.
Això sí, l'atzar ha volgut que entre les relectures, les descobertes literàries i les novetats, hagin topat amb un munt de famílies ben peculiars i extravagants!

Rellegint Lois Lowry... (Anastasia Krupnik, 1979)
Hem tornat a riure d'allò més amb les sortides d'aquesta nena de deu anys que és un cas com un cabàs. L'Anastàsia és divertida, espavilada i sobretot, té molt de caràcter. En el seu quadern verd va apuntant totes aquelles coses del dia a dia que més l'amoïnen.  

En aquest primer llibre de la sèrie, que s'estructura en petits capítols temàtics, l'Anastàsia està molt enfadada perquè els seus pares han decidit tenir un fill sense demanar-li permís. Quina barra!
Per sort, l'Anastàsia té uns pares molt comprensius que saben com tractar-la.


Descobrint una sèrie que ens havia passat per alt, gràcies a la recomanació d'una bona lectora de la biblioteca.

Hilari McKay va escriure la història de l'estrambòtica família Casson, de pares artistes i de fills amb noms de colors. Bromera va publicar els dos primers llibres, ara ja fa uns anys: 
L'Àngel de Safri. Bromera, 2004 
L'Estrella d'Anyil. Bromera, 2006
Si creieu que la vostra vida és caòtica i que això pot afectar l'educació dels vostres fills, ja us ho podeu treure del cap. Després de llegir aquesta sèrie us adonareu que encara que visqueu una mica descontrolats, l'amistat, l'art, les relacions familiars, l'amor, poden convertir els vostres fills en unes persones entranyables i d'allò més espavilades. 
No sé si és possible editorialment, però jo sé d'unes quantes lectores que estaríem encantades de poder llegir la resta de la sèrie!


Picotejant entre les novetats d'adults...

Edicions de 1984 ha recuperat en català  La germandat del raïm de John Fante, escrita l'any 1977 i de lectura obligatòria per entendre les tensions emocionals que teixeixen tot nucli familiar.

Amor i odi, retrets, vicis, menyspreu, il·lusions i falses expectatives, són el que mou l'univers dels Molise, una família italoamericana que viu els darrers dies del pare, el vell Nick, al voltant sempre d'unes faldilles i una copa de vi.

Mare meva, quins farts de riure i de plorar ens hem fet amb aquesta radiografia familiar. Sarcasme en estat pur.


I entre les novetats infantils... més retrats familiars interessants.

Bettina Obrecht. Sputnik. Il·lustr. Sabine Kranz. Takatuka, 2013
Sputnik, vestit amb un impermeable i unes botes d'aigua roses, apareix de cop i volta a les afores del barri, al costat d'unes vies de tren abandonades. Quan en Karim, l'Anna i l'Adrià se'l troben, l'Sputnik els diu que és un extraterrestre. 
Aquest estrany personatge, amb poc més que la seva presència, com una mena de Bartleby l'escrivent, fa que les coses canviïn. 

Contrasten de rere fons la família nombrosa del Karim, que amb la visita de la seva àvia, veu com el seu petit piset, i la cuina, es converteix en un punt de trobada, una festa d'oncles, cosins, veïns i coneguts. 

I la família de l'Anna i l'Adrià, que tot just veuen com la Lara, la nova parella del pare, intenta ocupar el buit que va deixar la mare quan va marxar de casa ara fa quatre anys.


Ara bé, si entre les novetats infantils hi ha alguns candidats per emportar-se el premi de pitjors pares del món (amb el permís de l'Anna Manso), ben segur que són els que apareixen en aquests dos llibres de David Walliams, l'autor d' El noi del vestit
Podeu triar entre uns pares enganxats als programes escombraria de la televisió i una àvia que fa pudor de col o una madrastra addicte a les patates xips amb gust de còctel de gambes, que fins i tot té mandra de mocar-se. Històries esbojarrades amb personatges histriònics, que tenen tots els ingredients per guanyar-se un bon seguici de lectors.



Ben mirat, cada família és un món i ben segur que la realitat supera la ficció. O no?
I una pregunta, quina és la vostra família literària preferida de la lij?

Les vacances ja s'han acabat...

Ahir al vespre ja es van sentir alguns sorolls al replà: portes que espetegaven, petjades de xancleta arrossegant-se, veus mandroses que es queixaven de l'olor de tancat, cops de maletes que es resistien a tornar a casa...

I aquest matí, pel celobert, ja puja l'olor de cafè. Bon senyal.
S'escolta l'anar i venir de veïns feinejant i sobretot, teclats d'ordinador que escalfen motors. 
Les vacances s'han acabat i el veinat del replà torna carregat de llibres i activitats. No deixeu de visitar-nos perquè ben aviat, tindreu notícies nostres. 


Només ens falta donar-vos les gràcies a tots aquells que heu tingut cura del bloc mentre érem fora.
Ens consta que la Ilumi ha vigilat el gat i ben segur que també va ser ella qui va posar un avís a l'intèrfon que estava espatllat.
Gràcies!